Dijous passat, vaig assistir a la conferència d’Antonio Garrigues Walker que es feia a la seu del Consell Insular de Menorca, organitzada pel Cercle d’Economia. Sentia una certa curiositat per saber què diria el ponent sobre un tema tan, a priori, interessant com “Què passa a Espanya,  què passa al món”, que era el títol de la conferència. Discretament, em vaig asseure entre el públic, amb la més bona de les predisposicions: una primera intervenció del president del Cercle, molt correcta; una segona intervenció de la consellera de Benestar Social, tan edulcorada que es va fer embafadora; i, finalment, el senyor Garrigues Walker.

D’entrada, va fer una crida a l’actitud positiva i dues afirmacions que puc compartir: 1) la crisi mundial, la provoquen els bancs americans i 2) és clau la transparència. Res a dir. Al contrari. Ara bé, a partir d’aquí, va enllaçar una sèrie d’afirmacions, que transcric literalment: hi va haver un moment que vaig haver de treure paper i boli perquè no em podia creure el que sentia. Aquí les teniu:

Espanya és un país digne; prest sortirem de la crisi, a final d’any o principi de l’altre; el Tea Party és gent sensata; Espanya ha actuat bé davant la crisi; no som els pitjors; estam millor que altres països per créixer; no hem de fer gaire cas de les previsions del FMI (per negatives); s’ha fet la feina sensatament bé; Espanya és el país nombre 30 en el rànquing de corrupció i no està gens malament;  Espanya no és el país més corrupte…

Ni una, ni una vegada, el senyor Garrigues es va referir als milions d’aturats que hi ha en aquest país, als milers de desnonats, als milers de famílies que tenen tots els membres a l’atur, a les retallades en educació i sanitat… Al contrari, va acabar la seva intervenció alabant el projecte “Madrid, ciutat olímpica”, en el qual ell col·labora!

Ahir, vaig assistir a la conferència, organitzada pel Cercle Artístic de Ciutadella, de Gay de Liébana, “España se escribe con “e” de endeudamiento”. Res a veure amb el que he explicat fins ara. En un to histriònic, el ponent va anar dibuixant un panorama desolador: crisi econòmica, fruit d’haver gastat més del que s’ingressava; crisi financera per un excés de deute públic i privat; crisi comptable perquè les dades no s’analitzen amb rigor; una pèssima gestió de la crisi, tant per part del govern de  Zapatero com del de Rajoy; es rescaten bancs i es permet que les grans empreses no paguin el que correspondria d’imposts de societats, mentre s’ofeguen les economies familiars i les petites i mitjanes empreses…

La solució de Gay de Liébana passa per millorar les xifres d’atur. Com? Rebaixant les quotes de la Seguretat Social: es crearia ocupació, es podria davallar la partida de subsidis i, a més, es reactivaria el consum. Segons ell, el problema és que qui ens governa no coneix -o no vol conèixer- la realitat. Si dijous no hagués escoltat el senyor Garrigues, m’hauria pensat que es tractava d’una afirmació exagerada. Avidentment, avui només en puc donar fe.

• El pensament ordenat/Opinió
• 7 comentaris

Fa temps, per un projecte que sempre tenc entre mans,  em vaig dedicar a llegir, sense ànim d’exhaustivitat, la premsa dels primers anys de dictadura franquista. De tot el que vaig llegir, hi va haver un aspecte que em va posar els pèls de punta: les justificacions dels cops d’estat feixistes. Per què? Perquè em va semblar tan actual l’argumentació que em vaig esfereir. Estatuts, paper de la monarquia, vagues, protestes…

És per això que, avui, dia 14 d’abril, dia en què commemoram l’aniversari de la II República, vull compartir un text que vaig escriure llavors i que és una síntesi de dos o tres articles publicats entre el cop d’estat de Sanjurjo del 32 i el de Franco del 36. Els vaig traduir literalment i em vaig limitar a convertir-los en un únic text. Una apologia del cop d’estat no gaire diferent de la que trobam en molts articles que podem llegir ara mateix. Aquí el teniu:

IMMOLAT PER LA PÀTRIA

En complir-se el quart aniversari de la immolació per Espanya del gloriós general Sanjurjo, reverenciam la memòria d’aquest gran espanyol amb santa dignitat culminada el 10 d’agost de 1932.

Duia catorze mesos d’existència la II República espanyola. El descontent s’estenia per totes les capes socials. Es vivia un moment en què calia recuperar el dret a expressar els sentiments comuns més entranyables. Les turbes revolucionàries havien ocupat els carrers del país i havien ofès el sentiment religiós i, sobretot, el sentiment de la Pàtria. Havien atacat, amb el més gran dels deshonors, la seva integritat amb projectes d’Estatuts que venien a fomentar el separatisme tants d’anys covat. La deslleialtat, la injúria i la fúria més rústica i pobletana es traduïen en un odi carronyer a la Pàtria comuna de tots els espanyols. Vagues constants amenaçaven d’arruïnar la nostra economia i els aldarulls continus deixaven patent un ímpetu clarament anorreador.

