Com que demà tenim ple extraordinari per fer el “Debat de política general” (ufff!), i ara he vist que encara no havia fet la crònica de l’ordinari de dia 18 de febrer, no puc tancar l’ordinador i anar-me’n a llegir sense complir amb els meus compromisos. Aquí en teniu una crònica d’urgència.

1- Em va costar digerir les 5 hores de ple del Consell de Menorca, especialment les sortides de to, les lliçons que vol donar -i no pot- segons qui, la prepotència, etc, etc. Sort del meu esperit positiu, de les telefonades d’ànim, de la confiança de la gent… La gent que, per primera vegada, va poder seguir el ple per internet, devia quedar contenta.

2-Compareix el conseller d’ordenació del territori per dir que no té feta la Norma transitòria (modificació encoberta del Pla Territorial Insular) i amolla una parrafada tècnica de més de tres quarts d’hora, tot per amagar el seu fracàs i el del PP : han creat unes expectatives que no han estat capaços de complir. El conseller Huguet ha de demanar pròrroga al Palma per poder aprovar, inicialment, la norma transitòria perquè “no ha tingut temps”! Una altra promesa electoral del PP que no compliran: en 1 any, tindrem la modificació del PTI, van dir. N’hauran passat dos, i ni l’aprovació inicial. Ara bé, com vaig manifestar  en el ple, a la vista de la manca de transparència i consens amb què actua, cap problema: com va dir em sembla que Napoleó, “quan l’enemic s’equivoca, no l’aturis”. Idò açò. Un altre ridícul del PP. I en van uns quants.

3-El PP va votar en contra de fer el dragatge del port de Maó de forma segura.  Oceana diu que afectarà espècies protegides i ha denunciat el cas davant la Unesco. Sort que som reserva de la Biosfera! Resulta que fer les coses bé és “molt car”, va dir el conseller de medi ambient. I el cost mediambiental, de salut, empresarial, turístic? Es veu que açò de mirar les coses a llarg termini és molt complicat.

4- La consellera Herráiz fa bo aquell vers de Bernat Metge: “siats de natura d’anguila”, però va acabar el debat del ple un poc alterada. Es veu que ella (i “su equipo”) que ho fa tot tan bé (ho va dir unes quantes vegades durant el ple), no entén que qualcú li pugui fer la més mínima crítica. Una servidora només demanava per la relació empresarial entre el seu director insular i un dels auditors de la Fundació de persones amb discapacitat de Menorca, qüestió que em genera buns quants dubtes. Idò, no només no me’n va resoldre cap, sinó que em va acabar dient: “no me busque las cosquillas, señora Salord, no me busque las cosquillas!” Sense comentaris.

4- De la senyora Baíllo, consellera de cultura, i la seva negativa a mantenir la comissió de seguiment del reglament de llengües del Consell, també sense comentaris. Em sembla recordar que va aprofitar per dir qualque cosa sobre les “imposicions nacionalistes”, les del PSM Més per Menorca, perquè ella (i el PP), com ja sabeu, ni imposa ni és nacionalista.

En fi. Deixem-ho aquí. M’estim més anar a llegir que recordar el darrer ple. Demà, una altra sessió. I la crònica corresponent. Per descomptat.

• Activitat política
• 2 comentaris

Diuen, els entesos, que aquests dies pot nevar a Menorca. No m’agrada, la fredor; sí,  però, el paisatge blanc. El cel blanc. La terra blanca. Les teulades blanques. La realitat, clara i lluminosa de sempre, transformada en un parèntesi irreal. Una situació acotada en el temps. Fins que el sol ens retorni el paisatge de sempre. La calidesa de sempre, pintada de blau i verd.

Aquesta plaça també ha viscut un parèntesi de fredor. Fa dies que no m’hi passejava amb les ganes i la il·lusió de compartir. Per què? Segurament per moltes coses. Perquè em pas bona part del  temps que no dedic a la família corregint i preparant classes; pensant propostes d’acord per dur al ple del Consell i redactant notes de premsa; compartint fulls en blanc amb personatges que comencen a ser imprescindibles; abocant pensaments amb la immediatesa que ofereixen altres mitjans…

Tanmateix, també he de confessar que la realitat que m’envolta, a tots els nivells, comença a fer-se’m tan vomitiva que  no tenc ganes de dir-ne res. Corrupció, mentides, espionatge, hipocresia, prepotència. I l’altra cara de la moneda, la més trista, la més dura. El patiment, la fam, l’atur, la desolació, la lluita per uns drets que haurien de ser intocables. La part política podria enfrontar-la des de la ironia o la denúncia, com he fet en tantes altres ocasions; la social, en escrits contundents o a través dels recursos que ofereix el llenguatge més literari.  Però no puc. No em surt res. És així.

