Fa uns mesos, vaig dedicar una entrada a les “persones tòxiques” que acostumen a complicar-nos la vida. Al cap d’uns dies de publicar-la, i mentre plorava la mort del meu germà, un amic seu de tota la vida el va definir com una “persona terapèutica”: serena, equilibrada, balsàmica. Em va agradar l’expressió i no només perquè vaig pensar que el definia perfectament: em va fer pensar en tota la gent que m’envolta i que es desviu per fer-me la vida un poc més agradable i, si és possible, més fàcil. Gent que és imprescindible però que acaba dissolta dins la quotidianitat, dins la rutina més immediata. I no és just.
I, perquè no és just, avui vull dedicar aquesta entrada a les meves persones terapèutiques, siguin on siguin. A aquelles que em van ajudar a ser com som, que em van estimar i que encara sent ben a prop malgrat la distància física. A aquelles que m’han regalat la seva amistat i que hi són sempre que els necessit, a través d’un somriure, d’una conversa, d’una abraçada, d’un missatge que et fa riure, d’un cafè, d’una canya o d’un sopar. A aquelles que, a més de l’amistat, dia a dia, minut a minut, saps que hi són per treure’t preocupacions, per-te la feina -i la vida!- més fàcil, que t’aconsellen i t’apugen la moral quan les circumstàncies són adverses. A les persones desconegudes que s’atraquen per dir-te que els han agradat molt les paraules que has dit, el llibre que has escrit o que t’animen a continuar endavant. Als alumnes que et saluden afectuosament.
I les persones de més a prop, sobretot, les germanes grans, sempre atentes al meu dia a dia, la protecció més sòlida. El respecte de les filles. La paciència -i el bon humor perpetu- dels dos homes de la casa, que sempre em reben amb la millor cara després de les meves jornades interminables de feina. I, si m’ho permeteu, els dos moixos, també, que em fan companyia de nit i de dia.
I, com que tot açò no té preu, com a mínim aquí teniu el meu més sincer agraïment.
- El pensament ordenat/Opinió
- 6 comentaris
Quina entrada més polida Maite! Crec que, massa vegades, ens ofuscam amb les persones tòxiques, perquè són les que es fan més visibles. Però què genial és sentir que també n’hi ha de terapèutiques! Una ola per tots ells!
Gràcies Maite, una vegada mes per la teva escritura tant clara i propera i sobretot per el teu saber esta agraida.
Molt cordialment.
Jordi.
Idò jo no sé. Tal vegada jo dec ser una d’aquelles “persones tòxiques”.
Pens que moltes vegades pot ser equivocada la percepció que ens pot donar una persona.
…I ha tanta hipocresia…
I no penses, Maite, ara que ets “La Presidenta”, que hi pot haver moltes d’aquestes persones que tu qualifiques de “terapèutiques” que, senzillament el que facin sigui el que en solem dir “fer la pilota”. No sé.
I els que parlen malament de tu a la teva esquena? Aquests no són “tòxics” i tal vegada sí són “terapèutics” perquè t’aplaudeixen quan te’ls mires?
…Idò me’n vaig a Cas Mervol a beure una orxata. No m’ha agradat aquesta entrada.
JO DEC SER TÒXIC.
– L’estès que has de suportar és comprensible, Maite, i el retard en “moderar” els missatges enviats aquí al teu bloc, també ho deu ser.
.
Me’n record, fa anys, que aquí et lamentaves un poc de la baixa participació que podia patir en part el Bloc a conseqüència de la possible “competència” que suposaria el llavors nou “Face Book”.
Ara ho entenc més.
.
Tres dies ja du esperant el meu “flac” comentari. Què hi farem, a vegades –no ara així, pot ser- els missatges poden perdre quasi tot el seu valor.
Em sap greu.
.
Nom Necessari, el teu comentari no és flac i jo estic dies a moderar els comentaris perquè, aquesta setmana, les meves jornades han estat de 14 hores i, quan arrib a casa, no tenc ni esma de pensar en el blog. A més, he fet divendres i dissabte fora de Menorca. En fi, que ja no som el que era! 🙂 Amb tot, gràcies pels comentaris i per la paciència.
Pel que fa al contingut de l’escrit, es tracta de donar les gràcies a les persones que sé, al 100%, que em donen suport. Et podria fer la llista, amb noms i llinatges, a qui va dedicat. I, no t’enganis, és gent que em diu quan una cosa no l’he feta bé, que m’ajuden a rectificar. No es tracta només d’aplaudiments. D’hipòcrites i pilotes, n’hi ha hagut sempre i acostumen a ser prou evidents…
Aclarit idò, Maite. Gràcies.
Que no ets el que eres ja ho sabem, ara deus ser més, la Presi. Haha.
Amb més feina, sí, ja es veu.
Relaxa’t.
.
Ah, i ja que hi som deman perdó també per les faltes d’ortografia que ara veig i que, a diferència del FB aquí no puc editar. He posat “I ha” en tost d’ “Hi ha” i també m’he deixat un interrogant. Ufff, a vegades no m’és fàcil escriure, però al manco veig que he aconseguit fer-me entendre.