En una entrevista al diari “Ara”, la catedràtica d’ètica de la UAB, Victòria Camps, afirma: “Hi ha d’haver esperança que el que està malament es pot canviar, perquè si no, no hi ha progrés.” Confés que, quan he llegit aquestes paraules, no he pogut evitar pensar: gràcies, gràcies, Victòria, per recordar-nos que, per difícil i complicat que sigui tot, mai no ens hem de donar per vençuts. Una actitud positiva davant la vida és la clau per fer camí. En l’àmbit personal i en el professional. També, en el polític.

L’altre dia, un company de l’institut, a qui conec només de fa un parell de mesos, em va dir que semblava una persona optimista perquè sempre tenc un somriure a punt. La meva germana ho va matisar: encara que somriguis sempre, sé que estàs esgotada. Tots dos tenen raó. Som una persona positiva i, sí, estic esgotada. La pregunta clau és: té sentit una dedicació política absorbent en què , a més, has de veure, cada dia, com la demagogia i la prepotència han substituït l’argumentació i el debat d’idees? I, tot i el cruiximent, la resposta és, rotundament, sí. Des de la convicció més profunda que la feina d’oposició que estam fent ha de servir per capgirar la situació actual. Sense perdre el somriure. Mai.

Esperança. Tota. Per plantar cara a unes actuacions arbitràries, injustes, falses. I que ningú no s’engani: sabem que no serà fàcil però s’està fent feina, i molta, per fer-ho possible. A nivell públic, amb la feina d’oposició a les diferents administracions. I, discretament, per sumar persones a un projecte menorquinista que, com ja vaig dir en assumir el càrrec de coordinadora del PSM Més per Menorca, “té l’objectiu de fer possible que puguem decidir, des de la nostra illa, sobre qüestions vitals que afecten el territori i la nostra gent. Menorca com a subjecte polític que hem de fer créixer sense exclusions, de forma aglutinadora, participativa i plural perquè Menorca i els menorquins tenguin la clau del seu futur. El menorquinisme polític pot i ha d’actuar de denominador comú d’un ampli sector social de procedències molt diverses i de posicions ideològiques diferents. El menorquinisme polític ha de ser una suma de sensibilitats, més enllà de la rigidesa de les sigles d’un partit, que tenguin en comú entendre Menorca com el nucli central de l’activitat política. El bipartidisme que ens volen imposar els partits que reben ordres directes de Madrid no vetla -i, per desgràcia, en tenim mostres dia a dia- pels nostres interessos.”

En aquests moments, puc dir, amb esperança, que, a nivell polític, anam fent camí. Que sumam. Amb una actitud positiva, amb ganes de compartir. Amb generositat.  Creant complicitats on hi havia recels. Encara hi queda molta feina a fer. És cert. D’altra banda, Menorca té la sort de comptar amb una ciutadania activa que també manté l’esperança i no es rendeix. Lluitam per una carretera ajustada a la realitat de Menorca, perquè es faci un dragatge del port de Maó en condicions, per la llengua, per la dignitat de les persones a qui se’ls vol robar la casa… Lluitam. Que no és poc.

Vull acabar llançant un missatge a totes aquelles persones que puguin aportar idees al debat: anem més enllà de  la crítica, construïm. Bastim alternatives a aquests governs que, de cap manera, ens faran acotar cap. “Hi ha d’haver esperança que el que està malament es pot canviar, perquè si no, no hi ha progrés.”

• El pensament ordenat/Opinió
• 5 comentaris

Aquí teniu la meva intervenció en el -decebedor- ple d’ahir del Consell de Menorca. Només us diré que, de les propostes que vaig presentar, el PP només va aprovar la primera i amb una esmena: “continuar treballant” en comptes de “treballar”. Sense comentaris.

Fa una setmana, en el debat de política general, exposava que, davant l’excepcional situació econòmica i social que vivim, es fa necessari -imprescindible, m’atreviria a dir- trobar noves formes de fer política que ens permetin abordar els grans temes que tenim damunt la taula amb garanties, amb transparència, d’una forma propera al ciutadà.

En aquests sentit, i de forma absolutament premeditada i coherent amb les meves paraules, vaig evitar caure en retrets i desqualificacions, que la gent ja està cansada d’escoltar, i em vaig centrar a destacar els dos aspectes que, des del PSM Més per Menorca, consideram que són, a dia d’avui, de vital importància per afermar les bases del nostre sistema democràtic: la participació ciutadana i els canals de comunicació i debat entre govern i oposició.

1- Participació ciutadana.

