Sí, ja sé que la darrera entrada duia per títol “Pessimisme” però, què voleu que us digui, si no cregués en la capacitat de les persones per canviar el món que ens envolta, difícilment em podria dedicar a la política activa. La política entesa,  lògicament, com aquella activitat humana que té per objectiu governar en benefici de la societat. Per tant, tot i ser conscient que vivim moments molt difícils, estic convençuda que, més que mai, hem de saber treure el millor de nosaltres mateixos per fer-hi front. En aquest sentit, l’exemple de Jaume Bonet, professor jubilat de català, que fa 19 dies que està en vaga de fam en contra de la política lingüística del Govern Balear del senyor Bauzá, és admirable.

Així les coses, quan divendres vaig llegir que el Govern Balear havia vingut a Menorca a aprovar que la llengua catalana deixàs de ser un requisit per accedir a la funció pública, el primer que em va sortir de l’ànima és donar les gràcies al Conseller d’Administracions Públiques, el senyor Simón Gornés, la quota del PP menorquí a Mallorca. Gràcies per fer que, en democràcia, l’atac més indigne en contra de la nostra llengua sigui obra d’un menorquí i que s’hagi perpetrat, justament, a Menorca.

A partir d’aquí, dissabte, a primera hora, repassant la premsa, em va sortir la dona guerrera que som i vaig escriure aquesta frase: “Cada atac del PP a la llengua i al territori fa emergir el meu esperit més combatiu. Som-hi!” I d’això es tracta. De ser-hi, de plantar cara, de treballar per capgirar unes polítiques que ens volen robar el que som. Perquè són moltes les persones -fins i tot votants del PP- que estimen la llengua pròpia i no accepten veure com l’arraconen aquells que tenen l’obligació -perquè així ho diu l’Estatut- de defensar-la. No volem tornar a èpoques fosques, indecents, en què es donaven ordres com aquesta: “Todos los funcionarios que en acto de servicio se expresen en otro idioma que no sea el oficial del Estado, quedaran ipso facto destituidos sin ulterior recurso.” Circular sobre el uso del idioma nacional por los funcionarios (1940). És aquí on volen arribar el senyors Bauzá i Gornés?

Llengua. I territori. En unes hores, en el ple del Consell Insular de Menorca, es debatrà una proposta del Conseller d’Ordenació del Territori que desvirtua el Pla Territorial Insular (PTI).  El PP vol tirar per la borda la feina feta, des de la participació, de tota una generació que ha maldat per protegir l’illa. Per mantenir la fesomia que la fa única, un paisatge  privilegiat que ens defineix i ens diferencia. I ens hi oposarem amb contundència. Com ha de ser. Demà penjaré la meva intervenció i podrem obrir el debat. Ens hi jugam massa.

Vull acabar amb unes paraules d’Antoni M. Alcover, aprofitant l’avinentesa que, en el mateix ple, demanaré que el Consell Insular li dediqui un acte d’homenatge pel 150è aniversari del seu naixement i el 50è del Diccionari Català-Valencià-Balear: “Fora son!”, va escriure a Francesc Camps i Mercadal. Idò, això mateix: Fora son!, que tenim molta feina a fer per respondre amb contundència i dignitat. L’exemple de Jaume Bonet ens ha de donar força.

• El pensament ordenat/Opinió
• 4 comentaris

Avui, mentre llegia els comentaris que els alumnes de 1r de batxillerat han fet avaluant la meva tasca de tutora, pensava que em retrataven a la perfecció: capacitat de fer equip, de fer grup, suport continu per no caure en el desanim, una bona dosi de sentit de l’humor per tirar endavant, sermons diaris sobre la importància de ser constant, d’esforçar-se, de tenir esperit de sacrifici, etc, etc.

Tanmateix, he de confessar que he llegit una frase que m’ha sorprès i que, evidentment, m’ha fet pensar: darrerament, na Maite ens fa uns discursos molt pessimistes sobre el futur. I, esclar, he arribat a la conclusió que tenen raó. El motiu és ben evident: me’ls mir, i veig els meus fills. I pens que quina merda de món es trobaran quan hagin de sortir a lluitar la vida.  I, sí, he dit quina merda de món perquè no em surt dir-ho de cap altra manera.

