Arxiu per 2013
És ben evident que vivim una situació econòmica de les més dures que es recorden en els darrers temps. Les xifres així ens ho indiquen: més de 6 milions de persones sense feina, un 27,16% de la població activa, dels quals un 60,97% són menors de 25 anys. No es tracta d’un parèntesi de creixement que, tard o prest, ens tornarà a la situació anterior a la crisi. En absolut: estam, per molt que el PP ho negui, com abans ho havia fet el PSOE, davant un canvi de cicle que obligarà a dur a terme un renovació profunda de les estructures polítiques i econòmiques en què ens hem basat fins ara. El sistema ha fet fallida i, com sempre, qui paga els plats romputs són els més dèbils, els més vulnerables.
Per açò, no volem parlar de xifres. Volem parlar de persones. Posar rostre als drames quotidians que ens envolten cada dia: famílies senceres que viuen de les pensions dels pares ja grans, o que tenen tots els membres a l’atur (5.400 famílies a les Illes), o que veuen com els bancs els volen prendre l’única casa que tenen, o que han vist retallat el seu sou, o que tenen fills joves sense cap perspectiva de trobar feina. Tots en coneixem i és massa fàcil, per desgràcia, reconèixer qui s’amaga darrere els nombres que els que manen ens van abocant a sobre, de tant en tant.
Així, tan dramàtic com aquesta situació econòmica és veure la forma amb què els partits majoritaris l’han gestionada i gestionen: austeritats i retallades, reformes laborals suïcides sense polítiques d’impuls a l’ocupació i al creixement, polítiques impositives que acaben d’escanyar les economies familiars, bancs rescatats amb els nostres diners i que després ens neguen els crèdits, etc. I, tot açò, ben embolicat amb un discurs fals, d’engany continu contra el qual ja fa temps que s’han aixecat veus qualificades que el desmunten amb arguments sòlids.
No es poden retallar uns serveis bàsics (sanitat, educació, serveis socials), que haurien de ser intocables i que tants d’anys i patiments ha costat aconseguir-los; no es pot carregar el pes de la crisi damunt els treballadors, emprenedors i petits empresaris mentre s’aboquen milions dels nostres euros dins les caixes dels bancs i després veiem que es paguen sous i pensions milionàries als seus directius; no es pot pretendre acabar amb les administracions més properes als ciutadans, les que donen resposta immediata a les seves necessitats més bàsiques quan la major part de la despesa pública, aproximadament el 80%, la genera l’administració central o es manté un Senat, delegacions del govern o Ministeris absolutament buits de contingut; no es pot permetre que es redueixin a la mínima expressió les ajudes a entitats socials, culturals i ONGs quan no s’aborda de manera decidida la reforma de la llei de finançament de partits i, sobretot, la llei electoral, les subvencions electorals i el finançament a les fundacions de partits polítics… Patim una crisi injusta perquè són injustes les mesures dures contra els febles i febles amb els poderosos.
És per tot açò que, des del PSM Més per Menorca volem reivindicar, aquest 1 de maig de 2013, un canvi radical en les formes de gestionar la crisi que tengui, com a eix central, el benestar de les persones. Així, entre d’altres mesures, proposam:
• Revisió del Pacte d’Estabilitat de la UE, que fixa limitacions estrictes de contenció de la despesa pública, flexibilitzant els actuals objectius i terminis del dèficit, que només ens duu més empobriment.
• Reprendre el diàleg social i arribar a un gran pacte per l’ocupació, amb tots els agents implicats, dissenyant alhora una Pla d’incentiu real a la creació d’ocupació com a prioritat.
• Reforma fiscal basada en els dos grans eixos de progressivitat i fiscalitat mediambiental, gravant als qui més tenen i als qui més guanyen, i prohibició d’amnisties fiscals i disseny d’un Pla de lluita contra el frau fiscal, alhora que s’incentivi que l’economia submergida, que representa més d’un 23% del PIB, pugui aflorar.
• Acord per eradicar o, com a mínim, regular a nivell europeu els paradisos fiscals, aprofitats per les grans corporacions i fons d’inversió per evadir grans quantitats d’imposts, a més d’operar de forma incontrolada en benefici propi, a la vegada que es plantegi una taxa financera als moviments financers especulatius, sobretot els de curt termini.
