Diumenge, 29 de setembre, a les 18,00h, els carrers de les Illes es tenyiran de verd.  A Menorca, Maó es tenyirà de verd. Més fort que mai -no volem ser silenciosos!-, direm que no podem compartir un Decret del Tractament Integrat de Llengües (TIL) imposat, fet sense diàleg i sense tenir en compte els estudis dels experts en l’aprenentatge de llengües estrangeres; pensat per arraconar la llengua catalana de les escoles; indiferent a la frustració que provocarà en els professors/alumnes que no estan preparats per impartir/entendre classes en anglès; que no millorarà, en absolut, la qualitat de l’ensenyament…

Després de quinze dies de vaga indefinida, la política autoritària del govern Bauzá ha trobat la resposta que es mereixia: els ensenyants més units que mai, més valorats que mai, amb el suport, imprescindible, de famílies, de persones i de col·lectius que ens encoratgen cada dia, fins i tot des dels àmbits més inesperats. Gràcies, perquè no té preu saber que no estam sols en una lluita que va molt més enllà d’aquests dies de vaga: ens hi jugam el futur de l’educació dels nostres fills.

Per tot això, i perquè encara hi ha tres directors que, injustament, no poden exercir el seu càrrec, hem de demostrar, amb tota la força possible, que som moltes les persones que “Contra la imposició, defensam l’educació”. Volem diàleg (més i real), volem justícia per als tres companys, volem seny, volem una educació de qualitat. I, diumenge, ens farem sentir. Junts. Perquè som molts. I, ara, ja  ho saben.

• El pensament ordenat/Opinió
• Sense comentaris

Ahir, no vaig demanar permís a l’institut per poder assistir al Ple del Consell Insular de Menorca. Era la manera de poder fer vaga com a docent i, per tant,  que el meu nom fos comptabilitzat amb el de la resta de companys que ahir no van anar al centre. Sí, aquest nom que, amb tots els altres, vol convertir en llista negra aquell diputat del PP que, a força de despropòsits, és a punt de convertir-se en una caricatura d’ell mateix. A més, just començar la sessió, vaig manifestar que les dietes que em donen per assistir al Ple anirien a la caixa de resistència de la vaga, cosa que s’ha fet efectiva avui dematí.

Sense dubte que el tema del dia va ser la discussió sobre la situació que està vivint  la comunitat educativa de les Illes, amb tres directors cessats per seguir el que marca la llei, o sigui, aplicar el que decideix el Consell Escolar del seu centre, i amb un decret llei de Tractament  Integrat de Llengües que és una autèntica imposició, per damunt, fins i tot, del parer dels jutges.

Durant el mes d’agost, per tres vegades, des de l’oposició, vam intentar que el president Tadeo convocàs un Ple extraordinari per tractar el tema. No va ser possible, amb l’argument que una administració no podia entrar a valorar expedients oberts per altres. Tanmateix, les nostres propostes anaven dirigides, sobretot, a donar suport, com a institució, als tres directors de Maó i a la comunitat educativa de l’illa, davant la prepotència amb què actua el govern Bauzá.

Així les coses, finalment, ahir es va poder tractar el tema. Com que la proposta va entrar per urgència, presentada per l’altre grup de l’oposició, reconec que no em vaig poder preparar gens la intervenció. I potser va ser millor. Les paraules em van sortir de l’ànima, amb duresa i tristesa a parts iguals. Sobretot, vaig lamentar les formes, l’actitud prepotent, el menyspreu a la llei, els insults i les mentides. Ara bé, en el moment en què va intervenir el nostre President, se suposa que el de tots els menorquins, per dir que ell no podia entrar a valorar el que feia el govern, obviant que és, també, diputat, i que és el seu partit el que ha provocat aquesta situació, aquí, reconec que no em vaig mossegar la llengua.

Em costa, com a menorquina, i així ho vaig dir, acceptar que tenim un President incapaç de plantar cara als seus, fins i tot en aquelles actuacions més arbitràries i mancades del més mínim sentit comú.  Vull un President que no s’amagui darrere les sigles del seu partit i que defensi els menorquins. Tan difícil era pactar un acord, més genèric, si vol, d’instar el Govern a recuperar el diàleg, a recuperar les formes, a escoltar els docents?  Es veu que sí. Durant els darrers dos mesos, no hem pogut veure el més mínim gest del President, més enllà de bones paraules inútils, per intentar reconduir la situació creada.

Senyor President: és pot ser culpable per acció o per omissió. No es pot amagar darrere unes formes amables -que les té- per no fer res. Hi ha moments, a la vida, que un ha de ser valent i fer una passa cap endavant. Si un diputat del meu partit hagués publicat una carta com la que va publicar un company seu diumenge, dilluns, jo no hauria anat al Ple del Consell a donar la cara per ell. El silenci el fa còmplice. Els fa còmplices a tots. I és lamentable veure com permeten que les actituds més totalitàries, amb llistes negres i atacs indignes, campin com si res. Quina llàstima i quina vergonya, tot plegat.

I, ara, em pot dir, senyor President, que faig demagògia.

• Activitat política
• Sense comentaris

Jo faré vaga. Fa vint-i-quatre anys que som professora i mai no havia tingut tan clars els motius per fer-ne. Perquè mai no m’havia sentit tan maltractada, insultada i menyspreada, com en aquests darrers mesos. Mai. Com a professional i, per tant,  com a persona. I em dol haver de fer aquest escrit. Molt. Tant, que he esperat fins al darrer moment, amb l’esperança que, pel camí, aquests que ara manen recuperassin el seny. No és possible: no en tenen. Els seus objectius són clars: volen acabar amb el model d’escola pública de qualitat, volen acabar amb la  llengua catalana, volen acabar amb el prestigi dels ensenyants. Per això, les retallades brutals en educació, l’excusa de l’anglès per acabar imposant el castellà, les acusacions de ganduls i adoctrinadors que hem hagut d’aguantar.

Demà, comença un nou curs. No és, en absolut, un curs normal: hi ha tres companys, tres directors de Maó, que no hi seran. Una decisió arbitrària, injusta, il·legal, fruit de la prepotència i de la imposició, més pròpies d’una dictadura que d’una democràcia. I per ells i perquè, amb ells, ens hi jugam la dignitat, la dignitat de tot el col·lectiu d’ensenyants, jo faré vaga. Amb el cap ben alt i amb el convenciment més profund que no permetré, mai, que aquesta gent qüestioni tantes hores de dedicació, de reflexió, de lliçons acadèmiques i de vida, d’afecte i de pautes estrictes. No podran.

Jo faré vaga i, a casa, farem vaga. Perquè, com a mare, vull que amb la llengua catalana, la nostra, la pròpia, el meu fill continuï la seva formació; perquè, com a mare, vull que aprengui castellà, tal i com s’ha fet fins ara, i amb els mateixos -bons- resultats que fins ara; perquè, com a mare, vull que aprengui anglès, però no al preu de no entendre les matemàtiques o les ciències naturals o amb professors que no tenen la preparació suficient. Vull el millor per al meu fill i només veig més alumnes dins les aules, manco professors de suport, manco inversions en educació.

Per tot això, faré vaga. Perquè de normalitat, gens, senyora Joana Maria Camps!

• El pensament ordenat/Opinió
• 14 comentaris