Maite Salord

Escriptora

Arxiu per 2016

Crònica d’un Ple VIII. Carretera i manta.

comparativactra

He de reconèixer que no duc al dia les cròniques dels plens del Consell Insular de Menorca. De fet, aquesta és la del mes de febrer, tot i que em compromet a tornar a agafar el ritme durant aquests dies de festa (que no de vacances, paraula que aquesta professora ha esborrat del seu vocabulari des que és Presidenta del Consell!).

Així, un dels plats forts del Ple va ser l’aprovació del pagament del sobrecost de les obres de la carretera Me-1 entre Alaior i Maó, que el PP ens va deixar damunt la taula, un tema gravíssim que convé repassar des del principi.

Efectivament, un cop rescindit el contracte de mutu acord, el Consell ha hagut de pagar a la UTE 190.901,06 € d’obra executada i no prevista dins el projecte, sobrecost pactat pel PP i la UTE dia 15 de març de 2015, que no va ser aprovat per l’òrgan de contractació, impedint, així, que l’oposició i els serveis jurídics en tinguessin coneixement en el seu moment, amb una total i absoluta falta de transparència.

Per tant, es tracta d’un sobrecost que el PP va amagar perquè es va executar sense ser aprovat per l’òrgan de contractació i, per acabar-ho d’adobar, com que aquesta obra no tenia el preu tramitat correctament, ja havia estat avançat mitjançant la certificació d’altres unitats d’obra realment no executades.

Per què el març de 2015 (després d’estar les obres aturades dos mesos i a dos mesos de les eleccions), el PP va decidir dur a terme obres per valor de 191.000€ que no constaven en el projecte i que són, per tant, un sobrecost que va assumir sense cap problema i que va pagar, en part, de forma totalment irregular?

El més surrealista de tot, però, és que el PP va votar en contra d’aquest pagament! O sigui, va votar en contra de pagar el desastre que ells van deixar. El món al revés. Queda demostrat que el projecte tenia moltes mancances; que el PP va començar a pagar un sobrecost que havia jurat i perjurat que no pagaria; i, sobretot, que ens va enganar a tots i que és incapaç d’assumir els seus actes. En fi.

A més d’aquest tema, també vaig defensar, dels atacs populars, l’impost turístic sostenible i el decret-llei del Govern sobre mesures urgents en matèria urbanística; em vaig haver d’enfrontar a la falta de vergonya del PP defensant, ara, la sanitat pública que ells van desmantellar; vaig comparèixer voluntàriament per informar sobre les obres de millora de l’accés a la urbanització de Cala Blanca; i, finalment, vaig respondre dues preguntes que el PP em va fer.

La conclusió que el PP en va treure de tot plegat és que vaig rallar massa. La meva conclusió és que estam fent moviments decidits per reconduir el projecte de la carretera general, per retornar a un model territorial sostenible… Carretera i mata, que Menorca s’ho mereix!

índex(Text que vaig llegir a la presentació del llibre.)

Abans de res, vull agrair a l’Institut Menorquí d’Estudis i a l’autora del llibre que presentam avui, que m’hagin permès ser avui aquí per participar, de forma activa, en aquest acte, i a tots els presents, la seva assistència.

El model turístic menorquí: mite o realitat (1960-2015), de Carolina Beltrán, publicat als “Quaderns d’Història de les Balears”, d’Edicions Documenta Balear, és un assaig rigorós i ben documentat que es llegeix amb la facilitat i l’interès que només desperten les obres ben treballades i fetes des del coneixement més exhaustiu d’allò que s’estudia. A través de les seves pàgines, poden recuperar la història del turisme de massa a Menorca; comprendre la seva singularitat dins les Balears; veure l’evolució de la tipologia en l’estructura de l’allotjament; o copsar les debilitats, amenaces, fortaleses i oportunitats de la indústria turística menorquina.

Tanmateix, m’agradaria centrar-me en les propostes de present i futur que el llibre planteja i que estic segura que la majoria dels que avui som aquí, amb independència d’ideologies i formació, coincidirem a valorar com el camí a seguir si el que volem és avançar en la creació d’un producte turístic de qualitat, diferenciador, que ens ajudi a allargar la temporada turística.

