Avui fa 38 anys que va ser aprovada en referèndum l’actual Constitució Espanyola, màxima norma de l’ordenament jurídic i de l’estat.  El 1978, va ser l’any del Mundial d’Argentina, amb els mítics Mario Kempes, Paolo Rossi, Arconada, Migueli o Juanito; va ser l’any del SEAT 128, que es publicitava com “esportiu, berlina i break” per la seva versatilitat; el 1978, miràvem Mazinger Z o Aplauso en uns televisors que començaven a tenir color; vèiem La escopeta nacional al cinema o ballàvem al ritme de Grease i Camilo Sesto, quan a les discoteques encara apagaven els llums per posar cançons “lentes”. Ha plogut molt, des de llavors.

Avui, en ple segle XXI, la realitat que acab de dibuixar se’ns fa molt, molt llunyana. Tot ha canviat a velocitat de vertigen i, tanmateix, excepte uns pocs canvis, podem dir que la Constitució Espanyola, que regula la forma i l’estructura de l’estat i els deures i drets dels ciutadans, es manté inalterable. Deia Thomas Jefferson, el tercer president dels Estats Units d’Amèrica i considerat un dels pares fundadors de la nació, “el poder constituent d’un dia no pot condicionar el poder constituent del demà”. O, per dir-ho, també en paraules seves, cada generació ha de tenir la seva Constitució, aquella en la qual s’hi pugui reconèixer.

La idea d’una reforma constitucional és clau en un estat de dret i, per tant, un deure democràtic ineludible. Des de la normalitat més absoluta, s’ha de començar a treballar per actualitzar la Constitució perquè doni cabuda a allò que els ciutadans reclamen. La societat ha canviat i no pot regir-se per un marc jurídic que encara respon a una fotografia del país en blanc i negre: som a l’època de Messi i Ronaldo; dels monovolums; de sèries americanes de culte; de músiques d’arreu del món. S’ha d’escoltar el poble, s’ha de treballar perquè la veu dels ciutadans sigui reconeguda com l’única vàlida en una democràcia en què el poder sobirà és del poble.

La paraula “Constitució” prové del llatí “constituere”, format pel prefix “con”, que vol dir “conjuntament”, i el verb “statuere”, “disposar”. Disposem, idò, tots junts, quin ha de ser el nou marc de convivència en el qual ens hem de moure i, a la vegada, treballem per enfortir aquells valors que ja contempla la Constitució actual, com la defensa dels pobles i de les llengües de l’Estat; la separació dels poders legislatiu, executiu i judicial; o el dret a un habitatge digne i al treball.

• Activitat política
• Sense comentaris

Els lectors d’aquestes cròniques dels plens de Consell Insular de Menorca hauran notat que hi falten les de les dues sessions del mes de maig. La meva voluntat és continuar informant -com ja feia des de l’oposició- dels temes més rellevant que s’hi tracten. Tanmateix, no puc amagar que aquestes darreres setmanes han estat tan intenses que no he trobat el moment de posar-m’hi. Però, com que els compromisos són els compromisos, encara que tard, aquí les teniu.

El maig començava amb un ple molt important per a l’equip de govern: l’aprovació dels criteris que han de guiar la modificació del Pla territorial insular (PTI). Com ja vam dir en un article, amb aquest acord s’inicia el procés necessari per a l’actualització de l’instrument territorial aprovat l’any 2003, i que ha estat un referent d’ordenació del territori dins i fora de Menorca,  instrument que ja fa tres anys que hauria d’haver estat objecte de revisió (és a dir, durant el passat mandat), cosa que no es va fer i que l’actual equip de govern insular ha decidit d’abordar.

És evident que, després de 13 anys de vigència del PTI, convé fer-ne una anàlisi profunda de la seva aplicació, veure en què ha funcionat i en què ha fallat, detectar els canvis socials que s’han produït i que requereixen noves respostes. Menorca ha canviat, i també ho ha fet el món que ens envolta. Han canviat també moltes normes que ens afecten i hi ha hagut pel mig una crisi econòmica d’abast mundial. Es requereixen noves infraestructures, nous equipaments, es necessiten solucions a nous reptes, en definitiva.

És cert que els criteris de revisió del PTI, aprovats aquests dies passats, es caracteritzen per la seva generalitat. No és perquè sí. Precisament obeeix a l’objectiu de fer possible l’estudi i el debat, la recerca del consens, entorn de múltiples aspectes sobre els quals –i aquesta és la funció dels criteris– es posa el focus. I, lògicament, la revisió que ara es posa en marxa ha de respectar escrupolosament el fet que Menorca és Reserva de Biosfera, amb els compromisos que tal declaració suposa.

L’aspecte clau perquè el nou pla que sortirà del procés de revisió que ara encetam sigui la plasmació de la Menorca que volem ara i en el futur, serà la capacitat de generar complicitats amb els agents socials i econòmics, amb les diferents institucions més enllà de colors o adscripcions. En aquest sentit, s’ha de donar una importància especial a tot el procés de participació en l’elaboració del nou PTI, a través de tallers, debats, recollida de propostes, etc.

En definitiva, estam davant un repte clau per al futur col·lectiu. Disposar d’un nou pla territorial actualitzat que doni resposta als reptes que tenim els menorquins és essencial per saber cap on hem d’anar. Està clar que aquest instrument ni ens treu per si sol de les crisis ni les provoca (tan de bo les coses fossin tan fàcils!), però sí que ha de ser el full de ruta per a la Menorca que volem.

