A Asfixiant la llengua. Crònica dels atacs del PP contra el català, Roger Buch, doctor en Ciències Polítiques per la UAB i professor de la Facultat de Treball Social i Educació Social de la Fundació Pere Tarrés (URL), dibuixa, de forma precisa, la campanya, perfectament orquestrada i planificada, per part del PP, d’arraconar la llengua catalana d’aquells àmbits que són fonamentals per a la normalització d’una llengua: els mitjans de comunicació, l’escola i l’Administració pública.

Així, aquest assaig, que, pel seu interès i escriptura àgil, es llegeix pràcticament d’una tirada, està dividit en cinc parts. A la primera, “Una asfixia  premeditada”, l’autor afirma que “el programa del PP sobre llengua s’emmarca en un principi més general de recentralització. El pensament del PP s’elabora des de la FAES”. En aquest sentit, els resultats de les eleccions del 2011 van oferir al PP l’oportunitat de posar en pràctica l’ofensiva final.

A partir d’aquí, Buch passa revista als atacs a la immersió a Catalunya; a les polítiques lingüístiques del PP al País Valencià, fins a l’estocada final amb el tancament de Canal 9; als atacs de Bauzá a la llengua catalana a les Illes (modalitats, TIL, Maó-Mahón…); al LAPAO, a la Franja de Ponent; i, finalment, acaba amb un suggerent capítol titulat “I ara què?” en el qual parla de compromís per la defensa de la llengua, per damunt de barreres autonòmiques i estatals, presents i futures.

I vull acabar amb aquesta frase d’Asfixiant la llengua: “Una estratègia pensada i aplicada amb contundència, però que té un punt dèbil important. Tanta passió i excés en la feina poden acabar regirant l’estómac a alguns més que als habituals defensors de la llengua. Apareix tot un poble que no està disposat a aguantar més humiliacions”.

RECORDAU QUE, DEMÀ, TINDREM ROGER BUCH A MENORCA!

• Amb totes les lletres , Llibres i autors
• 1 comentari

Com molts ja sabreu, des de fa anys tenc aquest blog (maitesalord.cat) en el qual hi vaig reflectint la  realitat del meu dia a dia. Així, hi trobareu comentaris sobre temes  d’actualitat, textos literaris propis, ressenyes de llibres que he llegit, cròniques de Plens, confessions més íntimes, etc, etc. Es tracta, per tant, d’un espai personal del qual us he de dir que me’n sent ben gelosa perquè, a part de ser un espai de creació, a través dels comentaris, és també un espai de debat i de diàleg, tot i que, aquests darrers temps, entre que enllestia una novel•la i l’aparició d’altres xarxes socials, l’he descuidat un poc.

Fa uns dies, vaig publicar una entrada sobre les festes de Sant Joan que va aparèixer manipulada al diari Menorca. I dic manipulada perquè, en primer lloc, el que era i és una opinió personal meua es va acabant convertint en un una espècie de nota de premsa del partit polític que represent; i, en segon lloc, perquè la notícia treia de context algunes afirmacions meves i, per tant, les desvirtuava. Sorprèn que el diari que tantes vegades no publica notes de premsa que envii sigui tan ràpid a agafar-me textos d’un blog personal. Però aquesta és una altra història.

Així,  en aquesta darrera entrada, deia que, de confirmar-se el poc tacte humà amb la família de la víctima,  esperava dimissions, com la de l’alcalde. Per tant,  no em referia a cap tema de seguretat o de planificació sinó, senzillament, a un tema d’actitud perquè, com a persona i ciutadellenca que som, per damunt de tot, em van fer molt de mal les declaracions de la filla de la víctima en què afirmava haver-se sentit abandonada per l’Ajuntament de Ciutadella. Durant els dies que la seva mare va estar ingressada, va afirmar que no va rebre ni una telefonada de l’Alcalde, ja no diguem una visita. I ningú no ha desmentit, fins ara, aquesta informació.

Estarem tots d’acord que la nostra Festa necessita de reflexions profundes  i que trobar solucions als problemes que, amb els anys, han anat sorgint, no és feina fàcil. Ara bé, pens, i mantenc, que, si bé a un càrrec polític no se’l pot responsabilitzar d’un desgraciat accident, sí que se li pot exigir estar, des del punt de vista humà, a l’alçada de les circumstàncies. I d’aquest convenciment  neix  el meu escrit al blog.

