Com cada any, Poble s’havia convertit de bell nou en l’escenari perfecte de tots els rituals. En el clos pur i sagrat, generós i ardent on sacrificis, foc, cavalls i embriaguesa es mesclaven per retre culte a la fertilitat de la Mare Terra. Homes i dones s’unien per fer possible aquesta transformació, i la comunitat es convertia, almenys aparentment, en un tot homogeni i harmònic. Tanmateix, les passions més amagades sovint acabaven esclatant, amb més força si cal, durant la festa. Però, això, era imprevisible. Aquella nit, el vi corria a betzef i l’embriaguesa, que allibera les consciències i amara els homes d’una valentia fictícia, feia que s’atrevissin amb tot. Amors i odis rompien amarres per sorgir amb força enmig de la bullícia i feien canviar el curs de moltes vides. I aquell any no seria diferent.

• Amb totes les lletres , Textos literaris
• Sense comentaris

Una servidora, que és bastant innocent i confiada, tot sigui dit, es va pensar que, en la seva etapa a l’ajuntament de Ciutadella (2005-2012), ja havia vist tot els fenòmens paranormals possibles: desaparició d’expedients; moviments inexplicables de persones d’un grup polític a un grup mixt; la irrupció inesperada de les forces del bé -en forma de fiscal anticorrupció- per acabar amb les del mal; la presència d’éssers invisibles, d’ombres que coneixien tots els meus moviments; arribada de missatges anònims que estic convençuda que, des del més enllà, dictava  Satanàs en persona (que sé qui és, per cert), etc, etc.

Bé, com ja haureu endevinat, el meu raonament s’ha demostrat que fa aigües per tot arreu: l’efecte Poltersgeist continua, ara, al Consell Insular de Menorca! Resulta que, pobra de mi, hi ha qui em percep com una mena d’esperit malèfic -no sé si hi té res a veure el fet que sigui una dona- que cal expulsar de certes dependències que no poden ser contaminades per presències “no autoritzades” com la meva. Es tracta, no cal que ho digui, d’una pura distorsió de la realitat que encara és més preocupant si va acompanyada de moviments estranys d’objectes inanimats i de missatges dictats, directament, des de realitats virtuals intangibles. Que és, exactament, el que ha passat. I, com que d’urbanisme potser no en sé gaire però d’escriure sí (perdonau la falta de modèstia), aquí teniu el relat dels desconcertants fets que encara no sé com encaixar.

D’entrada, vaig intentar conjurar el malefici que m’impedeix accedir a segons quins espais del Consell fent públics els fets esdevinguts. No vaig obtenir cap resposta fins al cap de dos dies, en forma de misteriós comentari a la notícia del diari, que vaig tenir la precaució de guardar perquè ja ha desaparegut! Aquí el teniu:

“Sra Maite Salord: quan pensau fer publica la resposta que devendres vos va enviar el Conseller d.Ordenacio del Territori? Farà públic allò que regula el Reglament Orgànic del Consell sobre aquesta matèria? Que, per cert, sempre van aplicar Marc Pons i Joan Marquès quan van ser conseller? Gràcies” (Sic)

Quan vaig llegir aquestes paraules, em vaig posar a tremolar: divendres havia anat al Consell i no hi havia cap resposta! Per tant, què volia dir, aquest comentari? Em volien fer perdre el nord? Dilluns, aquesta misteriosa resposta, anunciada des del més enllà, encara no havia arribat a les meves mans. Però, com ja he dit, vaig assistir al desconcertant moviment d’un objecte inanimat: la resposta va aparèixer, finalment, amb registre de sortida i sense el preceptiu justificant de recepció, dins la meva bústia del Consell, un lloc on no és gens habitual deixar-hi aquestes coses i que obr poquíssim, al qual hi va arribar, sense cap dubte, per aquest efecte poltersgeist que us explic. M’estalviaré el cúmul de casualitats -existeixen, les casualitats, amics meus?- que em van dur a obrir la bústia després de no fer-ho des de l’octubre (perdó).

En fi. Amb les mans tremoloses, vaig agafar el sobre, el vaig obrir, en vaig llegir el contingut i el vaig amagar al fons de la meva carpeta. Necessitava temps per pair l’experiència. Qui era aquesta mena d’ésser misteriós que podia preveure el que em passaria? M’havia de preocupar? Tanmateix, el pitjor va arribar quan, l’endemà, em telefona un periodista per dir-me que sap que tenc la resposta que jo vaig guardar discretament! Quan me la va demanar, la sang se’m va gelar: si li don, vaig pensar a l’acte, la presència misteriosa que me l’ha feta arribar i que la va anunciar en forma de comentari s’enfadarà i vés a saber què em pot fer. Ni morta, te la don, va ser la meva resposta immediata. Ja contactaràs amb el més enllà, si la vols, vaig pensar.

