És evident que la situació econòmica que vivim és molt complicada i el més greu de tot és, justament, que la pitjor part la paguen els sectors més febles. Fins ara, les mesures del govern Rajoy han atacat, directament, la línia de flotació de la classe mitjana i baixa i, sobretot, ha atacat de ple d’estat del benestar. En canvi, no s’han atrevit a ficar la mà a la butxaca de les grans fortunes o dels sectors financers, que són, al cap i a la fi, els que tallen el bacallà. Per dir-ho ras i curt: el PP és fort amb els dèbils i molt, molt dèbil amb els forts.

Així, hi ha alternatives a les mesures del PP: establir un impost sobre les transaccions financeres internacionals  (taxa Tobin); major transparència i regulació bancària; fer una reforma fiscal basada en la progressivitat (que més pagui qui més té, IVA d’un 33% a productes de luxe, etc) i la fiscalitat mediambiental (impost sobre empreses que contaminen); reducció dràstica del pressupost de Defensa (és de 15.834 M€ i, per exemple, amb la pujada de l’IVA, en tres anys, es pretén recaptar 22.100€!), etc, etc.

És l’hora de defensar una política econòmica per a les persones. Una política que, des de l’austeritat d’allò que és prescindible, permeti que la gent pugui viure dignament. Per això, cal reactivar l’economia productiva. I per reactivar l’economia des de Menorca, cal que el Consell sigui el govern de Menorca, i no la delegació territorial del govern de Mallorca. És, per dir-ho ben clar, l’hora del menorquinisme i no del servilisme.

I en aquest sentit hi ha dues qüestions claus: el transport aeri i la gestió turística. En cap dels dos s’ha avançat simplement perquè a Mallorca no li interessa. La promoció de Balears és la promoció de Mallorca. Si des de Menorca no es fa una promoció turística diferenciada, no avançarem mai. I tenim un president del Consell que no és capaç de plantar-se davant els seus per reclamar allò que ens pertoca. I no ens val l’excusa econòmica: que ens donin el que ens correspon del pastís –per petit que sigui- però ens deixin decidir des d’aquí què volem fer amb ell. Un euro per a Menorca, gestionat des de Menorca retrà molt més que si ens el gestionen des de fora.

Pel que fa a la manca de connectivitat de Menorca, no és una urgència per al centralisme mallorquí. No interessa. És lògic que s’invertesqui en l’aeroport de Menorca i no en millorar el tema de les taxes, la DOSP o les freqüències? No oblidem que el transport és fonamental per a tots, però especialment, si parlam d’economia, per als empresaris de l’illa. Uns empresaris de calçat i bijuteria que han vist com el Govern Balear de Bauzá, sense que el Consell de Menorca tingués cap pes a l’hora d’evitar-ho, els retirava, a més a més, els ajuts per anar a les fires a promocionar-se.  Així és com el PP pretén treure de Menorca de la crisi?

La realitat és que el PP de Menorca no sap governar si no té la caixa ben plena. Ja ho va dir l’altre dia una consellera: “quan no hi ha sense doblers, no hi ha política que valgui”, idea que es pot fer extensiva a moltes de les altres conselleries. Aquesta afirmació demostra que el PP no sap que la funció principal d’un polític és planificar, coordinar, prioritzar, cercar fons… i, per això, no cal ni 1€!

Una vegada més, l’única recepta vàlida per al PP és l’urbanisme a la carta i sense planificació  per obtenir liquiditat immediata (Llei Company, Llei Turística, Llei de costes, modificació del PTI, etc), com si a Menorca no hi quedàs sòl vacant per construir o infinitat de pisos buits per vendre!

Davant aquesta situació, ha arribat l’hora de demanar, sense embuts, que el president del Consell de Menorca sigui l’autèntic líder que necessitam, la persona que defensi l’illa i dugui a terme autèntiques polítiques per reactivar l’economia  de tots els menorquins. De moment, per desgràcia, encara no l’hem vist.

• El pensament ordenat/Opinió
• 8 comentaris

Durant aquests dies, arran de la celebració del “Foro Illa del Rei”, el paper del Consell Insular de Menorca, com a òrgan de govern de l’illa, ha estat motiu de debats aprofundits per part de persones de reconegut prestigi, que han sabut traslladar els seus coneixements al si de la societat menorquina. Em sembla que no m’equivoc si dic que, avui, el paper de la màxima institució de l’illa és un tema més viu que mai, potser perquè la crisi –alguna cosa bona ha de tenir– fa que allò que abans podia semblar tangencial hagi esdevingut, a dia d’avui, de vital importància: no ens enganem, del paper que jugui el Consell en els pròxims anys, en depèn el futur de Menorca. Aquesta és la realitat i aquest és el repte.

Que la màxima institució de l’illa s’ha enfortit en els darrers anys és un fet innegable. En aquest sentit, només cal recordar que el pressupost del CIM de l’últim govern del PP –presidit per Cristóbal Triay– era de poc més de 21,4 milions d’euros davant els 78,4 milions del primer pressupost de l’actual govern popular (sense tenir en compte les inversions finalistes de quasi 38,7 milions d’euros que van incorporar al pressupost a posteriori). Aquesta gran diferència, precisament, s’explica pel paper reivindicatiu del Consell, tot i que, evidentment, hem d’admetre que el camí a recórrer és encara llarg.

