Dia 12 de gener, el Govern Balear va aprovar el decret llei de mesures urgents en matèria urbanística que torna enrere diverses normes amb les quals, i a través de lleis sectorials (com ara la de Turisme o l’Agrària) o lleis com la LOUS (d’ordenació i ús del sòl), el govern Bauzá va introduir canvis que modificaven l’ordenació territorial i urbanística i que obrien la porta a l’execució de projectes de greu impacte que posaven en perill el model territorial insular, en especial pel que fa al sòl rústic.
Així, la primera conseqüència del decret llei sobre Menorca és que preserva el sòl rústic de grans projectes urbanitzadors que, de forma irreversible, haurien capgirar la fesomia de l’illa. D’altra banda, el segon efecte del decret llei, i no manco important, és que es recupera l’equilibri competencial en matèria urbanística i territorial, respectant les competències que tenen els ajuntaments i el Consell Insular de Menorca, els quals tornen a tenir la facultat de decidir el model territorial de l’illa i de cada municipi.
En aquests moments, el decret llei atura que es puguin construir “grans equipaments desestacionalitzadors(?)” en qualsevol categoria de sòl rústic, fins i tot, en zones naturals protegides, grans equipaments que podien anar acompanyats d’hotels de fins a 200 places; o acaba amb l’arbitrarietat que un determinat projecte pogués ser autoritzat, encara que no s’adequàs a la normativa general, pel sol fet d’haver estar redactat per “arquitectes, enginyers o artistes de renom o prestigi internacional o que es tractàs d’”actuacions singulars o emblemàtiques”; o elimina la paradoxa que les autoritzacions excepcionals per modernització de la planta hotelera –superant els paràmetres que fixa la normativa turística, urbanística o territorial amb caràcter general- es poguessin aplicar a nous (!) establiments turístics, per posar, només, uns quants exemples.
Tanmateix, sense cap dubte, el decret llei permet conjugar el manteniment del territori amb l’activitat econòmica. Per tant, es poden continuar fent agroturismes en construccions anteriors a 1960 i en una extensió de 21.000m2; es permeten les superfícies per a la venda directa en sòl rústic, només que es limiten a 75m2; també els establiments turístics que es donin de baixa poden canviar d’ús (d’hoteler a residencial, per exemple), si el planejament municipal ho permet; els allotjaments rurals, d’altra banda, poden ser objecte d’ampliació, amb els límits que fixa la Llei del sòl rústic; el creixement dels hotels es permet per agregació de parcel•les adjacents que no estiguin qualificades d’Espai Lliure, Equipament Públic o Sòl Rústic…
Així, ja ho vaig dir el dia de Sant Antoni, el repte és fer possible el desenvolupament econòmic sense perdre de vista, però, que els recursos naturals són limitats i que, a més, són la principal riquesa de Menorca, riquesa que no es pot fer malbé a causa d’una gestió irresponsable. No podem malmetre l’esforç de moltes generacions de menorquins que ha permès conservar l’illa i garantir-ne els recursos naturals, mantenint les seves platges, el camp, els camins o un paisatge ben característic. Uns valors naturals que, avui, indubtablement, són font d’atracció social i econòmica i són essencials per a la qualitat de vida de les persones que vivim a Menorca. El patrimoni natural de l’illa és allò que ens diferencia i, per tant, és el que ens pot garantir el futur de la nostra economia.
Arxiu per 2016
Fiscalia Anticorrupció de Balears torna a ser a Ciutadella per investigar el “Cas Nerer” i m’ha semblat un bon moment per recordar el que vaig escriure, dia 22 de juliol de 2008, sobre la feina que va fer la comissió d’investigació i, sobretot, l’actitud dels regidors del PP durant les seves llargues sessions. Supòs que avui ja no deuen riure tant. Aquí ho teniu:
“Així les coses, dijous vam tancar, amb la votació de les conclusions finals, la comissió informativa especial sobre la permuta del Palau Salura Morell per un solar del B8, coneguda com la “Comissió Nerer”, de la qual la premsa insular (Menorca i UH) se n’ha fet un ampli ressò. La valoració que els diferents partits polítics -PP (Men i UH), PSOE (Men i UH), PSM (Men UH) i UPCM – han fet dels resultats de la comissió d’investigació és prou coneguda i, per tant, no és la meva intenció fer ara una altra valoració política de tot plegat. Tanmateix, estic convençuda que si mai em decidesc a escriure la novel·la de les aventures i desventures d’una regidora del PSM a l’ajuntament de Ciutadella, hauré de dedicar un capítol sencer a aquesta comissió. De moment, però, i a l’espera que el temps, que els anys, em permetin posar-hi una mirada irònica, les sensacions que em produeixen les reunions a les quals he assistit van, ara per ara, de la perplexitat a la indignació; de la decepció a la vergonya aliena. Pel fons del tema tractat, és clar, però també per les formes mostrades per certs regidors i regidores que hi han participat.