D’ençà de la sortida del Rei Alfons XIII, el desconcert es podia palpar arreu del país. La voluntat del monarca quedà fixada en el document que ell mateix lliurà al president del darrer Consell de ministres, el capità general Aznar: “Les eleccions celebrades diumenge em revelaren clarament que no tenc l’amor del meu poble. Un Rei pot equivocar-se, i sens dubte vaig errar jo alguna vegada; però sé bé que la nostra Pàtria es mostrà en tot moment generosa davant les culpes sense malícia. Som el Rei de tots els espanyols, i també un espanyol. Trobaria mitjans a bastament per mantenir les meves règies prerrogatives, en eficaç forcejament amb qui les combaten. Però, decididament, vull apartar-me de tot el que sigui llançar un compatriota contra un altre, en fratricida guerra civil.”

El Rei manifestava la seva decisió de no posar la menor dificultat a l’actuació del Govern republicà. Des de l’exili, havia pregat, també, als monàrquics que volguessin seguir les seves indicacions, que havien d’abstenir-se d’obstaculitzar el Govern i que l’havien de recolzar en tot el que fos patriòtic. No es tractava de lleialtat del Rei a la Pàtria. No. Des del seu exili daurat, covardament, esperava que la República, que s’havia convertit en un terreny minat en què les lluites de poder alimentaven les passions més primàries de la massa, mogudes a cops de la pitjor de les demagògies, es destruís ella mateixa.

El clima de tensió, però, creixia dia a dia, amb constants alteracions de l’ordre públic, reflex de la inestabilitat econòmica i social que vivia el país. És aquest convuls marc històric que va fer possible la sublevació del gloriós general Sanjurjo, el dia 10 d’agost de 1932, “per amor a Espanya, per salvar-la de la ruïna, de la iniquitat i de les desmembracions”. El noble impuls i l’espontaneïtat heroica que el mogué no podien amagar, no obstant, la falta de preparació que el va abocar al fracàs.

Avui, amb veneració a la seva memòria, evocam la seva santa passió per la Pàtria. Glòria al seu record en aquesta Espanya que va somiar i que va poder salvar gràcies a l’aixecament de l’Exèrcit i de la joventut espanyola amb el Cabdill que ens ha redimit.

José Sanjurjo Sacanell, Present!

La Redacció

Madrid, 21 juliol de 1940

• El pensament ordenat/Opinió
• Sense comentaris

No sé si el fet d’haver celebrat sis plens en dos mesos hi va influir, però el cert és que el ple ordinari del mes de març del Consell de Menorca va ser una autèntica bassa d’oli. Els consellers de l’equip de govern van ser tan correctes que de poc no m’adorm. En descàrrec meu, he de dir que feia dues setmanes que m’aixecava a les cinc del dematí per corregir exàmens. Aquí en teniu la crònica.

Com a punts destacats, es va aprovar, per unanimitat, la candidatura de Menorca com a geoparc, un territori que compta amb un patrimoni geològic excepcional pel seu valor científic, didàctic i estètic. D’altra banda, en una proposta, formalment i lingüísticament, impròpia d’una administració com el Consell, el PP va dur la modificació de la Norma Transitòria (que es va vendre com d’aplicació mentre no es dugués a terme la preceptiva revisió del Pla Territorial Insular) per deixar sense termini la seva redacció. O sigui que, la redacció d’una una norma “transitòria” (de transició però, també, de curta durada), s’allarga “sine die” i vés a saber si “in eternum”! Ara resulta que, després de mesos de vendre-la com un fet,  han descobert que la cosa és més complicada del que es pensaven. En fi.

Per part del PSM, vam dur dues propostes que es van aprovar per unanimitat. La primera, evidenciar el compromís del Consell Insular de Menorca de treballar (malgrat l’amenaça de la Llei Montoro) per mantenir l’actual servei d’escoletes infantils, un referent dins i fora de Menorca. L’altra proposta, crear el Consell de Serveis Social (que, legalment, s’hauria hagut de constituir fa set mesos!), màxim òrgan de participació pel que fa a temes d’àmbit social i, per tant, fonamental en la difícil situació que patim.

Com podeu veure, pocs punts polèmics i molt de “fair play”. No hi va haver cap paraula gruixada ni res fora de to: no sé si hi té res a veure que al Facebook del PSM Més per Menorca acabàssim d’inaugurar una nova secció: “Perles dels plens del Consell”! Veurem si dura…

• Activitat política
• Sense comentaris