Patricia Almarcegui, professora, escriptora i experta en orientalisme, és reconeguda pels seus treballs en diferents àmbits, tots ells, tanmateix, estretament relacionats amb un tema apassionant: el viatge. Un viatge que és aventura però, sobretot, recerca de coneixement, concret o  espiritual.

Així, és autora dels assajos, Alí Bey y los viajeros europeos a Oriente (Bellaterra), coautora de Los libros de viaje: la realidad vivida y los géneros literarios (Akal)  i de més de vint articles en el camp dels estudis culturals i l’estètica literària, amb traduccions a l’àrab, a l’anglès i al francès. La seva novel•la, El pintor y la viajera (Ediciones B) és a punt de traduir-se al francès i a l’anglès. Ha estat professora convidada a la Universitat Americana del Cairo i la Sorbona. Ha realitzat estades d’investigació a l’Escola d’Alts Estudis de París i a la Universitat de Columbia, Nova York. A més, és col•laboradora de La Vanguardia i del suplement cultural de l’ABC. Finalment, va guanyar un accèssit del Premi d’Assaig Fray Luis de León amb El sentido del viaje, una obra que tindrem l’oportunitat de conèixer de primera mà a través de la presentació que, per celebrar la festa dels llibres, dia 23 d’abril, es farà al Cercle Artístic de Ciutadella.

El sentido del viaje (Junta de Castilla y León, 2013) és un assaig dividit en cinc capítols que podríem articular a través de tres blocs perfectament definits. Així, just obrir el llibre, ens endinsam en una primera part –tan densa i profunda com interessant i captivadora-  dedicada als elements que caracteritzen el viatge al llarg del temps (desplaçament, recerca de l’Altre o alteritat, experiència, memòria, la tensió del viatger, la mirada, la disfressa, la destinació o el propi viatger i la seva obra).

En segon lloc, ens trobam amb un capítol que parla de les formes del viatge, del llenguatge amb què els viatgers expliquen les seves experiències: la descripció, sens dubte, la figura més representativa, lligada a la vista però també a l’oïda, al gust o a l’olfacte; la retòrica de l’espai i el temps, lligats als conceptes de moviment i lloc; la intertextualitat; la forma en què es presenten les dades del viatge; l’exageració, l’enumeració l’el•lipsi o la metàfora…

I, finalment, l’autora ens regala tres capítols dedicats, cadascun d’ells, a tres viatgers, des del segle XIV, amb Ruy González de Clavijo -del viatger antic al modern-; passant pel XVIII de la mà de Lady Montagu -la tensió entre la realitat i el desig-; per acabar al segle XX, acompanyats d’Annemarie Schwarzenbach –desplaçament i literatura-.

Així, podem concloure que El sentido del viaje de Patricia Almarcegui és, més que un assaig, un viatge literari de primer ordre. La seva autora, una dona també viatgera, ha triat Menorca per escriure, per estudiar, per compartir, amb la seva gent, amb tota la generositat del món, els seus amplis coneixements. Tot un luxe que tindrem el gust de reviure dia 23 d’abril, a les 20h, al Cercle Artístic de Ciutadella: Patricia ens traslladarà, amb el seu esperit crític, de persona inquieta i curiosa, a un terreny poc conegut i apassionant. Un viatge que, com tots, és coneixement i descoberta; plaer i reflexió.

• Amb totes les lletres , Llibres i autors
• Sense comentaris

A Ciutadella, avui matam “es bujot”, segons el DCVB, una figurota de palla, vestida de roba que es penja enmig d’una plaça i li tiren trets d’escopeta fins que li peguen foc. Tot el que vulgueu saber sobre aquesta tradició queda perfectament explicat per Jaume Mascaró a l’article que us enllaç i que trobareu a la pàgina de Cultura Popular de Menorca del Consell Insular.

Des de fa anys, tanmateix, ja no es mata un bujot sinó molts i, a més, representen persones (personatges?) perfectament identificables que, per la seva actuació durant el darrer any, el poble el fa mereixedor de ser “cremat” a la plaça. Així, hem vist bujots de Jaume Matas, Belén Esteban, Iñaki Urdangarin… La càrrega crítica i irònica dels “bujots” resulta, per tant, més que evident.

Tanmateix, tenc la sensació que, amb els bujots, em passarà el mateix que amb el “dia d’enganar” (a Menorca, 1 d’abril, per tradició anglesa): la realitat del dia a dia és tan surrealista que, francament, ja em costa distingir el que és veritat del que és mentida. I, pel que fa als bujots, en el sentit de persona beneita, inútil i ridícula, diria que convivim amb tants d’ells durant tot l’any i d’una forma tan propera i aclaparadora que, avui, si els penjassin a la plaça, entre sobrassades, rotondes, peixos negres, paquets de sal o insultant docents i famílies, no sé si em faria prou gràcia.

I, per cert, una darrera observació: “bujot” també vol dir espantall i un sinònim d’espantall és “moma”. De cada vegada estic més convençuda que les casualitats no existeixen…

• El pensament ordenat/Opinió
• Sense comentaris

Debat de política general al Consell Insular de Menorca. No li veig el sentit. Ja ho vaig dir l’any passat i ho he tornat a dir enguany. Per què? Perquè és un debat estèril en què el President pinta una Menorca color de rosa (més d’una hora, hi va invertir!) i l’oposició li posam el verd, el vermell i el negre que es veuen pel carrer. Aquí hi ha la clau: més que un debat entre els consellers, no hauríem d’obrir un debat amb la ciutadania? No hauríem de fer entrar els ciutadans al Consell perquè, junts, poguéssim valorar la situació real de Menorca?

Això és el que vaig demanar en la meva intervenció però, evidentment, el missatge no és el que l’equip de govern volia sentir. Tanmateix, estic convençuda que, si no començam a canviar les formes de governar,  la desafecció política encara creixerà més. I, amb ella, el populisme més perillós.

Així, si no entenem que Menorca l’hem de construir des de la col·lectivitat, ens equivocam. I, en contra del que entén el PP, la participació ciutadana no és que els ciutadans vagin al polític de torn a demanar per temes particulars sinó que es tracta de crear i/o aprofitar espais que permetin als ciutadans participar de la vida política insular, aportant idees, propostes i reflexions sobre aquells temes que els preocupen. I, en aquest sentit, anaven les propostes de resolució que vaig presentar. Només me’n van acceptar dues però, evidentment, continuarem insistint.

• Activitat política
• Sense comentaris