Com molts ja sabreu, des de fa anys tenc aquest blog (maitesalord.cat) en el qual hi vaig reflectint la realitat del meu dia a dia. Així, hi trobareu comentaris sobre temes d’actualitat, textos literaris propis, ressenyes de llibres que he llegit, cròniques de Plens, confessions més íntimes, etc, etc. Es tracta, per tant, d’un espai personal del qual us he de dir que me’n sent ben gelosa perquè, a part de ser un espai de creació, a través dels comentaris, és també un espai de debat i de diàleg, tot i que, aquests darrers temps, entre que enllestia una novel•la i l’aparició d’altres xarxes socials, l’he descuidat un poc.
Fa uns dies, vaig publicar una entrada sobre les festes de Sant Joan que va aparèixer manipulada al diari Menorca. I dic manipulada perquè, en primer lloc, el que era i és una opinió personal meua es va acabant convertint en un una espècie de nota de premsa del partit polític que represent; i, en segon lloc, perquè la notícia treia de context algunes afirmacions meves i, per tant, les desvirtuava. Sorprèn que el diari que tantes vegades no publica notes de premsa que envii sigui tan ràpid a agafar-me textos d’un blog personal. Però aquesta és una altra història.
Així, en aquesta darrera entrada, deia que, de confirmar-se el poc tacte humà amb la família de la víctima, esperava dimissions, com la de l’alcalde. Per tant, no em referia a cap tema de seguretat o de planificació sinó, senzillament, a un tema d’actitud perquè, com a persona i ciutadellenca que som, per damunt de tot, em van fer molt de mal les declaracions de la filla de la víctima en què afirmava haver-se sentit abandonada per l’Ajuntament de Ciutadella. Durant els dies que la seva mare va estar ingressada, va afirmar que no va rebre ni una telefonada de l’Alcalde, ja no diguem una visita. I ningú no ha desmentit, fins ara, aquesta informació.
Estarem tots d’acord que la nostra Festa necessita de reflexions profundes i que trobar solucions als problemes que, amb els anys, han anat sorgint, no és feina fàcil. Ara bé, pens, i mantenc, que, si bé a un càrrec polític no se’l pot responsabilitzar d’un desgraciat accident, sí que se li pot exigir estar, des del punt de vista humà, a l’alçada de les circumstàncies. I d’aquest convenciment neix el meu escrit al blog.
Entenc que el que vaig dir no hagi agradat a determinades persones; entenc que hi hagi qui pugui compartir els meus arguments però pensi que no són prou motiu per demanar una dimissió; entenc que qualcú pugui pensar que, quan rallam de Sant Joan, tocam temes delicats que hauria estat millor deixar de banda. Entenc totes les crítiques i les accept i les respect, sincerament. Però, de la mateixa manera, voldria que tothom entengués que em vaig limitar a expressar una opinió, compartida per molts de ciutadans -perquè així m’ho han fet arribar-, en un blog personal. I ho vaig fer de forma absolutament respectuosa, com intent ser sempre i com comprovareu si llegiu l’entrada.
Res més. Els que em coneixeu sabeu que no m’agrada amagar-me, que m’agrada explicar-me (com he fet aquests dies amb tothom que m’ho ha demanat), que no em fan por les crítiques, sempre que siguin realment pel que he fet o dit, no per interpretacions desvirtuades. Reconec que marcar fronteres entre les diferents facetes de la meva vida a mi em resulta molt fàcil: potser no ho és tant des de fora. Però aquesta és, també, una altra història que segurament explicaré un dia en el meu blog.
Moltes gràcies a totes les persones que m’han fet arribat les seves opinions sobre el tema, siguin de crítica o de suport, a través del blog, el facebook o el twitter.
- El pensament ordenat/Opinió
- Sense comentaris