Entenc que el que vaig dir no hagi agradat a determinades persones; entenc que hi hagi qui pugui compartir els meus arguments però pensi que no són prou motiu per demanar una dimissió; entenc que qualcú pugui pensar que, quan rallam de Sant Joan, tocam temes delicats que hauria estat millor deixar de banda. Entenc totes les crítiques i les accept i les respect, sincerament. Però, de la mateixa manera, voldria que tothom entengués que em vaig limitar a expressar una opinió, compartida per molts de ciutadans -perquè així m’ho han fet arribar-, en un blog personal.  I ho vaig fer de forma absolutament respectuosa, com intent ser sempre i com comprovareu si llegiu l’entrada.

Res més. Els que em coneixeu sabeu que no m’agrada amagar-me, que m’agrada explicar-me (com he fet aquests dies amb tothom que m’ho ha demanat), que no em fan por les crítiques, sempre que siguin realment pel que he fet o dit, no per interpretacions desvirtuades. Reconec que marcar fronteres entre les diferents facetes de la meva vida a mi em resulta molt fàcil: potser no ho és tant des de fora. Però aquesta és, també, una altra història que segurament explicaré un dia en el meu blog.

Moltes gràcies a totes les persones que m’han fet arribat les seves opinions sobre el tema, siguin de crítica o de suport, a través del blog, el facebook o el twitter.

• El pensament ordenat/Opinió
• Sense comentaris

Tronya. Pronunciar aquesta paraula és tornar a veure l’àvia. Segons l’Alcover-Moll, vol dir: “Molèstia causada per una cosa insistent (Men.); cast. enfado, pejiguera, fastidio. «Amb aquest fred, em fa tronya aixecar-me». «No em facis més tronya!»«Calla, que ja m’has fet tronya!” Ella la pronunciava com una exclamació quan qualque cosa no li sortia bé; també m’ho deia quan jo, de petita, insistia i insistia per aconseguir el que fos.

Avui, sense voler, la paraula m’ha vingut al cap llegint les darreres i tràgiques notícies sobre les festes de Sant Joan d’enguany. Fins ara, reconec que m’havia fet tronya parlar-ne. Molta. Perquè hi ha tantes coses que no entenc, de la festa. Perquè hi ha tantes coses que no m’agraden, de la festa. Els anys, em fan viure un Sant Joan diferent, fet de moments: aquell gin amb llimonada granissat amb els germans, tot esperant veure com els cavalls surten del Born per anar cap a Sant Joan de Missa; el ribell de gin amb llimonada que el meu fill serveix a les visites; aquella ballada acompanyant la banda de música a la missa de caixers…

Però la festa és molt més que moments. És un tot que ens fuig de les mans. I el que més mal  em fa és veure aquests grups de joves que arriben amb vaixells sense ser conscients d’on van. Supòs que em surt la mare patidora que som i no ho puc entendre. No puc entendre que menors s’embarquin sense cap problema (es demanen autoritzacions?); no puc entendre que les famílies els deixin venir sense ser conscients del risc que hi ha; no puc entendre que els polítics que governen no posin (altres anys s’ha fet) un límit als viatges per mar…No puc. I, com que són reflexions que ja he fet en altres ocasions, no tenia ganes de tornar-hi.

Ara bé, avui, llegint la notícia de la mort de la dona ferida als jocs del Pla i les queixes de la família pel tracte rebut per l’Ajuntament de Ciutadella, he tingut la necessitat d’escriure aquestes paraules. Perquè sé que hi ha temes que són difícils de resoldre; tal vegada, impossibles: seguretat, massificació…  Tanmateix, n’hi ha d’altres que no es poden permetre. És possible que l’alcalde de Ciutadella no s’hagi posat en contacte amb la família de la dona durant la setmana que ha estat ingressada a Son Espases? És possible que els interlocutors de la família hagin estat el cap de protocol i el cap de la policia local de Ciutadella? És possible que, després de morta, la primera tinent d’alcalde hagi telefonat a la filla per demanar-li “com està sa mare”?

Si és així, esper dimissions. La de l’alcalde. Perquè Ciutadella no pot estar representada per una persona que no és capaç d’estar al costat d’una família destrossada. Que no és capaç de manifestar el més mínim d’humanitat i empatia. Que s’emociona fent discursos però que no es preocupa de les persones. No li faci cap tronya dimitir, senyor alcalde. Ja ho hauria hagut de fer.

• El pensament ordenat/Opinió
• 18 comentaris