En el Ple del Consell Insular de Menorca del passat dilluns 26 de maig,  i durant el debat d’aprovació inicial de la Norma Territorial Transitòria, la Consellera d’Ordenació del Territori  va considerar els principis del PSM Més per Menorca  com els que citava Grouxo Marx: “Aquests són els meus principis; si no li agraden, en tenc d’altres”. Fa uns dies, a través de twitter, el Director Insular de Cultura, Patrimoni i Educació del Consell Insular de Menorca, emprava la mateixa cita per defensar-se d’una nota de premsa feta pel PSM Més per Menorca referent a la naveta de Biniac. Casualitat? En absolut.

D’entrada, em sembla que estarem d’acord que el PSM Més per Menorca, en prop de quaranta anys, no ha canviat els seus principis: defensa del territori i de la cultura que ens defineix com a poble i, sobretot, del benestar de les persones que habiten l’illa, sigui quina sigui la seva procedència.  Però, mirau per on, surt ara el PP i ens diu el contrari, dues vegades en pocs dies. Confusio? En absolut.

• El pensament ordenat/Opinió
• 2 comentaris

Avui la crònica dels dos darrers Plens del Consell Insular de Menorca anirà de confessions i confusions. Començarem per les confessions. La primera, que des que el PSM Més per Menorca té pàgina  web (per cert, si encara no hi estau subscrits, us anim a fer-ho: així rebreu tota la informació puntualment) i hi penja els resums de les propostes que presentam al Ple del CIM, em facilita moltíssim aquestes cròniques. Així, puc parlar més de les formes i les sensacions i no tant del fons dels temes tractats.

Segona confessió: quan repàs els temes de què he de parlar als Plens, pens que, si mai m’haguessin dit que jo defensaria temes de planejament urbanístic, econòmics, de medi ambient, de patrimoni, de turisme, de pesca…, m’hauria posat a riure: amb els d’educació i cultura en tenc de més, hauria contestat. I, tanmateix, ho faig, encara que em dugui hores infinites de preparació o d’encalçar entesos en els diferents temes perquè m’ajudin. Sort d’ells: gràcies!

Així, les meves intervencions en els dos Plens que hi ha hagut al CIM en una setmana, han abraçat, entre molts d’altres, temes com el cèntim sanitari que volem que ens retornin, l’educació de 0-3 anys, la promoció turística, el finançament dels consells insulars o la Norma Territorial Transitòria. Com podeu veure, un bon còctel. La veritat és que ser l’única representant d’un partit en una institució és dur, tot i que jo hauria dit que ho duia prou bé. Tanmateix, quan vaig veure la fotografia que teniu més avall, em vaig adonar que la cara, tensa i amb un pèl de mala bava o d’oi, em delatava. Ja em perdonareu. Però sí, supòs que aquestes són les sensacions, durant un Ple. Com em va dir una germana: sort que els diumenges, no fas aquesta cara! Però és que els  dinars familiars són una altra cosa…

Així les coses, aquesta era la meva cara en el Ple de dilluns passat. D’altres, però, feien cara de derrota i posat de derrota. Vaig començar explicant perquè duia la camiseta verda (en solidaritat amb els membres de meses i votants que havien tingut problemes per dur-les el diumenge electoral) i, també, en suport a Jaume Sastre, professor que fa una vaga de fam, que ja dura 21 dies, i que demana, al president Bauzá, diàleg amb els ensenyants. Era conscient que no em cenyia al tema i que el President m’advertiria de la qüestió en pocs segons. Però no ho va fer. Tampoc va intervenir en un Ple en què es tractava el tema més important del mandat, el seu tema estrella, des del 2003 que es va aprovar el PTI: la Norma Territorial Transitòria. Estrany, tot plegat. O no.

I acabarem aquesta crònica amb les confusions. La consellera Vidal va concloure el Ple dient que una servidora estava confusa per diferents motius: primer, perquè no acceptava la legitimitat del PP i de la seva majoria per plantejar la Norma Territorial (i ho va dir l’endemà de perdre una quantitat de vots més que important: 74.000 vots va tenir el PP a Balears; 100.000 persones van sortir al carrer demanant un ACORD per l’educació!); en segon lloc, estic confusa perquè la Norma ha generat un gran consens (només té el vot favorable del PP!); i, finalment, perquè no hi ha desordres públics culpa de la Norma! Sí, ho heu llegit bé, no us heu confús: jo sí que hi estic, segons la consellera, perquè no hi ha desordres públics. Supòs que ara ja no us estranyen les cares que faig als Plens…

• Activitat política
• 3 comentaris

El soroll del càvec dins la terra que m’envolta. La remous amb un moviment sincopat, regular. Que romp la solitud del cementeri. El fred d’hivern es dibuixa en el teu rostre contret. En les mans entumides. Però ja ensumes la primavera. L’olor de la primavera. Els arbres pelats esclataran com si l’hivern no hagués existit mai. Branques grises, que semblen mortes, tornaran a la vida. Com un miracle. Enterres llavors, amic meu, i enterres morts. Colgats en la foscor, presents, imperceptibles en el silenci. Fins que un batec lleu i incontrolable ho remourà tot. Tornar a germinar en la terra humida per créixer i enfilar cap al blau més intens. Som la terra que ens acull. Som terra. De vegades, eixuta. Sempre fèrtil, tanmateix. Un dia, et mires al mirall i t’adones que el temps t’ha llaurat la pell. En només una nit. Els anys entelen la imatge coneguda que, de sobte, se’t fa estranya. La vida esclata en una barreja imprevista de somnis i decepcions. Sequera i verdor. Avui és ahir i també demà i no saps en quin lloc col•locar la frontera. Els fills t’han eixamplat el cos i t’han endurit les febleses. La fortalesa de la mare. Que no sap d’esquerdes. I només serveix per aturar la por que et surt de dins. El dolor infinit que t’esforces per no sentir. Per no repetir mai més. No sempre és possible. Buits i silencis que s’omplen de presència constant. Potser excessiva. No m’importa. No m’ha importat mai. No es pot triar la mort però si el que deixes. Al meu voltant, una galàxia de fars que em vetlaven. Eren ells, els meus estimats. Sempre. Ells em protegien a mi. I no ho sabien. Del meu passat. D’un present incòmode. Mentre jo els agombolava amb la pell cansada. El primer fill, que va néixer just un any després del casament. Un altre febrer fred. La primera filla, pocs anys després. Un fill i una filla, com ens havia vaticinat una dona estranya, amb una bolla de vidre, en una fira, poc abans de casar-nos. En van venir d’altres. Que ella no havia endevinat. Ells ompliren la meva existència. L’espai desconegut. La gent desconeguda. Tot se’m va fer tan estrany, en aquesta terra.

• Amb totes les lletres , Textos literaris
• Sense comentaris