L’alè de les cendres de Maite Salord combina tres plans –el narratiu, l’històric i el poètic– per oferir alhora la trajectòria completa de Dèlia Escandell Guerrero, entre Mallorca i Menorca, i la d’una nissaga en què conflueixen dues branques familiars, eivissenca i andalusa, al barri de Son Espanyolet de Palma entre els anys vint i els quaranta. La veu narrativa ressegueix la crua història col·lectiva, marcada pels fets tràgics viscuts durant la Guerra Civil Espanyola, mentre que els textos històrics n’ofereixen el contrapunt documental. La dimensió poètica, en canvi, s’assoleix gràcies a la primera persona de les dotze «vibracions» amb què es clouen els grans capítols a tres veus.

La història familiar, circumscrita a un temps i a uns espais físics ben reals, esdevé fonamental per entendre els secrets i els silencis amb què na Dèlia va construir la seva vida amb Josep Taltavull a Menorca. L’alè de les cendres, tanmateix, ens condueix, en un crescendo literari, a la veu darrera de na Dèlia a la recerca del pare de la infantesa, finalment recuperat. Des del cementeri de Ciutadella i resseguint la roda de l’any, el diàleg que manté amb el fosser li permetrà trobar un acord entre el pes de la vida i l’alliberament de la mort.

AQUÍ TENIU LES PRIMERES 40 PÀGINES DE LA NOVEL·LA:

https://drive.google.com/file/d/0B5cMN7xvYPx8MHVsYUxjdG5lTm8/edit?usp=sharing

• Amb totes les lletres , Llibres i autors
• 15 comentaris

Estimats lectors d’aquest blog i d’aquestes cròniques del plens del Consell Insular de Menorca: hem arribat al final del tercer any de govern, amb majoria absolutíssima, del PP a la nostra illa. Vius, malgrat tot. I jo, particularment, amb més ganes que mai que el panorama polític a les Illes canviï radicalment. Amb aquest objectiu he fet i continuaré fent feina els nou mesos que queden per a les eleccions.

Em consta que no se’m considera una oposició còmoda però, què voleu que us digui, d’això es tracta… o no? De fet, la funció de  l’oposició és, d’una banda, plantejar propostes positives per als ciutadans i, de l’altra, fer un seguiment rigorós de la gestió de l’equip de govern, cosa que jo m’he esforçat a fer, amb més o manco encert, aquests darrers tres anys. En això es basa el sistema democràtic, encara que hi ha qui no ho vol entendre. O qui no té la cintura política necessària per encaixar les crítiques que pot rebre. Que tots hem rebut en tantes ocasions. Una llàstima, certament.

Entrem, però, en matèria. En el darrer Ple del CIM del passat 21 de juliol, vaig presentar una sèrie de propostes positives que van ser aprovades per unanimitat: convocar el Consell Econòmic i Social per tractar la privatització d’AENA -que serà molt negativa per a Menorca- o la modificació del Codi Civil perquè, en els casos de successió intestada d’homes i dones residents a les Illes que morin sense parents, l’herència vagi a parar al Consell Insular corresponent i no a l’Estat, com passa ara. La proposta d’acord per establir una deducció de 1500€ a la declaració de renda, per cada fill estudiant, va rebre, però, el vot contrari del PP, amb la qual cosa no es va poder aprovar. Es tracta d’una actitud injustificable: com no es pot donar suport als estudiants menorquins? Així va anar, però.

Tanmateix, el debat més intens -i, òbviament, sense acord- el va suscitar la proposta del PP de regularitzar les construccions il·legals en sòl rústic. Consideram que és una llei que afavoreix les il·legalitats en sòl rústic amb el pretext del “què n’hem de fer?, deixar-ho fora d’ordenació tota la vida?” o “que a partir d’ara ara sí és controlarà i es perseguirà la il·legalitat”. Però, és clar, aquest argument amaga el fet que atemptar contra el territori i no fer cas de les lleis surt pràcticament de franc, i és  una falta de respecte als ciutadans que han complert la llei. A més, la regularització de les il·legalitats en sòl rústic acaba tenint, a vegades, un efecte crida a no fer les coses bé ja que, finalment,  sempre s’acaba regularitzant la il·legalitat. A més, quan la consellera del tema va dir que, a partir d’ara, serien molt estrictes en el control de les il·legalitats, quasi m’agafa un atac de riure: per què no comença actuant contra els aparcaments il·legals que es fan a les platges? Ai, perdó, que els fa l’equip de govern del Consell…

Ha acabat el curs polític. Complicat. Els nou mesos que hi falten per a les eleccions seran intensos. Ho sé perfectament. I ara toca carregar piles, sempre amb un ull atent al dia a dia, tanmateix. L’oposició incansable, entre la col·laboració i la crítica. Com ha de ser. Com haurien de saber tots aquells que un dia van decidir dedicar-se a la política.

• Activitat política
• Sense comentaris

Has de llegir Ànima. La primera vegada que m’ho van dir, em vaig quedar amb el títol. A la tercera, vaig anar a la llibreria a encarregar-la. Mentre l’esperava, Ànima va guanyar el Premi Llibreter 2014. La lectura prometia i he de confessar que, fins i tot, ha superat les meves expectatives.

Ja em van avisar: és molt dura. Terriblement dura, diria jo. Hi ha tots els estats de l’anima dibuixats sense concessions. Des de la primera pàgina, la història agafa pel coll el lector i no el deixa fugir. Malgrat que, a moments, talli l’alè.

Ànima comença amb un assassinat brutal: la dona de Wahhch Debch, embarassada, apareix morta, amb un tall al ventre per on ha estat violada. A partir d’aquí, ell inicia un viatge a la recerca de l’assassí, a la recerca d’unes respostes que el duran a conèixer la bestialitat i la humanitat més absolutes. Un viatge que acabarà esdevenint interior i que el durà fins als seus orígens més dolorosos.

D’entrada, dos aspectes de la tècnica narrativa em van sorprendre: els capítols curts (n’hi ha de només una línia) i el fet que el narrador és un animal, que va canviant a cada capítol (una mosca, un moix, un cavall, un ca…).  Quan vaig tancar el llibre, em vaig adonar que la brevetat dels capítols era l’únic respir  que l’autor concedia al lector. D’altra banda, la barreja salvatge entre bèsties i humans -la defensa de la tribu-, present al llarg de tota la història, la trobam, des del principi, a través dels animals-narradors que ens descriuen els comportaments humans.

Ànima no és una novel·la que es pugui explicar: s’ha de llegir. I, per acabar-vos de convèncer, aquí us en deix un fragment: “Qui no para de cridar el seu dolor no en podrà veure mai la cara, igual que qui s’obstina a silenciar-lo. És la lliçó dels ratpenats: per veure la cara d’allò que et fa patir, has d’agafar el dolor i fer-ne un collaret que enfili grans de silenci al costat de grans dels teus crits.”

• Amb totes les lletres , Llibres i autors
• Sense comentaris