Pel que fa al ple ordinari de maig, va ser especialment tranquil i, per part de l’equip de govern, es van dur propostes tan importants com declarar Menorca illa contrària al TTIP (ja ho vaig intentar estant a l’oposició); reclamar una solució a AENA a la manca de personal a l’aeroport de Menorca; o adherir-nos a la candidatura internacional de la pedra en sec per formar part de la llista representativa de Patrimoni cultural immaterial de la humanitat.

Per la seva banda, l’oposició va plantejar temes com la necessitat de dotar de serveis el Camí de cavalls, proposta que va rebre el suport de l’equip de govern en ser un dels criteris de revisió del PTI, la qual cosa demostra la voluntat d’abordar aquest tema; o l’impuls al producte local a mercats, supermercats i petit comerç, que també vam compartir.

I fins aquí la crònica dels dos plens del mes de maig del Consell de Menorca. La setmana que ve faré la dels dos plens de juny, si entre festes i eleccions trob el moment…

Bon Sant Joan a tothom!

• Activitat política
• Sense comentaris

L’antipodista és una dona esvelta, de llarga cabellera, que surt a la pista amb el cos recobert per una segona pell de color blanc que, des de la penombra de les graderies, desprèn espurnejos platejats que enlluernen. Caminant de puntetes, de forma graciosa, somriu al públic que l’escruta de dalt a baix. No es poden resseguir, amb exactitud, les seves faccions, però tota ella sembla una mena de deessa acabada d’emergir del fons obscur de la pista central. Donant la volta al cercle, somriu i aixeca un braç per saludar amb elegància aquells que resten expectants. Darrere d’ella, un ajudant vestit de color blau, col·loca una cadira estranya al mig de la pista i un gran cove blanc que ningú no sap quins objectes misteriosos conté.

El sostre de la pista central s’il·lumina de centenars de punts lluminosos i es converteix, de sobte, en un gran cel estrellat. Dels altaveus, surten les notes d’una balada que gira com el món i que omple la carpa i es fica entre les files de seients i entra, com si res, dins el públic. L’antipodista, amb subtilesa, recolza l’esquena sobre la trinka, que té la superfície inclinada per facilitar els moviments, mentre deixa caure la llarga cabellera que, gairebé, arriba a terra. Aixeca les cames i, llavors, pot observar-se la seva delicada figura, com una escultura impossible enmig de la pista central. L’ajudant li llança una bolla del món, blanca i rodona, amb els continents dibuixats de color blau mar, i ella comença a jugar-hi. S’inicia el moviment.

El públic resta hipnotitzat per la visió de l’esfera que resplendeixen en la penombra de l’envelat. L’antipodista es passa la bolla d’un peu a l’altre amb rapidesa. Amb facilitat. I apareix una altra bolla del món i una altra i una altra, fins arribar a cinc. Al principi, el públic podia resseguir el moviments dels peus, àgils, ràpids. Uns peus llargs i prims, com de cotó fluix però amb tota la força i l’habilitat per suportar el pes dels objectes que feien anar i venir a l’aire. De tots aquells mons que el jove ajudant, vestit de blau, havia llançat a l’antipodista perquè ella els mantingués sempre en moviment. Un moviment harmònic, circular, al ritme d’una música que recordava que no podien aturar-se ni un sol instant, en aquell espai infinit, sense fi, que els envoltava.

La figura de l’antipodista de pell blanca i lluminosa, amb la cabellera, com una densa cortina, a tocar de terra, amb les cames enlaire, entomant amb elegància, com si res, aquelles cinc bolles del món, omplia la pista de bellesa i harmonia. De cada vegada movia els peus més i més ràpid, fins que desaparegueren als ulls de la gent. Semblava que l’artista no tenia peus i que les cinc bolles del món es movien soles per l’espai, impulsades per una força invisible que ningú no controlava. Giraven, formant un arc perfecte i, per un instant, semblà que podrien moure’s, lliurement, per sota l’envelat, damunt el cap del públic, i acabar recollides, de bell nou, com si res, en els peus màgics, com d’imant, d’aquella dona que es mirava el món de cap per avall.

La precisió dels moviments de l’antipodista donava una falsa sensació de facilitat. La seva concentració en cada detall, però, era màxima. El que estava fent era un exercici de dificultat extrema i no podia oblidar-ho. Si ho feia, perdria la concentració i el ritme i la seva creació es desfaria com un terrós de sucre dins l’aigua. La simfonia de bolles donaria pas al caos i ella havia de fer el possible per evitar-ho. La música li recordava que s’havia d’aïllar en el silenci del món i que havia de continuar amb el seu moviment. Amb alegria o amb dolor. Fins que la música es va anar acabant i ella llançà els mons, un a un, al seu ajudant qui, amb agilitat, els va desar dins el cove blanc.

L’antipodista va tornar a la realitat. Es va posar dreta, davant del públic que l’aplaudia, i va saber, una altra vegada, que li agradava més mirar el cel que la terra. Veure aquell sostre estrellat al qual, segurament, mai no hi arribaria però que era el seu somni. Va notar la fredor de la moqueta a la planta dels peus. Dels seus peus delicats de cotó fluix que ja enyoraven el tacte vellutat de les bolles del món blanques, amb els continents destacats de clor blau mar. Hauria estat fàcil intentar agafar-les amb les mans. Abraçar-se a elles i sentir la seguretat del que tot ho abasta. Tanmateix, ella només es delia per veure els seus peus àgils dibuixats a l’espai. Intentant tocar, amb la punta dels dits, l’infinit.

• Amb totes les lletres , Textos literaris
• Sense comentaris