Així, hem de partir de dos fets innegables: el primer, que en aquests moments, la pedra angular de l’economia menorquina és el turisme; el segons, que el turisme que s’iniciava durant els anys 70, exclusivament de sol i platja, ja no és suficient perquè ha augmentat el nivell d’exigència del turista i és necessari oferir-los un atractiu afegit. En conseqüència l’enfocament tradicional del turisme a Menorca presenta símptomes clars d’esgotament i és clau insistir en el procés de transformació del sector turístic i de bastir una nova cultura turística. El repte més important és la dinamització d’un producte turístic que estigui adaptat a les expectatives, que sigui competitiu i que diferenciï Menorca d’altres destinacions.

En aquest sentit, s’ha de fer compatible el desenvolupament del turisme i la conservació del medi ambient perquè és allò que ens dóna un valor afegit. Allò que fa, justament, que la nostra illa sigui un destí atractiu és la capacitat que hem tingut els menorquins de preservar el nostre territori. Cal avançar, per tant, en l’adopció de fórmules que conjuguin el desenvolupament turístic i la conservació del medi ambient. El potencial competitiu de Menorca es troba precisament en la bona conservació de l’entorn. El principal atractiu de Menorca són les seves platges verges, el seu paisatge, l’entorn preservat. Parlar de turisme a Menorca és parlar de natura.

Així, és prioritari diversificar l’oferta turística perquè obre la porta a poder fer realitat dos dels reptes que tenim avui damunt la taula: atreure nous turistes i en temporada baixa. I perquè això sigui possible, s’ha d’identificar l’illa, també, amb gastronomia, amb paisatge, amb patrimoni i activitat cultural, amb una amplia oferta d’oci esportiu.

Voldria destacar la importància que té el reconeixement internacional de Menorca com a territori d’interès cultural i natural, a partir de dos projectes de gran envergadura: la posada en valor de la Menorca Reserva de la Biosfera i la declaració de la Menorca Talaiòtica com a patrimoni mundial de la UNESCO. També l’impuls que s’ha de donar al Camí de Cavalls, al Llatzeret, a projectes com les coves de Cala Blanca…, exemples de cooperació entre cultura, medi ambient i turisme.

Per tant, hem de diversificar amb noves propostes turístiques, d’una banda, però també consolidar i millorar el que tenim. Un repte permanent del turisme és establir les condicions òptimes de l’entorn i lluitar contra l’obsolescència de les zones turístiques. També augmentar la competitivitat i la qualitat del sector turístic amb formació dels treballadors, controls de qualitat en totes les parts de l’oferta turística. Per això cal activar tres palanques de transformació: la palanca de la innovació, la palanca del capital humà i la palanca tecnològica.

El turisme és un fenomen molt complex. Ja no és una activitat extraordinària que té lloc una vegada a l’any, sinó que és un fenomen cada vegada més central en la vida quotidiana de les societats occidentals. La nova arquitectura institucional del turisme a Menorca ha de suposar una gran passa endavant. La Fundació Foment del Turisme de Menorca, en què la iniciativa pública i privada conflueixen, ha de ser la gran oportunitat de crear complicitats, sinergies, per aconseguir l’objectiu comú que ja he dit abans: avançar en la creació d’un producte turístic de qualitat, diferenciador.

El model turístic menorquí s’està construint des de fa anys, a poc a poc, amb iniciatives que arriben des d’àmbits diversos i de les quals ja es comencen a veure els resultats. I estic convençuda que estam en un moment determinant: aquell en què hem de fer que totes aquestes iniciatives confluesquin en un tot. No és fàcil sumar esforços però no ens podem permetre no fer-ho. La feina que realment dóna fruits, la feina que té recorregut, és aquella que es fa des del debat, des de la pluralitat, des de la cooperació i la coordinació. Aquests és l’autèntic objectiu i aquell que hem de fer realitat.

Em qued amb aquest fragment del llibre, em faig meves aquestes paraules de Carolina Beltrán:

“No obstant això, la globalització obliga a encarar el futur del sector amb plantejaments que permetin augmentar la rendibilitat a llarg termini, no només per consideracions de tipus ètic, moral o ecoambiental sinó també per raons de subsistència i competitivitat. Per dur a terme les accions necessàries amb aquesta finalitat, es requereixen accions conjuntes i coordinades, a escala pública i privada, que tinguin en consideració els interessos privats, però també els interessos conjunts de la societat.”