Amb l’Estatut del 2007, els Consells Insulars formen part del sistema institucional autonòmic en els mateixos termes que el Govern i, per tant, amb plena capacitat jurídica i administrativa per, per exemple, signar convenis amb el Govern de l’Estat, rebre’n competències, etc. Aquest article, desenvolupat, permet eixamplar molt l’autogovern de Menorca, un autogovern que ha d’anar lligat, per força, a una gestió eficaç, transparent i que fomenti els espais de consulta i participació ciutadana.

Així, per tal de desenvolupar el que marca l’Estatut del 2007, és prioritari assumir les competències que ens pertoquen i, sobretot, aconseguir el finançament necessari per dur-les a terme d’una forma eficaç i suficient. Hem de voler un Consell amb les competències pròpies, que entenem com exclusives, en cap cas com a delegacions del Govern, assumides en tot el seu abast. Aquest fet ha d’implicar una reducció del Govern i la desaparició d’empreses públiques i òrgans administratius que suposin una duplicitat respecte a les competències que són pròpies dels consells: cultura, mobilitat, agricultura, turisme… D’altra banda, el Consell ha de ser, a més,  el coordinador de les actuacions que són comunes a tots el municipis i que no necessàriament s’han de fer des d’aquests. Es tracta de mancomunar serveis per fer-los més eficients i econòmics, en la línia del que s’ha fet els darrers anys en neteja de platges, consorci de disciplina en rústic, etc.

Tot el que he exposat fins ara forma part del projecte menorquinista amb què el PSM Més per Menorca es va presentar a les darreres eleccions. Es tracta d’entendre Menorca com a subjecte polític que hem de fer créixer sense exclusions, de forma aglutinadora, participativa i plural perquè Menorca i els menorquins tenguin la clau del seu futur. Aquest menorquinisme polític pot i ha d’actuar de denominador comú d’un ampli sector social de procedències molt diverses i de posicions ideològiques diferents. El menorquinisme polític ha de ser una suma de sensibilitats, més enllà de la rigidesa de les sigles d’un partit, que tenguin en comú entendre Menorca com el nucli central de l’activitat política.

Aquest és l’objectiu. Tenir un Consell fort, que lideri, que sigui l’autèntic òrgan d’autogovern de l’illa, que sàpiga defensar els nostres interessos davant Mallorca i, a la vegada, aglutini els municipis de l’illa, per tal de ser ajuntament d’ajuntaments. Val la pena intentar-ho perquè ens hi jugam el futur. Amb generositat i sense prejudicis.

• El pensament ordenat/Opinió
• 4 comentaris

El Barça prest jugarà el primer partit de la nova Lliga que comença. El Madrid ja guanya davant el València. Hi falten dues setmanes justes per tornar a la rutina diària. A poc a poc, tot tornarà al seu lloc: horaris estrictes, feina, menjar més frugal, futbol… Mentrestant, però, aprofitaré aquests dies de calma per  preparar-me per a una  tardor que serà complicada. A nivell personal, una filla se n’anirà a estudiar a Barcelona. L’enyoraré, encara que li digui que ja fris que se’n vagi. A nivell laboral, més que mai, hauré de fer filigranes per combinar la feina a l’institut amb la dedicació política. Tornar a una novel·la que fa vint anys que intent escriure i no me’n surt. Esper que aquesta sigui la definitiva. Res nou però tot diferent. Sempre.

Ha estat un estiu estrany. Un juliol frenètic, d’acabar feines literàries endarrerides i tancar el curs polític. Un agost de no voler sortir de casa, si no és per estar amb la meva gent. De fer cuinons i xubec. El que el cos em demana. També d’esperar que em cridin per fer-me una petita intervenció a la tiroide. Sembla que ja no podrà ser durant les vacances. Llàstima. Però no hi puc fer res i ja no m’hi vull capficar més. L’amiga Esperança Camps em comunica, via twitter, que el València ha empatat. Un diumenge capvespre d’estiu que comença a recordar-me els de la resta d’any.

He rellegit el que he escrit fins ara i he somrigut en pensar en la cara que posaran unes quantes persones que conec quan vegin aquesta entrada. Totes aquelles a qui, durant el mes d’agost, he explicat idees i projectes, literaris i polítics. Persones a qui he enviat correus per demanar-los consell o ajuda. I, certament, potser no he fet molt però he pensat molt. La clau de tot. I he intentat estar informada de la realitat depriment que ens envolta. Però ara no en vull parlar. Ja tindrem temps. La intensa xafogor hauria de fondre l’economia salvatge, l’atur, la llengua atacada i el territori en perill.  Llàstima que no sigui tan fàcil.

Deixau-me acabar aquest diumenge d’agost desitjant que el Barça de Vilanova ens faci tan feliços com el de Guardiola. Encara que sigui una frivolitat.

• El pensament ordenat/Opinió
• 3 comentaris