Com ja vaig dir fa una setmana, si no sabem implicar els ciutadans en la vida política de Menorca; si no entenem que Menorca l’hem de construir des de la col·lectivitat, ens equivocam. I, en aquest sentit, em sembla que és important precisar que la participació ciutadana no és que els ciutadans vagin al polític de torn a demanar per temes particulars sinó que es tracta de crear i/o aprofitar espais que permetin als ciutadans participar de la vida política insular, aportant idees, propostes i reflexions sobre aquells temes que els preocupen. Els moviments ciutadans que hi ha actualment al voltant del tema tan dramàtic dels desnonaments o de la proposta d’aquest equip de govern de millora de la carretera general o del tema lingüístic, són un bon exemple que, per sort, tenim una ciutadania activa, reivindicativa, que té ganes d’aportar idees i de discutir diferents punts de vista.

Evidentment, i ho dic perquè potser encara hi ha qui no ho té clar, en cap cas es discuteix la capacitat de decisió que tenen els òrgans representatius i, per tant, aquest president i tot el seu govern, elegits democràticament. Ara bé, hauran d’admetre que un ciutadà que ha estat escoltat, a qui s’ha donat l’oportunitat d’expressar-se, a qui han pogut explicar, de primera mà, les seves decisions, serà un ciutadà que segurament no acabarà compartint els punt de vista d’aquest govern, o sí!, si l’han sabut convèncer, però, en qualsevol cas, el que és indubtable és que no se sentirà un ciutadà ignorat de qui només es recorden els polítics cada quatre anys. La democràcia es construeix dia a dia, no cada quatre anys.

2-     Canals de comunicació i debat entre govern i oposició.

És necessari obrir –o reobrir- aquells espais on el debat i el diàleg entre govern i oposició era possible. I, a partir d’aquí, juntament amb el teixit associatiu de Menorca, intentem trobar solucions. Ja ho he dit en altres ocasions: és important tenir un govern fort que els ajudi a sortir de la difícil situació que vivim però la fortalesa d’un govern em sembla que no rau tant en la quantitat de vots que ha rebut sinó en les formes amb què administra aquest suport. I m’ha de permetre, president, que les formes amb què vostès han administrat l’extraordinari suport rebut a les urnes no són de les més satisfactòries:

a)     Han votat en contra d’una sèrie de propostes positives i gens “ideològiques” que hem presentat des del PSM Més per Menorca, contradient el seu propi programa electoral (un compromís amb la ciutadania?), pel que fa a voluntat de consens, oferint una imatge de prepotència que no beneficia a ningú (impulsar un acord entre el Govern de les Illes Balears, els Ajuntaments de Menorca i el Consell Insular, amb l’objectiu de redactar, aprovar i finançar un Pla Integral de Sanejament de la Costa a l’Illa de Menorca, que permeti planificar de manera progressiva la dotació de serveis de clavegueram i depuració d’aigües residuals de totes i cadascuna de les zones turístiques de l’Illa; crear d’una comissió específica que s’encarregui d’elaborar els criteris que han de regir l’elaboració dels plans de gestió per a cada lloc d’especial conservació de l’illa, Llocs d’importància comunitària (LICS) i Zones d’especial protecció per a les aus (ZEPAS), per tal de definir els usos permesos dins els seus àmbits respectius, etc, etc,)

b)     D’altra banda, és innegable que han exclòs l’oposició del debat sobre el full de ruta turístic i només, després de rebutjar les nostres peticions per poder-hi ser, ens van convidar a la presentació de les rutes turístiques, cosa que evidentment agraïm. A més, el que és més greu, ens han tret de la Comissió Tècnica Assessora de Patrimoni Històric (on el PP hi va poder participar sempre) i, fins i tot, van rebutjar incloure-hi dos vocals tècnics (arquitectes, aparelladors, historiadors, etc), en la seva representació per tal de poder estar informats dels temes que s’hi tracten; han liquidat, dins l’àmbit de la Comissió Tècnica Assessora d’Urbanisme, la informació sobre la Norma Transitòria; o han eliminat la Comissió de Seguiment del Reglament de les llengües catalana i castellana.

Així, les nostres propostes de resolució que presentam van en el sentit del que hem exposat fins ara:

1-     El ple del Consell Insular de Menorca acorda treballar per promoure una ciutadania activa, crítica, responsable i oberta a la diversitat, tot assegurant l’existència d’espais i mecanismes d’expressió i decisió; i, d’altra banda, fomentar-ne la participació perquè la ciutadania ha de ser escoltada i ha de poder participar de la vida política insular, aportant idees, propostes i reflexions, des del respecte, sempre, a la capacitat de decisió que tenen els òrgans representatius. Per açò, s’impulsaran els òrgans de participació existents, i tots aquells que es puguin crear, especialment en els àmbits de l’educació i el benestar social, per tal que siguin autèntics espais de debat d’idees i de consulta, tot aprofitant, també, les oportunitats que ofereixen les noves tecnologies.