Potser estic glaçada per una realitat que em costa d’acceptar. Que voldria ser capaç, que voldria que fóssim tots capaços, de capgirar-la. El meu optimisme innat topa amb muralles massa altes. I, amb tot, hem de ser més forts que mai.  Perquè no podem deixar tot allò que estimam -la gent, la terra, la llengua- en mans de segons qui. No ens ho podem permetre. I som més que ells. I tenim força. Perquè anam de cara. Sense por. Etèries volves de neu que es converteixen, tanmateix, en un tot consistent. Irreductible. Amb la calidesa de la Vida.

• El pensament ordenat/Opinió
• 12 comentaris

El ple del Consell de Menorca d’avui dematí ha estat ben sucós i no, precisament, perquè al carrer plogués. Dins la sala de plens, i ben intensament, hem hagut d’emparar paraules com a pedres, d’una duresa fins ara mai vista i, francament, poc justificada i justificable.  Anem, però, a pams.

Primera proposta que he presentat: que el Consell gasti tot el pressupost que el Govern Balear ens dóna per celebrar el Dia de les Illes Balears i que, a més, s’invertesqui en actuacions d’artistes locals (música, pintura, teatre, dansa…), artistes que han vist molt reduïts els ajuts per part de l’administració. La primera intervenció de la consellera de cultura s’ha reduït a fer-me dues preguntes i a tirar-me dues “floretes”: com que l’any passat no es va gastar tot el pressupost i a la meva proposta deia que el PP va deixar 7000€ “dins el calaix”, m’ha demanat que què insinuava amb aquesta expressió (corrupció?), per afegir que l’havia posada amb mala fe!; la segona pregunta feia referència a l’afirmació que “el PP no dóna suport a la cultura” (no em referia, però, a doblers!), que vaig fer en el ple passat i que, segons la consellera, consta a l’acta que encara no tenim. Com que  ella té una partida d’euros per a les entitats culturals, ha conclòs que una servidora faltava a la vertitat, mentia. Així, idò, ja som malintencionada i mentidera.

La moció sobre la possible incompatibilitat del conseller Villalonga -propietari de barques de pesca que explota la seva dona i, a la vegada, conseller del ram- l’ha defensada el president en persona. Sense ànim de ser exhaustiva, m’ha acusat de no haver respectat la pressumpció d’innocència del conseller; d’haver fet declaracions fora de to quan ell, el president, mai n’havia fet en casos similars; d’haver posat, amb mala intenció, que el conseller presentàs la declaració de renda; d’haver-li  -jo!- faltat al respecte, a ell, al president, en els darrers plens; de voler donar lliçons de bon govern (si així fos, privilegi i tranquil·litat de pertànyer a un partit que no té cap imputat, senyor meu); i de ser còmplice, en tant que primera tinent de batle de l’ajuntament de Ciutadella, entre el 2009 i el 2011, del cas “Son Quim”! Conclusió: a més de malintencionada (encara més) i mentidera, un poquet corrupte (només com a sòcia de govern) i maleducada.

A la vista de tot açò, he de reconèixer una culpa: he estat malcriada i m’he atrevit a dir que “els aires suïssos, es veu que no els han caigut molt bé”. Deman disculpes per haver estat tan pilla. Ho reconec i ho admet i em pensaré, molt seriosament, fer propòsit d’esmena i deixar la ironia a casa quan hi hagi ple.

En fi.  Una darrera cosa: tot el que explic aquí és del tot cert, tot i que, si comparen l’escrit amb la gravació del ple, segurament, les expressions no són del tot literals. Ho dic perquè tenc la sensació -subtil, etèria, tènue, prima, fina- que tot el que dic i/o faig és escrutat amb lupa per veure si, per qualque banda, els surt un retret a fer-me que em desacrediti, ni que sigui un poquet. Tanmateix, vull recordar que, fa anys, un company de partit -més irònic que jo- em deia “Teresa de Calcuta”, de bona al·lota que em trobava. També és cert, però, que ja fa un temps em vaig canviar el nom: oficialment, ja no em dic Teresa…

• Activitat política
• 5 comentaris