Fins i tot els seus, en comencen a estar farts, de tanta prepotència. Els atacs i la violència són desproporcionats i injustificables. La imatge que projecta és penosa i la gent acaba la paciència. M’agrada veure, però, que les persones raonables, cultes i sensates que se senten part d ‘aquest club no estan disposades a aguantar segons quines coses. No estan disposades a tirar per la borda una imatge de prudència que, en pocs mesos, estan capolant i de la forma més barroera. Trepitjant mans, amb cops al cap i amb entrades d’una duresa que fa esborronar la pell.

Però els xiulets, primer tímids, ja comencen a ser ensordidors. Tanta violència ha fet reaccionar la gent. Fins i tot, aquelles persones de natural assossegat. No ens deixarem calcigar, PePe. No deixarem que calcigueu allò que més estimam. Al final, el bon joc s’acabarà imposant. Al final, la raó s’acabarà imposant. Ja no valen els títols o les victòries d’antany.  Els enganys i les comèdies del present es paguen cars. Ningú no us ha tocat el rostre i ho sabeu perfectament. Els papers amb què us vau presentar al partit no deien la veritat. I també ho sabeu.

I no acotarem cap i, potser, la banda sonora d’aquests quatre anys s’arribarà a fer insuportable. De persistent. La violència és sempre fruit de la covardia. Trepitjau la mà però és sense voler, us atreviu a dir.  Potser, conscients de la vostra feblesa. Quina vergonya! Manifestau amb veu clara i alta quin és el vostre veritable objectiu, si us atreviu. La dignitat no sap de categories. No n’hi ha de primera o de segona divisió: n’hi ha o no n’hi ha. Punt. No empreu la porta de darrera per acabar amb unes regles de joc que tots, TOTS, vam convenir ja fa molts d’anys.

I no dubteu, sobretot, que ens mantindrem sempre fidels al nostre joc. A allò que ens caracteritza. A allò que som. Encara que ens fiqueu el dit dins l’ull. Encara que ens calcigueu la mà. La llengua intacta. Sempre. Per dir, per insistir, per rebatre i per combatre. No ho oblideu. Hi ha partit de tornada. I tenim una davantera de luxe.

• El pensament ordenat/Opinió
• 19 comentaris

Entre finals del segle XIII i durant el XIV, es van escriure les  grans cròniques catalanes: la del rei Jaume I, la de Bernat Desclot, la de Ramon Muntaner i la de Pere III. En aquest sentit, cal remarcar el fet que dos monarques siguin els “autors” del relat dels fets històrics més destacats dels seus regnats, un fet insòlit fins llavors.

Així, les quatre grans cròniques remeten, d’una banda, a antigues cançons de gesta perdudes, transmeses de forma oral per joglars, i, de l’altra, apunten cap a un gènere nou: la novel·la. Perquè la base històrica va acompanyada per una prosa amb voluntat literària, plena de petits detalls, de desripcions acurades i, evidentment, d’exageracions per tal d’aconseguir el seu propòsit principal: enaltir els monarques de la Corona Catalano-Aragonesa en el seu moment de màxima projecció.

A Menorca, comptam, també, amb una crònica, la Crònica Menorquina, més breu que les altres i que se centra, només,  en el moment de la conquesta de l’illa per part d’Alfons III. Tal i com expliquen Josefina Salord i Joan F. López al fascicle de l’Enciclopèdia de Menorca: “Aquesta modesta Crònica menorquina té, tanmateix, un valor extraordinari ja que demostra l’existència d’una producció historiogràfica pròpia, creada a l’illa arran de la conquesta. Pertanyent al gènere de la narració històrica, la seva finalitat era de fer reviure cada any al poble de Menorca, a través de la paraula acolorida dels clergues, els fets d’aquesta data memorable, “legitimada”, segons la concepció medieval, per la intervenció providencial de sant Jordi i sant Antoni.”

Si avui no hem perdut aquesta crònica oral és gràcies a Pere Miquel Carbonell, un humanista que la inclogué dins el volum Cròniques d’Espanya. El 1958, Josep Salord i Farnés va fer una edició de la Crònica Menorquina i, el 1997, José Ignacio Montobbio en feia una “edició paleogràfica i transcripció catalana seguida de la versió castellana”. Es tracta, així, d’un text important dins la historiografia menorquina que, avui, 17 de gener, 725 anys després que Alfons III conquistàs Menorca per incloure-la dins la Corona Catalano-Aragonesa, cal tenir, més que mai, ben present. Aquesta és la nostra història, el nostre passat, les nostres arrels. Encara que n’hi hagi que ho vulguin disfressar amb músiques que grinyolen.

