Maite Salord

Escriptora

Arxiu per 2017

Escoltem els mestres, una vegada més

Fa anys, vaig escriure aquesta reflexió sobre la nostra llengua. Avui, torna a ser imprescindible, una vegada més, escoltar els mestres. Francesc de Borja Moll (1903-1991). Mossèn Antoni M. Alcover (1862-1932).

“Aquests darrers anys els diaris de les nostres Illes han duit sovint articles i cartes al director, que, firmats per persones molt conegudes a ca-seva, combaten la identitat catalana del parlar baleàric. Les seves afirmacions i negacions solen demostrar que els qui les formulen no saben res de res en qüestions de lingüística. Generalment les seves cartes i articles queden sense resposta: en primer lloc, perquè revelen en els seus autors una tal ignorància que els qui podrien contestar-hi no volen rebaixar-se a refutar-los ni tenen el temps per perdre; i en segon lloc, perquè defensors del “balear” contraposat a “català” són gent que no havia escrit mai en balear, sinó en castellà, i per tant no mereixen ni l’atenció d’escoltar-los perquè són balearistes circumstancials i de conveniència.”

Aquestes paraules que acabau de llegir van ser escrites pel mestre Francesc de Borja Moll, l’any 1982, a la introducció de la primera edició del llibre Doctrina sobre la llengua de les Balears i de València, un recull de textos d’Antoni M. Alcover, publicat aprofitant l’avinentesa del cinquantenari de la seva mort. Són, no cal que ho digui, d’una actualitat esfereïdora. Com les que va escriure Mossèn Alcover el 1902:

“L’amor a la llengua pròpia. És una ignomínia abandonar-la. Per a un poble, estimar sa llengua és un signe de vitalitat i de plenitud intel·lectual. Són els pobles decadents, ensopits, amodorrats, sense cap ni centener, destinats a desaparèixer i que ells mateixos accepten i firmen sa sentència de mort; són els pobles així, que desprecien, desjecten i abandonen sa pròpia llengua. (…) De manera que els catalans, valencians i balears que abandonen la seva llengua per la castellana i els rossellonesos que l’abandonen per la francesa, se donen per poble vençut i d’una civilisació inferior; neguen la seva història, insulten la memòria dels seus majors i s’estenen a si mateixos la patent de barbàrie i estupidesa, i arriba la seva beneitura a tenir per honra i gala el que constitueix la seva ignomínia.”

M’he permès refugiar-me en els mestres perquè pens que, una vegada més, ells ens guiaran.  No oblidem la seva fermesa, la seva dedicació, el seu coratge i la seva dignitat en la defensa de la  llengua pròpia, la catalana, com marca el nostre l’Estatut.

Aquí teniu el text que vaig llegir a la presentació de la Història del turisme de Menorca:

És un autèntic plaer poder ser, avui, a la seu de l’Institut Menorquí d’Estudis per presentar el llibre A la recerca del paradís. Història del turisme de Menorca d’Alfons Méndez, una persona que no necessita presentació i que tots ja sabem que és sinònim de treball incansable i de rigor. Presentació que, a més, tenc el luxe de compartir amb els amics Guillem López Casasnovas i Pau Obrador.

Una de les primeres visites que vaig rebre com a Presidenta del Consell Insular de Menorca, va ser la d’Alfons Méndez i Fina Salord, Coordinadora cièntifica de l’IME, que venien a fer-me dues propostes que, en realitat, anaven molt lligades i que eren absolutament engrescadores. La primera, l’exposició “Almon s’està com aquí. Menorca i el turisme 1911-2017”, organitzada per l’Institut Menorquí d’Estudis i que va comptar amb la col·laboració del Consell Insular de Menorca i dels ajuntaments de Maó, Alaior i Ciutadella, i que sens dubte, va ser una de les apostes expositives més interessants d’aquest estiu, com així evidencia l’elevat nombre de visitants que va tenir.

Aquesta mostra ens va permetre veure com el turisme, des dels seus orígens, fa un ús intensiu de la il·lustració i la fotografia per crear una imatge de l’illa que s’ha anat transformant al llarg del temps. No cal dir que el turisme actual és el resultat d’un procés de maduració de més d’un segle, durant el qual ha esdevingut el sector més puixant de l’economia menorquina, fet que ja justificava l’organització d’una exposició dedicada a aquesta activitat. I, tanmateix, la interacció entre visitants i locals té multitud d’altres facetes, que aquesta mostra intentava, també, d’explorar. Una faceta cultural, social, històrica, arquitectònica, urbanística, paisatgística…

Dins aquest context, la segona proposta que em van fer, el llibre que presentam avui, la Història del turisme de Menorca d’Alfons Méndez està cridada a ser una obra de referència dins la bibliografia menorquina per múltiples raons: la primera perquè aborda, per primera vegada i de manera sistemàtica, una història completa, documentada i rigorosa de la història del turisme de la nostra illa des de «la formació de la imatge de Menorca en la literatura de viatges» del segle XVIII ençà fins a la realitat del turisme ara mateix.

