TU: ESPERANÇA
Ara que tot ha acabat,
pens en la teva lliçó:
posares dignitat on solament vèiem injustícia;
on tan sols hi havia ràbia, ens donares serenitat.
Segur que,
on sigui que siguis,
si hi ha Déu,
en cloure’t els teus ulls mortals,
t’haurà obert també
aquells altres de més grans,
que el poeta li demanà
per veure la seva faç immensa.
Ara, estimat,
tot s’atarda en aquestes
avingudes solitàries;
i el sol ponent daura
les fulles que cauen,
lentes,
com desistint.
Ara, ets amb mi a casa, pertot…
m’esperes.