2-     El ple del Consell Insular de Menorca acorda, davant l’estat d’excepció econòmica i social que vivim, potenciar el Consell Econòmic i Social perquè sigui una mesa permanent, àgil i eficaç per reaccionar amb iniciatives i actuacions dirigides a protegir i impulsar els nostres sectors productius., partint del fet que és imprescindible que el Consell jugui un paper actiu, aglutinador i dinamitzador en uns moments tan difícils.

3-     El ple del Consell Insular de Menorca acorda incloure, en el debat sobre la definició del full de ruta turístic, els sindicats, entitats i associacions culturals, ecologistes, artesanes i agrícoles, així com representants dels partits polítics de l’oposició, per tal de dur a terme un autèntic debat social entorn del model turístic que volem per a la nostra illa, si realment volem que vagi més enllà dels quatre anys de mandat actual, i, sobretot, per ajuntar esforços de cara a aconseguir la promoció turística de Menorca des de Menorca.

4-     El ple del Consell Insular de Menorca acorda recuperar les reunions, en el si de la Comissió Tècnica Assessora en matèria d’Urbanisme, per debatre la redacció de la Norma transitòria que modifica el Pla Territorial Insular, ja que es tracta d’una reforma que tindrà un fort impacte en l’ordenació del territori de l’illa de Menorca.

5-     El ple del Consell Insular de Menorca acorda obrir un debat públic i participat sobre el projecte de millora del traçat de la carretera Me1 en el qual hi tenguin un paper important els diferents ajuntament de l’illa i la societat civil, per tal de poder debatre i ajustar el projecte a les autèntiques necessitats de Menorca.

6-     El ple del Consell de Menorca acorda modificar la composició de la Comissió Tècnica Assessora de Patrimoni, acordada en el ple de dia 19 de setembre, per tal d’incloure-hi dos vocals més en representació dels partits polítics de l’oposició. Els representants dels partits polítics de l’oposició seran tècnics relacionats amb les matèries d’estudi de la Comissió Tècnica Assessora de Patrimoni Històric (arquitectes, aparelladors, arqueòlegs, llicenciats en història, etc).

Finalment, també ja ho he dit en altres ocasions, voldria deixar molt clar que qui governa té la capacitat de decidir i executar, de la mateixa manera que qui està a l’oposició ha de saber fer un seguiment rigorós de l’acció de govern i no li ha de tremolar la veu quan es tracti de denunciar actuacions que creu equivocades. Aquesta és la base del nostre sistema democràtic. Evidentment, no som tan ingènua de pensar-me que ens podrem posar d’acord en tot. Esclar que no. El model territorial, lingüístic o econòmic no el compartim en absolut. Tanmateix, hi ha temes, molts, que van més enllà d’ideologies i que responen, senzillament, a una voluntat de planificació, de diàleg, d’informació i de participació i que s’haurien de poder tirar endavant més enllà de les sigles del partit que les presenti.

En aquest sentit, segur que el govern anterior podria haver fet coses molt millor però és innegable que el seu partit va poder participar en la discussió del Pla Director Sectorial de Carreteres, del Pla Especial del Camí de Cavalls, del Pla Director Sectorial d’Equipaments Comercials… No es va arribar a un acord. Cert. Però hi eren. Molt més del que, ara, des de l’oposició, podem dir.

• Activitat política
• 1 comentari

Aquí teniu la meva intervenció d’ahir al “Debat de política general” del Consell de Menorca:

Confés que, quan em van dir que, tal dia com avui, hi hauria un ple extraordinari per fer un debat de política general, un debat per analitzar la política feta per aquest equip de govern des del juny del 2011, em vaig fer –i vaig fer en veu alta- una pregunta inevitable: per què. I no voldria que em mal interpretassin. No dubt de les bondats i les bones intencions que, en principi, té qualsevol debat. En absolut. Ara bé, després de veure el “Debate del Estado de la Nación”, fa poques setmanes, totes les meves reticències es van veure més que confirmades. Una té la sensació que es tracta, en definitiva, de venir aquí a reafirmar postures ja conegudes, a fer-nos retrets ja coneguts, entre govern i oposició. I, per uns moments, em vaig posar a la pell de la gent que ens estaria veient i escoltant. Que ens està veient i escoltant. De la gent que demà llegirà les cròniques que en sortiran a la premsa. Persones que, a la vista de la situació difícil que estam vivint en aquests moments, és obvi que esperen qualque cosa més que discursos, que grans parlaments teòrics, paraules ben intencionades, molt manco visions poc realistes de la situació o l’espectacle ja habitual d’enfrontament entre govern i oposició.