La segona perquè el rigor i l’exhaustivitat amb què ha treballat Alfons Méndez, combinant fonts i coneixements d’un abast molt ampli, dona com a resultat una visió tan fonamentada que serà per força indefugible a l’hora de conèixer, sense tòpics, la història del turisme de Menorca i d’emprendre, amb aquest coneixement històric, qualsevol actuació que es cregui necessària.

La tercera, perquè posa a les mans de la gent de Menorca una obra riquíssima que situa la història del turisme insular dins un marc cultural, sociològic, polític i econòmic, que enriqueix el coneixement complet de la nostra illa.

Finalment, perquè ben segur que aquesta obra despertarà l’interès d’altres públics no insulars i de la comunitat científica, per la qual cosa el Departament de Promoció Turística treballa per poder oferir aquesta obra, al més aviat possible, en les seves traduccions castellana i anglesa.

I acab i ho vull fer parlant de futur, dels capítols que, segurament, d’aquí a uns anys un altre estudiós inclourà en una altra història del turisme de Menorca. Sabem que el turisme és un fenomen molt complex. Ja no és una activitat extraordinària que té lloc una vegada a l’any, sinó que és un fenomen cada vegada més central en la vida quotidiana de les societats occidentals. I la nova arquitectura institucional del turisme a Menorca vol fer-se ressò d’aquesta realitat. La Fundació Foment del Turisme de Menorca, en què la iniciativa pública i privada conflueixen, ha estat, és i ha de continuar sent la gran oportunitat de crear complicitats i sinergies per aconseguir l’objectiu comú que no és altra que el d’avançar en la creació d’un producte turístic de qualitat, diferenciador.

La gestió del turisme a Menorca s’està construint, des de fa anys, amb iniciatives que arriben des d’àmbits diversos i de les quals ja es comencen a veure els resultats. Voldria destacar la importància que té el reconeixement internacional de Menorca com a territori d’interès cultural i natural, a partir de dos projectes de gran envergadura: la posada en valor de la Menorca Reserva de la Biosfera, que el 2018 celebrarà el 25 aniversari, i la declaració de la Menorca Talaiòtica com a patrimoni mundial de la UNESCO. També l’impuls que s’ha donat al Camí de Cavalls, al Llatzeret, a projectes com les coves de Cala Blanca…, exemples de cooperació entre cultura, medi ambient i turisme.

I, ara, estam en un moment determinant, a punt de rebre les competències en promoció turística que ens han de permetre insisitir, més que mai, en mostrar tots aquests valors innegables que té Menorca, més enllà de les nostres platges, i que cada vegada són més valorats pels visitants. Tenim molta feina a fer des del debat, des de la pluralitat, des de la cooperació i la coordinació. I també, i sobretot, des del coneixement. Gràcies, Alfons, per regalar-nos aquesta història del turisme que, sens dubte, ens ajudarà a enfrontar-nos al futur amb una mirada més rica, més crítica i, per tant, més encertada.

Esculls

 

(Fotografia Damià Coll)

 

Emergeixen esculls de l’aigua densa de la vida. Sempre. És inevitable. La mar, travessada per petjades invisibles, acosta el vianant al seu destí. Obstacles insalvables que una força que ningú no pot controlar ha jugat a posar en el llarg camí incert. L’atzar. N’hi ha que només són punts que tot just s’endevinen damunt la feixuga estora líquida, amb reflexos d’argent, que es confon amb l’horitzó.  D’altres, en canvi, exhibeixen tota la seva força sobre la suau línia en què es fonen el cel i l’aigua.

I, tanmateix, el vianant, navegant expert, ja sap que els esculls s’han de mirar de cara. Si el dia és clar i calm, podrà esquivar-los amb un lleuger moviment, imperceptible als ulls dels altres. Si la nit és tancada i el temps advers, hi deixarà una part del cos i de l’ànima. Nafrat, tornarà a l’illa, al refugi etern, a curar les ferides. I, enfortit, podrà tornar a mirar de cara els esculls que emergeixen de l’aigua densa de la vida. Sempre. És inevitable.

 

Següent »