Ahir vaig acabar de corregir les galerades de la nova novel·la, que sortirà publicada en pocs dies. Es tracta de la darrera revisió, just abans d’anar a impremta. La vaig lliurar i, de cop, em va envair una sensació de vertigen i de pèrdua que se’m fa difícil d’explicar. Ho vaig dir en veu alta i la filla es va posar a riure: fa més de vint anys que escrius aquesta història, com no vols sentir-te buida!
I té raó. No és una altra novel·la: som escriptora només per poder escriure aquesta història. He perdut el compte de les versions poc reeixides que n’he fet, al llarg de tots aquests anys. Però m’han servit per aprendre a escriure. Per aprendre que escriure és un acte de paciència i d’humilitat. I que mai no s’ha de tirar la tovallola. De fet, pràcticament cada frustració davant una història que no acabava de ser la que jo volia, s’ha traduït en un títol nou: Com una nina russa, Mar de boira, La mort de l’anima… Record el somriure de l’enyorat Isidor Cònsul (llavors editor de Proa) quan li explicava tot això: sembla un argument de novel·la, em deia. I tenia raó.
Avui, però, la novel·la és una realitat. Una història dura, de perdedors, silenciats i humiliats. La vaig escriure, vaig ser capaç d’escriure-la, ara sí, des del meu silenci més absolut. Vaig quedar sense veu i, de sobte, la veu de tots els personatges, tants d’anys guardada vés a saber on, em va sortir amb una força que no podia aturar. Un altre argument de novel·la, potser.
Un dia, ja us explicaré tot el que té d’especial aquesta novel·la: qui me la va encarregar, poc abans de morir-se; la meva relació amb els personatges; les decisions literàries arriscades que he pres; també, les personals. El mestre Joan López Casasnovas, després de llegir-la, em va dir: i, després d’aquesta novel·la, què, Maite? Vaig somriure: tenc la sensació que durant més de vint anys he escrit, només, aquesta història, amb títols diferents, i que, ara, tanc una etapa. Potser, molt més que una etapa literària.
- El pensament ordenat/Opinió
- 4 comentaris
Uff. Després d’aquesta noveŀla podràs escriure el que voldràs, perquè, sense haver-la llegida, pel que contes, sembla que has llevat un tap. En tot cas, aquests vint anys els teus lectors hem tingut sort perquè hem pogut fer glopets, glopassos, del que contenia aquest bòtil que a la fi has destapat del tot. Quines ganes de llegir aquesta noveŀla, Maite!!! Enhorabona.
Bona!
Gràcies, Esperança! Esper no decebre els lectors. Tu saps bé del “vertigen” que se sent just abans de publicar una novel·la… L’havia d’escriure i m’ha costat molt però… els lectors diran. M’agrada repetir una frase que em vas dir un dia: tu escrius una novel·la i cada lector te’n torna una de diferent. A veure…
Quico, ha costat, però ja és aquí!
Hem recorda l’angoixa quan estava acabant un quadre, en tinc un paralitzat de fa 6 anys, potser pel buit que em deixaria