Des de la finestra de l’altell, veig flòvies que van i vénen darrere els vidres. Fa fred. És cert. El termòmetre de la farmàcia marcava un grau negatiu fa unes hores. El cel és gris i bufa una tramuntana que encara fa que l’ambient sembli més gèlid. Però hi ha coses que em fan escarrufar més que el fred. La xifra d’aturats de Menorca, per exemple. 7627 persones. 7627 drames que alguns resoldran millor que d’altres. Somnis que es fondran, il·lusions perdudes, patiments i frustracions. I, mentrestant, ens abrigarem o quedarem tancats a casa cercant l’escalfor d’aquells que ens estimen. Només així transitam per una vida que, de vegades, tantes, no és la que voldríem. Viure és prendre decisions. I no sempre l’encertam. Potser perquè, de vegades, acabam fent allò que els altres esperen de nosaltres més que el que nosaltres volem fer realment. És difícil trobar el punt d’equilibri necessari entre el jo i els altres. Trobar el sentit de tanta dedicació a afers sense els quals podries viure perfectament. Sovint em deman per què sempre s’exigeix més a qui més fa i, en canvi, s’és condescendent amb qui fa ben poc. La meva mare, dona de saviesa infinita, ja m’ho va advertir: no convé que diguis tot el saps fer perquè ho acabaràs fent tot. Sovint em deman què em diria si em veiés ara. Em va deixar fa prop de vint anys. Llavors, jo era professora i intentava escriure algun conte que ella va ser a temps de llegir. No tenia fills. No em dedicava a la política. No em moria de ganes d’escriure. El meu pare, que em va acompanyar fins fa poc, estava orgullós de la filla petita. D’aquella que va arribar quan ja ningú no l’esperava. Havia sortit feinera, marca de la casa. Beneita, afegiria la mare, amb la seva mirada viva i penetrant. Com si la pugui sentir, asseguda a la gronxadora, llegint i escoltant música. Fas massa coses i recorda que em deus una novel·la. Ho sé mare. Ho sé perfectament. El febrer és un més fred. És també el mes dels meus pares. Tots dos van néixer en febrer i s’hi van casar. Inevitable no recordat-los quan fa fred i ets a casa i et demanes el sentit de tantes coses. El sentit de tantes lluites que no vols estèrils però que, en el fons, no pots evitar qüestionar-te. Potser, només  flòvies que, en tocar la teulada, es fonen i desapareixen.

• El pensament ordenat/Opinió
• 7 comentaris

La primera part de la crònica del ple del Consell de Menorca de dilluns passat és aquesta carta que avui publica la premsa. Continuarem, que les més de cinc hores de sessió van donar per molt. Moltíssim.

ÈTICA I LEGALITAT

En el darrer plenari del Consell Insular de Menorca, els partits que estan a l’oposició, de la qual jo form part, es van absentar en el moment que es pretenia aprovar per urgència una proposta de l’equip de govern, la modificació d’un punt del Pla Territorial Insular. Amb aquest acte, que el conseller Huguet va qualificar d’”infantil”, vam impedir la seva aprovació per uns motius que em semblen més que justificats i que crec que és important que la ciutadania conegui.

En primer lloc, convé explicar que en cap moment, en cap, es va comunicar a l’oposició que s’inclouria aquest punt per urgència en l’ordre del dia del ple, un fet insòlit en el funcionament  de la institució. És més, se’ns va enviar la proposta per correu electrònic quatre hores abans de començar el ple i mentre estàvem reunits amb el president i altres consellers del PP i cap d’ells, cap, es va dignar a fer-nos el mínim comentari del tema. Per acabar-ho d’adobar, vam anar a consultar l’expedient del punt que venia per urgència i no hi era, fet que contradiu el que marca la llei. Per tant, teníem una proposta damunt la taula de la qual ho desconeixíem tot, en no haver passat per cap de les comissions reglamentàries (la informativa i l’assessora en matèria d’urbanisme) a les quals, perfectament, s’hauria pogut incloure ja que el requeriment de la Unió Europea que va motivar la urgència es va registrar d’entrada al Consell dia 30 de desembre.

Així les coses, resulta sorprenent, o no, que se’ns recrimini no haver actuat, en abandonar la sala de plens, amb la “cortesia” que marca el Reglament del Consell Insular de Menorca i bravejar, a més a més, que dur una proposta per urgència al plenari és perfectament legal: sí, és legal, ara bé, vist com es van produir els fets, és d’una manca d’ètica i, ara sí, de cortesia cap a l’oposició, que, per respecte als meus electors, no pens admetre. Si era un tema tan important i urgent, com hem d’entendre aquest silenci?

Vivim en una democràcia que, per sort, ofereix algunes escletxes als partits de l’oposició per poder evitar veure’s arraconats per governs majoritaris que, tot i omplir-se la boca amb paraules com consens i acord, a la pràctica, actuen sense cap tipus de mirament. Em creguin que, si haguessin tingut la “cortesia” només de comunicar-nos que durien aquest punt per urgència al ple, ningú s’hauria aixecat de la cadira. Mirin si era fàcil. Tot això que ens hauríem estalviat.

• Activitat política
• 4 comentaris

El meu gran propòsit per al 2012 era… començar a dir que no a tot el que em proposassin. Pot semblar un propòsit relativament fàcil. Es tractava, senzillament, de dir: no, gràcies, m’agradaria molt però no tenc temps perquè ja faig moltes coses. I no hauria estat una excusa: és una veritat com un temple. Bé, idò, encara no hem acabat el primer mes del nou any i ja he incomplert aquest bon propòsit dues vegades. Dues!

Així les coses, començ a pensar que no tenc remei. Que estic condemnada -mentre el cos aguanti- a ficar-me dins mil i una empreses només perquè som incapaç a renunciar  a allò que m’agrada. En aquests moments, deixant al marge la vida familiar i literària (poca broma!), em dividesc entre l’institut (mitja jornada), el Consell  Insular de Menorca (mitja jornada més) i l’Ajuntament de Ciutadella (ja no tenc més jornades a dividir!). I, amb tot, m’he apuntat a un parell de cosetes més, amb tota l’alegria del món.

En primer lloc, gairebé ni em van haver de demanar si volia coordinar la visita de Jaume Cabré a Ciutadella, presentació inclosa. Un autèntic plaer al qual no renunciaria per res. Dona gens mitòmana, per aquest escriptor faria el que fos. Començau a apuntar una data a l’agenda: 10 de febrer, a les 20,00h, al Cercle Artístic, presentació de Jo confesso, una novel·la cridada a ser un clàssic de la Literatura.

La segona temptació a la qual he sucumbit és a fer un curs sobre les grans obres de la literatura catala a la “Universitat Oberta de Majors”. M’ho vaig pensar dos dies i, al final, m’hi vaig embarcar, convençuda que aprendré molt més del que els pugui ensenyar. Es tracta d’un alumnat agraït i entusiasta al qual, a més, parlaré del que més m’agrada. Confés que em fa molta il·lusió i vaig agrair molt la proposta, que he encaixat, amb calçador, a la meva agenda.

Així, podeu veure que he començat l’any ben entretinguda. I, com que ja veig que a la meva edat ja és un poc tard per canviar, m’accept amb resignació i paciència. Jo som així i així seguiré, mai no canviaré, com deia aquella cançó de n’Alaska. I, com que davant les coses que no tenen solució, més val posar-hi bona cara, us deix amb un bon somriure. Què hi farem!

• El pensament ordenat/Opinió
• 6 comentaris