Ahir, no vaig demanar permís a l’institut per poder assistir al Ple del Consell Insular de Menorca. Era la manera de poder fer vaga com a docent i, per tant,  que el meu nom fos comptabilitzat amb el de la resta de companys que ahir no van anar al centre. Sí, aquest nom que, amb tots els altres, vol convertir en llista negra aquell diputat del PP que, a força de despropòsits, és a punt de convertir-se en una caricatura d’ell mateix. A més, just començar la sessió, vaig manifestar que les dietes que em donen per assistir al Ple anirien a la caixa de resistència de la vaga, cosa que s’ha fet efectiva avui dematí.

Sense dubte que el tema del dia va ser la discussió sobre la situació que està vivint  la comunitat educativa de les Illes, amb tres directors cessats per seguir el que marca la llei, o sigui, aplicar el que decideix el Consell Escolar del seu centre, i amb un decret llei de Tractament  Integrat de Llengües que és una autèntica imposició, per damunt, fins i tot, del parer dels jutges.

Durant el mes d’agost, per tres vegades, des de l’oposició, vam intentar que el president Tadeo convocàs un Ple extraordinari per tractar el tema. No va ser possible, amb l’argument que una administració no podia entrar a valorar expedients oberts per altres. Tanmateix, les nostres propostes anaven dirigides, sobretot, a donar suport, com a institució, als tres directors de Maó i a la comunitat educativa de l’illa, davant la prepotència amb què actua el govern Bauzá.

Així les coses, finalment, ahir es va poder tractar el tema. Com que la proposta va entrar per urgència, presentada per l’altre grup de l’oposició, reconec que no em vaig poder preparar gens la intervenció. I potser va ser millor. Les paraules em van sortir de l’ànima, amb duresa i tristesa a parts iguals. Sobretot, vaig lamentar les formes, l’actitud prepotent, el menyspreu a la llei, els insults i les mentides. Ara bé, en el moment en què va intervenir el nostre President, se suposa que el de tots els menorquins, per dir que ell no podia entrar a valorar el que feia el govern, obviant que és, també, diputat, i que és el seu partit el que ha provocat aquesta situació, aquí, reconec que no em vaig mossegar la llengua.

Em costa, com a menorquina, i així ho vaig dir, acceptar que tenim un President incapaç de plantar cara als seus, fins i tot en aquelles actuacions més arbitràries i mancades del més mínim sentit comú.  Vull un President que no s’amagui darrere les sigles del seu partit i que defensi els menorquins. Tan difícil era pactar un acord, més genèric, si vol, d’instar el Govern a recuperar el diàleg, a recuperar les formes, a escoltar els docents?  Es veu que sí. Durant els darrers dos mesos, no hem pogut veure el més mínim gest del President, més enllà de bones paraules inútils, per intentar reconduir la situació creada.

Senyor President: és pot ser culpable per acció o per omissió. No es pot amagar darrere unes formes amables -que les té- per no fer res. Hi ha moments, a la vida, que un ha de ser valent i fer una passa cap endavant. Si un diputat del meu partit hagués publicat una carta com la que va publicar un company seu diumenge, dilluns, jo no hauria anat al Ple del Consell a donar la cara per ell. El silenci el fa còmplice. Els fa còmplices a tots. I és lamentable veure com permeten que les actituds més totalitàries, amb llistes negres i atacs indignes, campin com si res. Quina llàstima i quina vergonya, tot plegat.

I, ara, em pot dir, senyor President, que faig demagògia.

• Activitat política
• Sense comentaris

Jo faré vaga. Fa vint-i-quatre anys que som professora i mai no havia tingut tan clars els motius per fer-ne. Perquè mai no m’havia sentit tan maltractada, insultada i menyspreada, com en aquests darrers mesos. Mai. Com a professional i, per tant,  com a persona. I em dol haver de fer aquest escrit. Molt. Tant, que he esperat fins al darrer moment, amb l’esperança que, pel camí, aquests que ara manen recuperassin el seny. No és possible: no en tenen. Els seus objectius són clars: volen acabar amb el model d’escola pública de qualitat, volen acabar amb la  llengua catalana, volen acabar amb el prestigi dels ensenyants. Per això, les retallades brutals en educació, l’excusa de l’anglès per acabar imposant el castellà, les acusacions de ganduls i adoctrinadors que hem hagut d’aguantar.

Demà, comença un nou curs. No és, en absolut, un curs normal: hi ha tres companys, tres directors de Maó, que no hi seran. Una decisió arbitrària, injusta, il·legal, fruit de la prepotència i de la imposició, més pròpies d’una dictadura que d’una democràcia. I per ells i perquè, amb ells, ens hi jugam la dignitat, la dignitat de tot el col·lectiu d’ensenyants, jo faré vaga. Amb el cap ben alt i amb el convenciment més profund que no permetré, mai, que aquesta gent qüestioni tantes hores de dedicació, de reflexió, de lliçons acadèmiques i de vida, d’afecte i de pautes estrictes. No podran.

Jo faré vaga i, a casa, farem vaga. Perquè, com a mare, vull que amb la llengua catalana, la nostra, la pròpia, el meu fill continuï la seva formació; perquè, com a mare, vull que aprengui castellà, tal i com s’ha fet fins ara, i amb els mateixos -bons- resultats que fins ara; perquè, com a mare, vull que aprengui anglès, però no al preu de no entendre les matemàtiques o les ciències naturals o amb professors que no tenen la preparació suficient. Vull el millor per al meu fill i només veig més alumnes dins les aules, manco professors de suport, manco inversions en educació.