Així, formar part de la “Comissió Nerer” ha estat una experiència personal intensa i dura. Tot el que ja coneixia -perquè ho havia tastat en altres reunions i plens- s’ha multiplicat, aquí, fins a l’infinit: silencis clamorosos, prepotència, xuleria, burles, menyspreus, falta de puntualitat, sarcasmes, duresa gratuïta, obstruccionisme… Han estat 12 reunions que han durat unes tres hores cadascuna. Minuts de tensió que només l’arribada d’un compareixent -i no sempre- podia trencar. Una tensió que t’acompanyava a casa, mentre et menjaves el dinar reescalfat amb el temps just per, a les cinc, ser a la porta de l’escola a cercar el fill. Una tensió que es ben col·locava entre les cervicals per acabar produint un mal de cap horrorós que podia durar dies. I, tanmateix, tornaria a començar si fos necessari. Demà mateix. Perquè estic convençuda que s’ha fet, malgrat tot, una bona feina. Una feina seriosa, rigorosa i ben documentada. La feina que els ciutadans d’aquest poble es mereixien per part dels seus representants polítics.
Qui hagi llegit les conclusions veurà que el que dic és cert. Que, per part del president de la comissió i dels partits de l’oposició, s’ha treballat, fins al límit de les nostres possibilitats, per intentar esbrinar per quin motiu l’ajuntament de Ciutadella va pagar quasi un milió d’euros més per un immoble que hauria pogut comprar, pocs mesos abans, a un preu més raonable. Ara, però, la feina dels polítics s’ha acabat i toca parlar a la justícia. Per la meva part, i estic segura que per la majoria -sis regidors- dels que hem format part d’aquesta comissió, hem posat punt i final amb la sensació d’haver complert, i més, amb l’objectiu que ens havíem proposat.
Finalment, i mentre uns altres -cinc regidors- es dediquen a fer-se els ofesos perquè mai no s’haurien imaginat que fóssim capaços d’arribar fins on ho hem fet, només em resta descansar les cervicals i deixar passar el temps. Potser, un dia, seré capaç de veure la pel·lícula de totes les hores de “comissió Nerer” amb uns ulls més amables, més riallers, més irònics. Avui, només puc esperar que la justícia vulgui continuar la feina feta per arribar al fons de la qüestió i situar, a cadascú, al lloc que li correspon. Llavors, potser, podré començar a recordar aquest capítol de la meva vida -política- amb un somriure als llavis.”
Fa dies que no dorm i, després de donar-hi moltes voltes, he arribat a la conclusió que és millor que em tregui un pes de damunt i confessi el motiu del meu desfici nocturn: sí, amics i amigues (o enemics i enemigues, que de tot dec tenir), la Presidenta del Consell de Menorca, amb nocturnitat i traïdoria, encara escriu novel·les!
Sé que la meva activitat nocturna (o de diumenge matí, o de l’hora en què la majoria de mortals bequen al sofà, o van a córrer, etc, etc), hi ha qui no la considera apropiada d’un càrrec públic. Ho sé i, com que som una política molt transparent, ho vull penjar al meu blog perquè ningú no em pugui dir que no he avisat. I, ja que hi som, encara diré més: si l’acabàs durant aquests anys de càrrec al Consell, faria el possible per publicar-la.
Arribats a aquest punt, potser qualcú voldria un acte de contrició pública, que demanàs perdó per dedicar alguna hora de son i del cap de setmana a escriure; perdó per dedicar part dels trajectes entre Maó i Ciutadella a pensar en els meus personatges; perdó per desconnectar del món, durant unes hores, per crear-ne d’imaginaris… Perdó per no poder evitar escriure. Però no ho faré.
Ja fa anys, vaig publicar una entrada en aquest blog, amb el títol Exclusió, en què deixava clar que no tenia cap intenció de plantejar-me la vida en termes de renúncia. Sempre he fet feina amb absoluta dedicació (professora i, ara, temporalment, política) i som mare de família nombrosa (les 24 hores del dia, tots els dies de l’any). I res d’açò no m’ha impedit publicar unes quantes novel·les. I mai se m’ha queixat ningú, ni el director de l’institut ni els meus fills. Es veu, però, que si ets polític la cosa no es veu igual.
En fi, deixau-me acabar, humilment, amb un consell: més que preocupar-se pel que escric ara, potser seria més sensat fer-ho pel que puc escriure en deixar la política. Estic per proposar a les meves amistats que comparteixen passió literària i càrrec públic que, en un futur, creem una mena d'”Ofèlia Dracs” a la menorquina per destil·lar el nostre pas per la política. Estic segura que riuríem molt.