I si els clàssics van passar, un dia, del mite al logos, van començar a observar i analitzar la realitat per trobar allò que donava sentit al mite i transforma-ho en conceptes que dibuixaven ja un món racional i ordenat, a Menorca ha arribat el moment de fer el mateix amb el turisme. I no és empresa fàcil, ho sabem, i, segurament per açò mateix, més engrescadora.
Dins aquest context, aportacions com les de Carolina Beltrán són imprescindibles.

Si he començat aquesta intervenció agraint a l’autora que em permetés ser avui aquí presentant el seu llibre, no puc acabar sense agrair-li la feina feta, les seves reflexions tan necessàries sobre el turisme a Menorca, unes reflexions que s’emmarquen dins els seus estudis sobre el model econòmic de l’illa i que són, ja, avui, tot un referent dins i fora de Menorca.

Enhorabona i gràcies.

CIME-1024x683

El Ple de gener del Consell Insular de Menorca va tenir com a tema central el decret llei del Govern que posa ordre en el desgavell urbanístic en què ens havia ficat el senyor Bauzá. Podeu llegir  les línies generals de la meva intervenció en aquesta entrada de fa uns dies en la qual defens la idea que cal mantenir els valors naturals de la nostra illa si volem augmentar la competitivitat, partint del fet que la riquesa més gran de Menorca és el seu paisatge.

Tanmateix, la veritat és que, un cop acabat el Ple, i passant revista a les intervencions de l’oposició, més que els temes tractats, una pregunta em consumia: qui deu dissenyar l’estratègia d’oposició del PP? I per què m’ho deman, us demanareu. Aquí en teniu uns quants exemples.

1- Presenten una proposta perquè redactem un reglament de bon ús de les xarxes socials… el dia que el seu diputat, sí, aquell que tots sabem, havia incendiat les xarxes amb una piulada falsa en què insultava greument a Podem! D’açò se’n diu tenir el do de l’oportunitat…

2- El millor, però, va arribar quan l’expresident del Consell em va deixar anar que jo no defensava bé els interessos de Menorca… perquè no era diputada! Em va posar la resposta en safata, ho he de confessar: no crec en l’acumulació de càrrecs i, a més, dedic, com a mínim, 52 dies a l’any més que ell a exercir de Presidenta, els dimarts que anava a Palma a pitjar el botó que Bauzá li manava. Cal recordar, en aquest sentit, que si per una cosa es va fer famós el diputat-president del Consell és per la seva nul·la activitat al Parlament i per, mentre acaparava càrrecs, deixar perdre la inversió de s’Enclusa i no moure un dit pel centre Bit, per exemple.

3- I el súmmum total: l’expresident va citar aquest blog! Sí, amics i amigues, us ho imaginau? Us imaginau el PP llegint les entrades que faig per després citar-me al Ple? Quin plaer més absolut! Però no s’acaba aquí: es va dedicar a atacar-me llegint editorials del diari Menorca! Sense comentaris.

4- I, per acabar, em va dir que necessitava til·la perquè estava nerviosa, jo, que puc comptar amb els dits d’una mà les vegades que he perdut la compostura! I, sobretot, va insistir en una cosa molt lletja que, tots els que em coneixeu, sabeu: som vaga, molt vaga, no faig feina, no m’agrada la feina, no aclaresc res… (Açò darrer és una ironia, lectors del PP, no sigui cas….)

En fi, es veu que l’estratègia d’oposició del PP passa per llegir el diari, llegir aquest blog i acusar-me de ser una inepta total. A moments, he de confessar que em va semblar que tenien com una fixació amb la meva persona. Sobretot, quan durant el debat d’una proposta sobre places de dependència, fins a tres vegades, per dir el nom de la consellera de benestar social del Govern, Fina Santiago, una consellera del PP va dir… Fina Salord! Evidentment, vaig haver d’esmenar l’error dient que la meva germana és dona de grans coneixements però que, de places de dependència, estava segura que no en tenia ni idea…

Per tot açò, i coses que ara em call. com deia Lluís Llach, jo em deman: qui dissenya l’estratègia d’oposició del PP?

« Anterior - Següent »