LA LLENGUA QUE ENS HABITA
Menorca, orgullosa i acollidora. La penya grisa batuda per la mar i el vent. La infantesa que es bressa en l’arena blanca. Serena, malgrat la lluita constant contra la destrucció. Contra el ciment. Que també voldria tapar la nostra boca. Els nostres mots. Paraules i paisatge que ens han donat forma. Des de sempre. Som la terra que respiram. Som la llengua que ens habita. Feta de paraules i paciència. Una immensa paret seca. Que protegim i ens protegeix. Perquè mai no oblidem qui som. Perquè mai no ho oblidin. Aquells que, destral en mà, ens volen esquarterar l’ànima. Terra i llengua. La lluita constant. Menorca, amb la fortalesa de la penya eixuta i la calidesa de l’arena blanca. Amb la serenor, com va dir el poeta, d’una estàtua.
- Amb totes les lletres, Textos literaris
- Sense comentaris