Aquesta secció del blog es diu “El pensament ordenat” i no és per casualitat: necessit escriure el que em bull dins el cap per posar ordre, per organitzar les idees i situar-me. I, aquestes darreres setmanes, la meva vida s’ha capgirat d’una manera tan dràstica que, per força, he de donar resposta a aquesta necessitat.
Quinze dies després de ser nomenada presidenta del Consell Insular de Menorca, un breu diàleg amb el meu fill de 15 anys podria resumir la situació a nivell familiar i personal: t’enyor, li vaig dir un vespre, i quan em pensava que m’enviaria a filar (reacció lògica en un adolescent) em va respondre que ell també. Han estat dies d’activitat frenètica: muntar el cartipàs del Consell; reunir-me amb infinitat de persones; fer visites i assistir a actes “oficials”; demanar expedients importants i digerir-los (amb ajuda dels tècnics corresponent, de la manera més ràpida possible); obrir carpetes per temes per anar arxivant els papers que vaig arreplegant; fer reunions d’equip per coordinar-nos i començar a prendre decisions importants; conèixer els espais i el personal del Consell…
Sé que tots els canvis són, d’entrada, complicats. Tanmateix, si durant els darrers quatre anys he sabut fer compatible la meva vida familiar amb la feina a l’institut, la dedicació política i l’escriptura, estic convençuda que ara no serà diferent. Però m’he de situar i he de situar tots i cadascun dels temes que avui tenim damunt la taula i que són prioritaris. Quan tengui la fotografia de l’estat actual del Consell de Menorca dins el cap (i aquesta és la feina que faig ara) estic segura que tot començarà a encaixar i que la gestió del meu temps serà molt diferent i que ben prest es començaran a veure els resultats de tot plegat.
Avui, però, encara tenc la sensació que el rellotge i el calendari juguen amb mi. Que no és possible que ja hagi passat l’hora d’anar a dinar i que, a la vegada, em sembli que fa dies que no surt del Consell, de tantes coses que he fet en un matí. És una sensació estranya, sobretot per qui està acostumada a exercir un control estricte sobre el temps, a base d’organització, de planificació, d’ordre. Els temes entren dins el despatx a betzef. Tot és urgent. Res no pot esperar. A poc a poc, però, estic convençuda que les coses se situaran al seu lloc. L’equip treballa amb ganes i il·lusió i responsabilitat per fer-ho possible.
Gràcies pels vostres missatges d’ànim, de suport i, també, de crítica. Tots tindran resposta, encara que no sigui de manera immediata. També preguntes que m’heu anat plantejant i que, com que no estan tancades o són delicades, per prudència convé esperar. Són dies intensos, sens dubte. I, tanmateix, ara que he explicat les sensacions en veu alta, tot se’m fa més lleuger. Gràcies per escoltar-me!