I sí, em vaig posar a la pell dels ciutadans i vaig fer un exercici, molt saludable, de mirar-me a jo mateixa amb els ulls d’un pare de família que no té feina, d’un empresari que no sap si a final de mes podrà pagar les nòmines, d’un autònom que té un negoci però no té clients, d’un metge que atén més malalts dels que humanament pot, d’un professor que ha d’atendre 40 alumnes dins una aula claustrofòbica, d’una persona amb discapacitat que veu com es redueixen o no arriben els ajuts promesos, de famílies que veuen que el banc els pren l’única casa que tenen, d’un pagès que s’aixeca de bon dematí i que té com a recompensa veure com el preu de la llet és cada dia més baix, d’un malalt que fa mesos que espera per ser atès, de joves llicenciats que ni troben feina ni tenen cap perspectiva de trobar-ne… Em vaig posar a la pell dels ciutadans i, sincerament, em vaig sentir incapaç de venir aquí a fer propostes de PTI, de transport aeri, de comerç, de benestar social, de cultura, d’educació, de turisme… Açò ja ho feim en els plens de cada mes i em creguin que el resultat és bastant decebedor.

Així, més que un debat de política general crec que allò que s’hauria de fer és posar la política, en general, a debat. I açò que vol dir? Vol dir, ni més ni manco, que hem de començar a dir les coses pel seu nom, a no fugir d’estudi, a no entretenir la gent amb declaracions que sabem que no duen almón. En aquests moments, ja és indiscutible que no ens trobam davant d’un canvi de cicle econòmic o d’un parèntesi de creixement que tard o prest ens tornarà a la situació anterior a la crisi. Res ja no serà igual. Res, encara que hi hagi polítics irresponsables que diguin el contrari. I perquè res ja no serà igual s’ha de fer una renovació total de les formes de fer política. De les prioritats polítiques. El drama és que els grans partits tenen por d’enfrontar-se a aquesta realitat. És indecent, per exemple, que qui és culpable de la situació econòmica que vivim en aquests moments –el poder financer, el gran capital- encara tenguin la barra de presentar-se com a víctimes i de, per acabar-ho d’adobar, trobar la connivència dels partits majoritaris que corren a rescatar-los mentre la gent queda sense casa. Mentre el dèficit provocat per una bimbolla immobiliària -que era mortal de necessitat- acaba repercutint damunt uns serveis bàsics (sanitat, educació, serveis socials) que haurien de ser intocables i que tants d’anys i patiments ha costat aconseguir-los. La crisi afecta els febles, la gent normal. Les retallades només afecten els febles, la gent normal. Per açò és una crisi injusta. Per açò són injustes les mesures dures contra els febles i febles amb els poderosos.

Necessitam noves formes de fer política. Estam tractant una malaltia nova amb receptes antigues. Un error que pagarem molt car si no som capaços de canviar. De deixar de dir i començar a fer. Ho va dir molt bé el company Miquel Maria en un article publicat fa uns dies a la premsa, que cit textualment perquè jo no ho sabria dir millor:

“Encara avui és massa habitual sentir a parlar de “quan les coses anaven bé”. Bé de què? El famós «Espanya va bien» era una gran cortina de fum que amagava la bimbolla immobiliària que està a l’arrel del gravíssim problema del deute —públic i privat— i de la catàstrofe social dels desnonaments. Aquell eslògan triomfal de Jaume Matas, «ho tenim tot per aconseguir-ho tot», es revela ara com la tapadora d’un podrimer. I mesures que foren presentades com avanços socials, des del xec nadó de Zapatero fins a la llei de dependència en el seu conjunt, a l’hora de les vaques magres apareixen com un caprici de nou ric en temps de bonança, un graciós obsequi tan arbitrari com efímer.

Si no es llegeix aquest passat recent, del qual molts encara se’n senten orgullosos, com un sistema fallit d’arrel, serà molt difícil sortir-ne indemne. I de moment no es veuen signes de millora. La resistència del poder a afrontar canvis radicals, l’actitud passiva, conservadora, paralítica de l’actual govern i dels dos partits centrals espanyols, és el camí més directe cap a la implosió del sistema. “

Què hem de fer? Què podem fer des d’aquest Consell Insular de Menorca? Tenim les competències que tenim. Tenim la capacitat de decisió que tenim. És cert. Però no podem oblidar que tenim el més important: les persones ben a prop. La ciutadania ben a l’abast. Som una illa. Una illa petita. I aquesta casa és la casa de tots els menorquins. I la veu de tots els menorquins s’ha de sentir aquí dins. I no se sent. Perquè, si la participació ciutadana és fonamental en un sistema democràtic, en la situació que vivim actualment, és de vital importància: si no sabem donar forma a un model participatiu; si no sabem implicar els ciutadans en la vida política de Menorca; si no entenem que Menorca l’hem de construir des de la col·lectivitat, ens equivocam.

