Menorca és, com va dir el poeta, una illa amb serenor d’estàtua. Una terra bella que aguanta els embats amb dignitat. Des del cel, és una filigrana retallada amb paciència damunt de la mar blava. Un espai tancat, obert sempre a l’horitzó. Perquè, com totes les illes, Menorca és refugi i descoberta. Un espai vital que té nom de dona i que és acollidor i maternal. Si giram els nostres ulls cap al sud, és la calidesa d’unes cales d’aigües transparents, agombolades pels pinars que donen ombra i les protegeixen. És el recer amable. És la infantesa que es bressa en l’arena blanca. I, tanmateix, hi ha, també, la Menorca modelada, al nord, per la tramuntana. La que ens mostra la seva cara més orgullosa. La penya grisa batuda per la mar i el vent. La terra eixuta i despullada que es resisteix a perdre la seva fesomia. És la lluita constant. És la visió d’un paisatge que t’engoleix dins les seves entranyes perquè mai no oblidis qui ets. Que et recorda, constantment, que ella és la teva terra. Que ella és, també, la teva lluita.
Passat i present caminen de la mà pels pobles de Menorca, blancs de calç i d’història. Carrerons estrets on tot just el sol hi entra. On el temps ha quedat aturat en forma de records i de jocs que cap infant ja no juga. Palaus de marès senyorívols que amaguen, tanmateix, botigues de souvenirs a les seves entranyes. Esglésies i places que conviden a la quietud, quan el poble s’omple de parles estranyes. I, entremig, camps verds d’enclova i mata. La terra, quadriculada entre parets seques, fetes només amb còdols i paciència, que un cavall de negra crinera recorrerà dins la nit més llarga.
Menorca, una illa orgullosa i acollidora. Serena malgrat la lluita constant contra la destrucció. Contra el ciment, que també voldria tapar la nostra boca. Els nostres mots. Paraules i paisatge que ens han modelat, que ens han donat forma, des de sempre. I hem perdut batalles doloroses però sabem, sens dubte, que la victòria final serà nostra. I Menorca, emergirà, així, dignament, entre les onades. Amb la fortalesa de la penya eixuta i la calidesa de l’arena blanca. Amb la serenor, com va dir el poeta, d’una estàtua.