• Amb totes les lletres , Llibres i autors
• 6 comentaris

Acció Cultural de Menorca convoca les persones i totes les entitats cíviques de l’illa a la LECTURA del Manifest en defensa de la nostra llengua i contra la política lingüística i cultural del Govern Balear.
Plaça de la Catedral de Ciutadella dissabte dia 14 a les 12 h.
Doneu-hi suport amb la vostra presència.

Manifest per la llengua catalana gener 2011

Les entitats sota-signades, formant part del teixit associatiu menorquí dins l’àmbit de la cultura i el lleure, després d’una anàlisi conjunta de la realitat social actual de la nostra illa i de les Illes Balears en el seu conjunt, coincidim a fer constar:

1.Que el futur de la nostra construcció social ha de basar-se en la qualitat de la nostra cultura, en la ciència, en la tecnologia i en la llengua territorial pròpia del nostre país.

2.Que la llei de normalització lingüística, aprovada per unanimitat del Parlament de les Illes Balears el 30 d’abril de 1986, és un dels eixos principals de la construcció social del nostre país, així com de la cohesió de les nostres illes.

3.Que, per garantir la llibertat dels ciutadans per expressar-se en l’idioma oficial que vulguin, correspon a l’Administració l’obligació de respondre en la llengua elegida pel ciutadà.

4.Que la comunitat de llengua i cultura catalanes és subjecte de drets col·lectius reconeguts internacionalment.

5.Que l’onada immigratòria, especialment forta durant les tres darreres dècades, ha incidit en la davallada en l’ús del català, especialment a les zones més poblades; però també podria ser font de nova vitalitat per al català si els illencs tinguéssim, com a societat d’acollida, la capacitat d’integració que hem tingut en altres conjuntures passades.

6.Que en aquest camí obert i dinàmic, l’escola ha estat i ha de poder continuar sent, juntament amb els mitjans de comunicació, un àmbit eficaç d’integració i de progrés social.

7.Que correspon a les institucions d’autogovern, d’acord amb l’Estatut d’Autonomia (llei orgànica de l’Estat) impulsar i liderar l’adhesió de la ciutadania a aquests principis, que enforteixen les característiques de nacionalitat de les Illes Balears, i, d’entre elles, la més important: el català, la nostra llengua pròpia.

Constatam, així mateix, que les mesures de l’actual Govern de les Illes Balears, presidit pel M.Hble. José R. Bauzá són clarament insuficients sinó greument contràries per als objectius anteriorment expressats. En especial, qualificam de molt preocupants les mesures que s’anuncien i algunes que ja s’estan adoptant en política lingüística . I açò pels motius que a continuació s’exposen:

A)Incompliments palesos de la Llei de Normalització Lingüística i d’algunes normatives que en deriven, com ara el Decret d’Ús del català en l’Administració o el canvi en la llei de la Funció Pública, que implica la desaparició del requisit lingüístic en els funcionaris.

B)Doble xarxa escolar per raó de llengua i retrocés del català com a llengua vehicular de l’ensenyament; manca d’exigència del català per accedir al concurs de trasllats.

C)Bilingüització diglòssica dels mitjans de comunicació públics (IB 3), amb superior presència del castellà a la ràdio i televisió a la graella de programació i amb pel·lícules doblades en castellà.

D)Decisions contràries a la normativa en matèria de topònims.

E)Retirada del suport a la Premsa en català i a l’Escola d’Estiu.

F)Eliminació dels programes de suport a l’ensenyament de la llengua catalana en els nivells bàsics del sistema educatiu i de la dinamització social en català (PAIRE, ESEL, Reciclatge…

G)Greu retallada en general a l’associacionisme cultural i cívic mentre es mantenen subvencions milionàries a esdeveniments d’escassa o nul·la rendibilitat social.

H)I, en general, amb les seus decisions el Govern Balear, en tost de deixar la llengua fora de la contesa política, li dóna una centralitat negativa, la qual cosa fa del català un indesitjable element de polèmica que li procura descrèdit i en desactiva l’adhesió ciutadana.

La nostra crida a la societat neix de la consciència que cal més que mai afirmar els principis per a la convivència en la diversitat, com els continguts a la Declaració Universal de Drets Lingüístics (1996), no renunciar als nostres drets ni fer cap pas enrere en els avenços assolits.

Ens adreçam, idò:

Al poble de Menorca, perquè sàpiga que l’assisteixen els principis universals de justícia i no dubti a reclamar els seus drets amb tota l’energia i la constància que calgui dins el marc cívic de la democràcia.

Als nostres representants polítics i a les nostres institucions d’autogovern, perquè assumeixin i mantinguin aquests drets i rectifiquin en el camí del diàleg i el consens que no s’hauria de veure trencat per polítiques radicals i extremistes d’alguns sectors dels qui manen.

I a tots els qui aspiren a construir una societat equitativa i sostenible, respectuosa amb la diversitat lingüística, cultural i nacional.

• El pensament ordenat/Opinió
• 3 comentaris