Necessitam un nou model de governança basat en la corresponsabilitat: del sector públic i privat i de les entitats. S’han de millorar les formes de governar, d’implicar-se, de comunicar-se i de relacionar-se interactivament entre govern i ciutadania, per tal de bastir una democràcia participativa i inclusiva. Aquest és el repte primer i més important que tenim. No es tracta de rallar DE (aturats, desnonats, malalts..): es tracta de rallar AMB. D’escoltar i, entre tots, trobar camins que ens ajudin a millorar la situació. No hi ha receptes màgiques ni es poden fer miracles, però, entre tots, segur que és més fàcil explorar vies, aplicables a la nostra illa, que ens permetin, a la vegada que TOTHOM se sent part del procés, encarar el futur amb un poc més d’esperança.

Lògicament, dins aquest context, m’ha de permetre, president, que defensi el paper que l’oposició ha de tenir: difícilment, com equip de govern, arribaran a la ciutadania si abans no fan un exercici d’autèntic consens amb l’oposició. És necessari, per tant, obrir –reobrir- aquells espais on el debat i el diàleg era possible. I, a partir d’aquí, juntament amb el teixit associatiu de Menorca, intentem trobar solucions. Aquest és l’únic camí que podem seguir.

Evidentment, és importantíssim parlar de transport aeri, de PTI, d’educació, de cultura, de turisme, de serveis socials, de comerç, d’agricultura… De tot allò que pot ajudar a reactivar la nostra economia i, de retop, el benestar de les persones. Però en farem un debat estèril si queda reduït a l’àmbit dels despatxos. O els polítics començam a actuar de forma clara i decidida cap una democràcia participativa o la resposta dels ciutadans serà la que ens mereixerem: una distància, cada vegada més abismal, entre ells i qui els hauríem de representar. Les darreres eleccions a Itàlia en són un claríssim exemple.

Aquest és el repte que tenim. I, lògicament, la responsabilitat màxima la té l’equip de govern. Han tingut, durant aquest més d’any i mig, iniciatives amb què puc estar d’acord i altres que no. És lògic. Ara bé, he trobat a faltar consens, participació, transparència, arguments, contrast d’idees… I tot això que acab d’enumerar –que diria que es tracta de coses valuosíssimes- té un cost 0. I no té –o no hauria de tenir- ideologia. Ni tan sols és un tema d’aquells que es poden encabir dins el calaix de sastre de “l’herència rebuda”. Depèn només de la voluntat. De les ganes d’escoltar, de compartir.

President, si creiem en el sistema democràtic, tenim l’obligació de cercar altres formes de fer política. S’ha esgotat el temps de les bones paraules. La situació és molt pitjor del que ens diuen. No hem de tornar a caure en la trampa de no voler veure la realitat. D’amagar el cap davall l’ala. Si no asseguram els pilars de la democràcia, l’enfonsarem. I li rall d’ara i d’aquí. D’aquest Consell Insular de Menorca. Li rall de Menorca: Li rall de transparència, d’honradesa, de valentia, de proximitat, d’imaginació. De construir el futur, per incert que sigui, des de la unitat d’esforços. De promoure una ciutadania activa, crítica, responsable i oberta a la diversitat i, per fer-ho, necessitam assegurar l’existència d’espais i mecanismes d’expressió i decisió; i, d’altra banda, fomentar-ne la participació perquè la ciutadania ha de ser escoltada i ha de poder participar de la vida política insular, aportant idees, propostes i reflexions, des del respecte, sempre, a la capacitat de decisió que tenen els òrgans representatius.

Vostè és el president i, com a tal, té la darrera paraula. Les decisions són seves. Però no les hauria de prendre des de l’autocomplaença o la superioritat d’una àmplia majoria. No crec que sigui això el que la gent espera. Ben al contrari: ha arribat el moment de creure, de ver, en el diàleg entre la ciutadania i els seus representants polítics perquè ens hi jugam el futur del nostre sistema democràtic. Hem de projectar mirades conjuntes, des de la diferència, sense por, de Menorca. Una mirada global i diversa en la qual tots ens hi puguem reconèixer.

• Activitat política
• Sense comentaris