Demà  diumenge, dia 19 de febrer, a les 12h a la plaça Esplanada de Maó, els sindicats UGT i CCOO han convocat una manifestació contra la Reforma Laboral. Des d’aquí, us anim a participar-hi per expressar el rebuig a una iniciativa que no generarà ocupació, sinó que servirà per fer fàcil l’acomiadament.

Avui, en un món canviant, a diferència del model econòmic i empresarial del segle XX,  són necessàries noves formes d’organització empresarial on no només és fonamental la recerca de major productivitat, qualitat de producte o servei o millora de la rendibilitat , sinó que és important, també, per assolir aquests objectius,  per exemple, la qualitat de vida, la motivació, l’adhesió a la cultura de l’empresa,  l’autorealització i la conciliació entre la vida familiar i laboral. Així, és important que la cultura empresarial sigui flexible i permeti una adaptació de l’empresa al canvi constant i ràpid del seu entorn.

Resulta evident  que el sectors productius i les empreses només avançaran des d’una concepció global i sumant l’esforç de totes les parts implicades en la mateixa direcció: emprenedors, treballadors, administracions i agents econòmics i del món laboral i no des de la imposició,  la manca de diàleg i  la retallada de drets. I la Reforma no en fa menció, ni de passada. Els estímuls i incentius d’aquesta reforma laboral sembla, més bé, que van en la direcció de “l’enfrontament” d’uns i altres.

El Govern del PP presenta aquesta nova reforma com el camí imprescindible i segur per solucionar el problema de l’atur, segons es desprèn del text i els documents en què es va presentar a la societat. En ells es  diu,  textualment, que gràcies a ella hi haurà més ocupació, més ocupació estable, més flexibilitat interna en l’empresa, més eficàcia del mercat de treball, més control i lluita contra el frau. Tanmateix, tant el president del Govern com el ministre d’Economia ja s’han afanyat a dir que “per si sola” no crearà ocupació i que, d’entrada, no hi haurà efectes a curt termini.

Així, tenim la sensació que aquesta és una reforma pensada per tancar empreses i no per crear-ne, per facilitar l’acomiadament i no la contractació. Es tracta d’unes mesures d’urgència més que d’una reforma estructural pensada a llarg termini, en contradicció, una vegada més, amb les paraules i promeses de Rajoy en la campanya electoral en què, per exemple, va dir  que no abaratirien l’acomiadament, sinó que abaratirien la contractació.

Amb retallades socials i econòmiques i facilitant l’acomiadament, no només s’incrementarà l’atur, sinó que encara aprofundirem més en la crisi. Hi ha alternatives per crear ocupació i benestar social. Ho diu un economista com Vicenç Navarro:  “alternatives diferents, però, a les proposades per la patronal, els banquers, els directius dels bancs centrals i els polítics que comparteixen amb ells la ideologia neoliberal”. I cal avançar per aquest camí. Comencen demà, mostrant el nostre rebuig a una reforma laboral imposada i injusta.

• El pensament ordenat/Opinió
• Sense comentaris

L’home prim, vestit amb robes folgades de colors brillants i turbant al cap, destapa el cistell d’espart que ha deixat al mig de la pista central i el colpeja suaument amb la flauta que duu a la mà. Després, parsimoniós, s’asseu a terra, damunt una estora de colors vius, i creua, amb facilitat, les cames. Torna a colpejar el cistell i es posa la flauta entre els llavis. En pocs segons, se senten unes notes delicades que surten a través d’una carabassa a la qual s’han introduït, segellades amb cera, dues canyes de bambú. Aquella música monòtona omple l’envelat. L’instrument és estrany i atreu tota l’atenció del públic. Fins que, lentament, una serp de pell brillant, d’un color castany grogós, treu el cap del cistell i fixa els seus ulls de bronze líquid en els de l’encantador, que li aguanta, impassible, la mirada.
Un murmuri de sorpresa recorre l’espai. Els focus formen, al mig de la pista central, un cercle de claror intensa que abraça l’home i la serp. Es crea una atmosfera de misteri i de tensió. Es palpa el risc. La serp comença a desplegar el seu cos esvelt, tot iniciant un moviment sinuós i lent que sembla guiat per la música repetitiva que surt de la flauta de l’encantador. Tanmateix, són els suaus moviments que l’home fa amb l’instrument, com si dibuixàs petits cercles a l’aire, i el lleuger balanceig rítmic del seu cos, el que hipnotitza el rèptil, el qual, al seu torn, els correspon creant un zig-zag imaginari. Formes ondulants que tracen un camí que ningú no sap on té el final. Fins que, com si se sentís amenaçada, la serp desplega una mena de caputxa al voltant del seu cap perquè la protegesqui.
El públic, des de la distància, té la sensació d’assistir a un combat subtil entre un home, molt valent o molt temerari, i una serp que mou el cos a un ritme de defensa i atac constant. Una mena de joc en què l’encantador sembla controlar la situació des del primer moment, tot exercint el seu domini amb una certa facilitat. És ell qui guia els moviments de la serp. Ell qui la fa ballar al seu ritme. Li agrada saber-la exactament al lloc on la vol tenir. Sap que la gent l’admira per això. És un home que sembla humil però que, al capdavall, sota aquell posat de discreció, no pot amagar la vanitat de saber que controla el rèptil fins a la més mínima contorsió del seu cos. I insisteix amb les notes, tot i saber que ella es mou atreta per unes vibracions que són pràcticament imperceptibles per a la gent que els envolta. Unes vibracions que només ells dos coneixen i amb les quals juguen per acostar-se i repel•lir-se sense descans.
De sobte, la serp d’ulls de color de bronze treu, amb moviments ràpids, una petita llengua de color vermell intens amb la qual sembla voler tocar l’home. L’encantador juga, llavors, a fer veure que és perillosa. Que darrere aquella llengua de seda s’hi amaguen uns ullals esmolats que si li arriben a tocar la pell, li introduiran un verí letal en el cos. Cada cop que s’acosta a ell, el públic es mou a l’uníson. Ell manté el posat impassible i tranquil fins al final. L’únic que ha de fer és continuar amb els moviments monòtons de l’instrument i del seu cos que són els que van traçant el camí que el rèptil dibuixa en l’aire, com si, amb la punta de la llengua, volgués arribar a tocar el cel. L’encantador sap que la serp no és, malgrat les seves anades i vingudes torbadores, verinosa.
L’animal ha sortit del cistell i arrossega el seu cos infinit i esvelt als peus de l’encantador. La música només serveix per distreure la gent que els observa. Com si la resta que els envolta no existís. Són dos cossos que se cerquen però sense arribar a tocar-se. L’encantador de serps s’oblida del públic. Només existeixen ells dos. Es mouen en una bombolla transparent i fràgil en la qual només responen a l’estímul d’unes vibracions que els atreuen d’una forma inexplicable. Una melodia invisible que, com un fil tènue, els lliga de forma irremissible. Fins que l’home deixa la flauta a terra i agafa la serp amb les dues mans. Després, davant la remor del públic, se l’acosta al rostre, com si l’anàs a besar i la torna a deixar, delicadament, dins la cistella.
Es fa fosc a l’envelat del circ. Només els quatre llumets d’emergència permeten distingir les ombres que es mouen a la pista central. Quan s’encenen els focus, l’encantador de serps es troba dret al mig de l’envelat. Als seus peus, hi ha el cistell d’espart, ben tapat, on el rèptil reposa després del combat. L’aixeca i l’acomoda, amorosament, entre els seus braços, amb la mirada perduda, com si no sentís els aplaudiments del públic, al qual segueix a través dels moviments de braços i rostre. L’home i la serp abandonen la pista central com si fossin un únic ésser. Ningú no sap que l’encantador de serps ha estat hipnotitzat pels ulls de bronze líquid del rèptil.