Per tot això, faré vaga. Perquè de normalitat, gens, senyora Joana Maria Camps!

• El pensament ordenat/Opinió
• 14 comentaris

El passat dilluns dia 15 de juliol, el PP va dur a Ple una proposta per adaptar el coneixement de llengua catalana, per part dels treballadors del Consell, al que marca la Llei 9/2012 (Llei Gornés) de la Funció Pública. I ho va fer proposant, al peu de la lletra, la rebaixa de coneixements de la llengua pròpia que aquesta contempla: 1) Davallen el nivell de coneixement de català que fins ara s’havia de tenir i 2) Redueixen el nombre de places que duen implícit el coneixement de català.

1r. En les places d’ordenança per a les quals s’estableix com a requisit el coneixement de català, es demana el certificat A2, la qual cosa ―com que no s’ha modificat la Llei 9/12 per adequar-la a la nova Ordre d’equivalències dels títols, diplomes i certificats de català (BOIB núm. 34 de 12 de març de 2013), que modificava l’anterior, en la qual es basava la Llei 9/12― a la pràctica representa que es demana bàsicament un nivell de comprensió oral de la llengua catalana, sense necessitat de tenir prou competència lingüística per parlar-la fluidament. Per tant, si es volgués mantenir el nivell de coneixement de català que es demanava fins ara, per a les places que en el Catàleg s’estableix el requisit de tenir el certificat A2, hauria de dir B1. La conclusió és que ens podríem trobar amb ordenances que tinguessin dificultats a l’hora de dirigir-se en català.

2n. La proposta del PP, seguint la Llei Gornés, exigeix el coneixement de català només al personal que fa atenció al públic; però, a més de les places previstes, en l’Administració hi ha molts altres llocs de treball que, des del nostre punt de vista, atenen el públic. Sense anar més lluny: secretaris i secretàries de consellers, tècnics d’habitabilitat, de mobilitat, de cultura, d’esports, de cooperació local, de turisme, bombers, etc.

Des del PSM Més per Menorca consideram que, a part de les places esmentades abans, també és imprescindible, si parlam d’igualtat de drets de catalanoparlants i castellanoparlants, que conegui ambdues llengües tot el personal de l’àrea de benestar social: menors, atenció a la dona, psicòlegs, drogues, salut mental, Trepucó, Casa de la Infància, geriàtrics i serveis socials en general; ja que tots ells tracten temes molt sensibles i delicats i les persones usuàries i ateses per tots aquests serveis (no només ordenances, sinó també infermers, auxiliars d’infermeria, facultatius, psicòlegs, etc.) han de poder expressar-se lliurement en català per tal d’explicar i transmetre sense cap tipus d’entrebanc la seva problemàtica.

D’altra banda, també el personal exclusivament administratiu ha de tenir certs coneixements de català si es vol complir el Reglament d’ús de les llengües catalana i castellana al CIM, que en l’article 6.1 diu: “Els procediments tramitats pel Consell Insular ho seran en català que, com a llengua pròpia de la comunitat autònoma de les Illes Balears, ho és també del Consell Insular de Menorca”.

Finalment, cal recordar un fet importantíssim: el Parlament va aprovar, a proposta del PSM Més per Menorca, la possibilitat que cada administració pugui establir, en el seu catàleg de llocs de feina, les places per a les quals és necessari el coneixement de català com a requisit, independentment de les que estableix amb caràcter de mínim la Llei Gornés. Per tant, el Consell de Menorca tenia l’opció, com han fet diferents ajuntaments de Mallorca, de presentar una proposta més àmplia de places amb el requisit de coneixement de català. Però no ho fa i, per tant, estan avalant una llei que discrimina els catalanoparlants.

I no només això: amb la dèria d’arraconar el català de l’administració, s’ataca, a més, el principi de l’eficàcia que ha d’inspirar el funcionament de les administracions públiques. Perquè la realitat és que l’Administració serà més eficaç si els funcionaris coneixen i dominen les dues llengües oficials (no només una), tant en el cas de les places que tan sols han de fer atenció oral al ciutadà (que han d’entendre les dues llengües i saber-s’hi expressar per poder contestar als ciutadans en la llengua que utilitzin) com en el cas d’aquells tècnics que han de poder estudiar i resoldre expedients redactats en una o altra llengua.

És del tot il·lògic i impensable que el coneixement de la llengua oficial d’un territori no sigui un requisit per accedir a la funció pública del territori en qüestió; i, si hi ha més d’una llengua oficial, els funcionaris les han de conèixer totes, sense discriminar-ne cap, la qual cosa la relegaria a llengua de segona categoria. El PP, el de Bauzá i el de Tadeo, ha trencat el consens que hi havia hagut fins ara a les nostres Illes en aquest tema i  la voluntat de no fer de la llengua una qüestió política, sinó de convertir la llengua catalana en l’element cohesionador de la societat de les Illes Balears, que és un dels objectius recollits en l’exposició de motius de la Llei de Normalització Lingüística, aprovada durant el govern presidit per Gabriel Cañellas.

Així, i com a conclusió, podem dir que l’equip de govern del Consell Insular de Menorca, amb el president Tadeo al capdavant, accepten, servilment, una vegada més, allò que, des de Mallorca, dicta el president Bauzá. Ara, en temes lingüístics. Per arraconar la llengua pròpia dels menorquins de l’administració. O de l’escola. Fan, perquè ens entenguem, d’escolans d’amén. Un trist paper, certament.

• Activitat política
• Sense comentaris