• Modificació de la Llei de finançament dels partits polítics, fent-la més transparent, de la llei electoral, de les subvencions electorals, anul•lant la subvenció per mailing, i reduir o anular les subvencions a les fundacions dels partits polítics o assimilades que reben dels diferents Ministeris.
• Reducció dràstica de salaris i incentius dels alts directius d’empreses de capital públic i d’empreses que hagin rebut ajudes públiques; de les despeses del Ministeri de Defensa i de la Casa Reial; dels privilegis que tenen els càrrecs públics i determinats polítics, etc, etc.
• Lluita decidida contra la corrupció, posant tots els mitjans necessaris a la justícia i als tècnics d’hisenda, i compromís per lluitar per retornar a les arques públiques fins al darrer euro de la corrupció.
Així, davant la situació d’emergència social que vivim, cal un canvi radical de política econòmica i és urgent que el PP abandoni la seva actitud de supèrbia i submissió als dictats d’Europa i sigui capaç d’engegar un diàleg polític i social adreçat a articular un pla d’urgència per salvar persones, amb propostes a favor de la creació d’ocupació i per combatre la pobresa. Si creiem en el sistema democràtic, tenim l’obligació de cercar altres formes de fer política. S’ha esgotat el temps de les bones paraules. La situació és molt pitjor del que ens diuen. No hem de tornar a caure en la trampa de no voler veure la realitat. D’amagar el cap davall l’ala. Ens hi jugam el futur de la nostra democràcia.
(Il·lustració Emma Torres Salord)
El rei va fer un convit. Feia dies que es seus assessors li deien que es poble començava a estar ben redó d’ell i sa seua família. Que si una filla semblava beneita; que si s’altra era una espavilada; que si un gendre feia “negocis” estrafolaris i ja tenia mig peu a sa presó; que si hi havia una dona faral·lana que anava i venia per sa Cort sense que la reina ho sabés… Amb tot aquest xafarderum enmig des carrer, l’homo no va tenir més remei que posar-s’hi. Hi acudí sa gent millor des poble i es cappares des seu regnat.
I es convit va esser així com a un gran rei pertocava que fos. Es convidats en van fer tantes alabances -per cert, ben merescudes- que sa gent no parlava d’altra cosa, no pensava en res més: no era possible a ningú donar un convit com es que havia donat el rei. Així que s’objectiu de distreure es poble des desgavells familiars de sa Cort s’havia complert.
Jo en donaré un de millor, va pensar en Bancdoler, un des senyors més rics i poderosos des país.
I per a un dia determinat va convidar es cappares des regnat i sa gent millor des poble, que coneixia molt bé perquè tots li eren deutors.
Arribada s’hora, es convidats hi compareixeren amb provisió de bona gana, de molta talent.
Prest van afinar que a sa cuina no hi havia foc.
Ves què serà aquest convit –se deien baixet, baixet-.
Posen taula i en Bancdoler, a través des criat, prega as convidats que s’asseguin a sa taula, per s’ordre en què els havia convidat.
S’asseuen esperant sa menjua, i aquí surt en Bancdoler amb un paquet de papers i, voltant sa taula, va anar posant dins es plat de cada convidat un paper romput en dos trossos. Era es deute de cada un des convidats de què els alliberava en Bancdoler.
Tota aquella patoleia de gent: polítics, grans senyors, bisbes i capellans, es van posar molt contents. Se n’anaven amb sa panxa buida però amb ses butxaques ben plenes! Des d’aquest moment quedà oblidat es convit del rei: de son nom ningú no se’n recorda.
En Bancdoler va veure partir es convidats de damunt es portal de ca seua. Ell també estava ben content: havia fet una bona inversió de futur. Aquella filera de gent, un dia, li haurien de tornar es favor i llavonces ell recuperaria aquells doblers amb escreix.
Va entrar a sa casa, es fa asseure a sa gronxadora i va encendre un xigarret. Amb es ulls tancats, va somriure: encara podria recuperar aquella doblerada dues vegades! A partir d’ara, sa gent senzilla que li anàs a manllevar doblers s’hauria de comprometre a donar-li sa casa així que no pogués pagar una mesada. Fuma que fumaràs, ja es veia amo i senyor de mig poble.
(ADAPTACIÓ DE LA RONDALLA “ES PRIMER CONVIT”, RECOLLIDA PER FRANCESC D’ALBRANCA)