• Amb totes les lletres , Textos literaris
• Sense comentaris

En el darrer pel del Consell de Menorca, a més de la sortida de l’oposició per deixar en evidència les formes de l’equip de govern del PP, que ni tan sols es digna a comunicar-nos les urgències, es van tractar una sèrie de propostes del PSM més per Menorca que us passaré a comentar.

La primera proposta presentada demanava la retirada de l’avantprojecte de la Llei de turisme de les Illes Balears, una llei que és un autèntic atac a les competències municipals i insulars i que, amb l’excusa del turisme, obre la porta a actuacions agressives cap al medi ambient: així, ens podríem trobar establiments turístics en zones d’alt nivell de protecció, per posar un exemple. Només cal recordar que el Col·legi d’Arquitectes de Balears va afirmar que amb aquesta llei tornaríem al descontrol urbanístic dels anys 70. Queda tot dit, em sembla.

En segon lloc, amb una esmena, es va aprovar per unanimitat la proposta de sol·licitar la transferència de l’1% cultural de les obres del dic de Ciutadella. El corresponent a  la variant de Ferreries, ja és al pressupost que gestiona el CIM. Així, des de Menorca, tindrem l’opció, amb participació i consens, de decidir a quines inversions culturals volem dedicar aquests doblers, una quantitat que s’acosta al milió d’euros.

Finalment, vam tractar una proposta que consistia a demanar a l’equip de govern que dugués a terme les gestions necessàries per impedir que el conseller Company del Govern Balear -també del PP, diria-revocàs una subvenció concedida al CIM per rehabilitar la torre 10 de Santa Àgueda, revocació no ajustada a dret segons els serveis jurídics del Consell. El PP hi va votar en contra perquè, segons la consellera Baíllo… ja estaven fent les gestions! Sabeu quin dia, segons consta en el registre de sortida, va fer la gestió la consellera? El mateix dia que el PSM denunciava els fets per premsa! I, a més, es va ofendre molt quan li vaig dir que, esclar, mentre estava tan entretinguda (mal) venent llibres a 1€, no podia fer res per no deixar perdre els 157.096€ de la subvenció.

El ple va acabar amb el torn de preguntes. Quan vaig demanar al conseller d’esport si em podia explicar en què consistia el conveni pont entre el Consell i el Menorca Bàsquet i la seva durada, em va contestar, literalment: “Com que l’oposició són uns artistes interpretant el reglament (referint-se a la nostra sortida del ple per evitar que s’aprovàs una urgència), jo també i, com que només tenc l’obligació de contestar una pregunta, senyora Salord, quina de les dues vol que li contesti”. Evidentment, després de més de 5h de ple i amb el to amb què m’ho va dir, la meva resposta no podia ser cap altra que la que em va sortir de l’ànima: cap de les dues, gràcies!

Fins aquí, un nou capítol dels plens del Consell de Menorca. Podria fer-ne un del ple extraordinari per aprovar el que vam impedir que es fes per urgència, però haver de comentar com el conseller d’Ordenació del Territori acusava de “narcisistes” els membres de l’oposició és un exercici que, francament, no em ve gens de gust. Supòs que m’enteneu. Pur cinisme.

• Activitat política
• 3 comentaris