La realitat és la de fills adults que viuen de les -minses- pensions dels pares perquè ja han esgotat qualsevol subsidi d’atur; fills que veuen pares joves i actius que no poden treballar; joves que saben que els serà pràcticament impossible trobar una primera feina; malalts que, dia a dia, veuen com minva la qualitat de la sanitat pública i, per tant, la qualitat de la seva atenció; famílies que no poden pagar la hipoteca i que es queden sense casa… Aquest és el món que ens envolta.

Voldria poder ser més positiva. Voldria poder dir que veig clar que, a la llarga, els sacrificis d’avui contribuiran a un futur millor. Però no és així. Llegeixes articles d’economistes reconeguts que  diuen que les retallades ens enfonsen. Que paralitzen l’economia. Que l’especulació urbanística és, en bona part, el que ens ha portat a la situació actual. I quines són les solucions que ens donen? Més retallades i més construcció. Per favor!

Sí, efectivament,  faig discursos pessimistes. Tanmateix, avui també he tingut una interessant conversa sobre l’educació de les emocions que ha acabat amb un correu en què m’adjuntaven un article de Punset del qual he seleccionat aquest fragment perquè, malgrat tot, sempre ens quedarà la possibilitat de compartir els nostres sentiments amb les persones que ens envolten:

“Quien intercambia conocimientos, sentimientos, chismorreos, genes, o información con otras personas va a salir ganando por fuerza y encima, la revolución tecnológica nos brinda una oportunidad de oro. Estamos más conectados que nunca –o tenemos la capacidad de estarlo-, somos más sociales que nunca –o al menos podemos serlo- y eso es algo que no se puede desaprovechar. En nuestras manos tenemos herramientas con las que mejorar nuestro aprendizaje social y emocional: conocer la importancia del miedo, controlar la ira y empatizar con nuestro entorno.”

Gràcies per escoltar-me i per voler compartir les vostres emocions, sentiments i coneixements en aquesta plaça. Aquí, podeu estar tranquils, no aplicarem retallades a serveis bàsics ni construirem un hotelet per sortir de la crisi.

• El pensament ordenat/Opinió
• 15 comentaris

A Menorca, podem estar tranquils: tenim un bon amic al govern del senyor Bauzá. M’estic referint, evidentment, al senyor Company, el conseller d’agricultura, medi ambient i territori que fa uns mesos va dictar una resolució de revocació de la subvenció de 157.096,16€ atorgada al Consell per a la restauració de la Torre 10 d’un tram de la muralla de Santa Àgueda, amb l’excusa  que s’havia incomplert el termini per executar les obres.

Llavors, el Consell va fer un recurs de reposició en contra d’aquesta resolució que el senyor Company s’ha dignat a contestar tres mesos després (el termini era d’un!) i perquè una servidora va fer prou renou, a la vista de la passivitat de la nostra consellera de cultura i, sobretot, que el silencia administratiu perjudicava els interessos dels menorquins.

Idò bé,  el senyor Company ha hagut d’admetre, ara, que va dictar una resolució “de pla, sense seguir el procediment previst a la legislació estatal de subvencions o a la legislació procedimental administrativa”. O sigui, un acte il·legal que deixa en evidència la manera d’entendre la gestió política d’aquest senyor, que gestiona com si encara dirigís una d’aquelles tractorades que el van fer famós.

Evidentment, aquesta actuació, que consider gravíssima, ha passat gairebé desapercebuda als mitjans de comunicació. Sembla que el fet que un conseller del Govern Balear vagi en contra dels interessos de Menorca d’una forma tan descarada que, fins i tot, es permeti passar-se la llei per allà on sabem, no és important. Potser, perquè comença a ser un fet habitual. No oblidem que el senyor Company és el conseller de qui depèn la dessaladora i el mateix que  es nega a pagar el sobrecost de les obres de Can Saura de Ciutadella.

Així les coses, estic per dur una proposta d’acord al ple del Consell demanant un reconeixement especial a la feina del senyor Company. No em negareu que l’home fa una feinada pensant en quines coses pot fer per Menorca. Ja me’l veig, com un gran general, planejant una l’estratègia global per aconseguir el seu objectiu: dessaladora, Can Saura, Santa Àgueda… Fins que la sang li puja al tractor i es llança a l’atac amb la mirada perduda. Que el bonjesuset ens agafi confessats!

• El pensament ordenat/Opinió
• 3 comentaris