I així estam. Aquesta és la història de la resposta misteriosa que he rebut, anunciada en forma de comentari a la web d’un diari, que sembla que em volen fer mostrar i que jo, després de tot el que m’ha passat, entendreu que me’n guardi com de caure, de fer-ho. Segur que és una trampa. En qualsevol cas, si finalment apareix, per art de màgia, a la premsa, ja trauré el manual de bruixeria del segle XVI que tenc a casa i faré un conjur per neutralitzar els seus efectes. Supòs que d’això, no en teniu cap dubte.

• El pensament ordenat/Opinió
• 2 comentaris

Dissabte passat, els membres del grup de lectura de Ciutadella, “Plaça de Lletres”, ens vam reunir per darrera vegada aquest curs (i en van quatre!), amb una cloenda que  no podia ser més especial: vam comptar amb la presència de l’escriptor Màrius Serra, que va venir a parlar-nos de la seva darrera novel·la, Plans de futur, premi Sant Jordi 2013.

Màrius Serra és conegut i reconegut per ser un excel·lent “jugador lingüístic”. La passió pels jocs de paraules (bifronts, palíndroms, quadrats màgics, mots encreuats, etc)  queda perfectament recollida, entre d’altres, a Verbàlia (Empúries/ Península Ediciones) i verbalia.com.

Estretament lligat a aquest projecte ludolingüístic, Màrius Serra és, també, un excel·lent narrador. El joc lingüístic, la porta cap a la creació. Perquè crear és jugar amb les paraules. És una forma d’explicar-se la realitat que l’envolta.  Per dir-ho amb les paraules del mateix autor: “Sovint els que escrivim acabem jugant, que és una cosa que m’agrada molt, però aquí hi ha un motiu de fons. I crec que el que s’ha premiat és aquesta ambició literària d’anar a fons, una novel•la on et puguis submergir”.

Màrius Serra pronuncià aquestes paraules arran de la concessió del Premi a la Creació de la Fundació Enciclopèdia Catalana a la seva novel•la Mon oncle (1996), una de les més representatives de les que ha escrit, juntament amb la palindronòmica  AblanatanalbA (1999), Farsa (2006), premi Ramon Llull, i la darrera, Plans de futur. I, tanmateix, hi ha un títol que em sembla que mereix ser destacat entre tots els altres: Quiet, el retrat del seu fill, una criatura amb necessitats especials, fràgil, que és el protagonista d’unes pàgines carregades de vida.

Així, diria que el jugador lingüístic, l’escriptor i el pare d’un fillet especial es troben a Plans de futur, la història del matemàtic Ferran Sunyé, tetraplègic i autodidacte, que és un exemple de superació, en un ambient familiar captivador, el presidit per les seves dues cosines, Maria i Àngels Carbona. L’amor, la tendresa o el respecte són els fils que teixeixen la relació entre ells. Una mirada esperançada sobre les dificultats de la vida i la capacitat dels éssers humans per convertir-les en una rutina amable, observada sempre des dels ulls de la ironia, de la intel·ligència, tan allunyada de la compassió i del victimisme.

Des del punt de vista de constructor d’una història que, en bona part, li venia donada per la biografia de Ferran Sunyer, m’agradaria destacar dos aspectes de l’obra que em semblen claus. En primer lloc, la complexa relació entre realitat i ficció i la forma com la resol Serra: un equilibri perfecte que, com ens va fer veure, fa que sigui difícil, per  al lector, separar els fets reals d’aquells imaginats. Quan t’endinses dins la novel·la, els límits es desdibuixen gràcies a la traça de l’autor per crear un univers coherent i compacte. Un univers fet de paraules que encaixen de forma harmoniosa per crear un univers literari que, com la vida, és fet de perspectives diverses.

L’altre aspecte que voldria destacar és el punt de vista narratiu. O la diversitat de punts de vista narratius, sens dubte un altre dels encerts de la novel·la. Diferents veus que fan avançar la història i que aniran augmentant la seva força en un final sorprenent en què totes les peces encaixen i totes les paraules dites trobaran el seu sentit més profund.

No em vull allargar més. Del joc a la creació. De la creació a la reflexió. O a l’inrevés. Com vulguin. Així de senzill, o així de complicat, ens ho planteja Màrius Serra. Ha estat un plaer llegir-lo. Ha estat un plaer tenir-lo a Menorca. Una Menorca que sempre ha estat present, d’una manera o una altra, en la seva literatura. Moltes gràcies per oferir-nos la possibilitat de fer “plans de futur” plegats.

• Amb totes les lletres , Llibres i autors
• Sense comentaris