Fa sis anys, aquest moix que dorm plàcidament a la imatge va arribar a casa. Fa quatre dies, se’n va anar i encara no ha tornat. L’enyor i m’agradaria tenir-lo a prop. Mentrestant, he recuperar aquestes paraules que em va inspirar ja fa temps.
A l’estiu, quan escric, el moix s’acomoda a l’ampit de la finestra que hi ha al costat de l’ordinador. Ara que comença a fer més fred, es col·loca damunt el mòdem i, quan no dorm, es dedica a mirar-me fixament. Quan el veig, no puc evitar pensar en aquells versos de Baudelaire: Vine, gat bell, al meu cor amorós; / les teves urpades mesura, / deixa’m nedar en els teus ulls torbadors, / mescla de ferro i d’àgata dura.
No sé si mai el meu moix esdevindrà matèria literària. Ben mirat, em sembla que ja ho és. Ara mateix, escric d’ell. Per què? Segurament, perquè, avui, hi veig coses que m’agraden. És agraït: jo li don menjar i me l’estim i ell em fa companyia mentre escric, una feina solitària i difícil. De tant en tant, a més, acosta el cap al meu braç cercant una carícia. Tanmateix, és també independent i decidit: sap què vol i no té por als canvis. Tria les companyies i el lloc de la casa on vol estar, sense fer gaire renou. I té una mirada verda, clara i transparent.
M’agraden les persones que són agraïdes, independents, decidides i que no tenen por als canvis. M’agraden les persones agraïdes, perquè sempre és més fàcil cercar defectes i errors i criticar i criticar sense descans abans que valorar les coses positives que poden oferir-nos els altres. M’agraden les persones sinceres, sobretot, amb elles mateixes, encara que la mentida pot ser, de vegades, el camí més fàcil. M’agraden les persones que prenen decisions, sovint difícils, tot i el risc d’equivocar-se. I m’agraden les persones que miren a la cara. I torn a mirar els ulls verds del moix quan, com va dir el poeta, “és en mi mateix que jo miro”.
- El pensament ordenat/Opinió
- 2 comentaris
Ostres Maite: avui que tinc temps, estic passant una estona llegint blocs, entre d’altres, el teu i veig que ja han passat uns dies des que el moix se’n va anar: només espero que, després de tants de dies, ja torni a ser amb vosaltres. Si arribés a perdre na Duna, la gossa que vaig adoptar ara fa un any i mig ben bo… En fi…. No m’ho vull ni imaginar… Una abraçada.
Jo també estic passant una estona llegint alguns blocs. La noticia del TSIB, la dimissió d’en Gallardón, la pluja tan neta.
I el record del meu cà, que sincerament em va adoptar ell a mi.
Salut!