Maite Salord

Escriptora

Arxiu per 2012

Crònica d’un ple (VIII). “Huguet dimissió”.

Fidel a la meva cita informativa, aquí teniu la crònica del darrer ple del Consell Insular de Menorca. El primer que se celebrava en horari de dematí, cosa que jo he agraït molt perquè, arribar a casa prop de les dotze del vespre, després de més de cinc hores de ple, afamada i en un estat que fa necessari un temps prudencial de desconnexió per poder aclucar l’ull, no és el millor per, a les 8 en punt de l’endemà, estar en condicions d’explicar, per exemple, els pronoms febles o el Neoclassicisme a Menorca a una classe d’adolescents.

Així, aquest primer ple matutí semblava, d’entrada, que seria un ple tranquil, més curt que els anteriors i sense punts conflictius a l’ordre del dia. Tanmateix, al cap de pocs minuts d’iniciar-se, un grup de ciutadans va entrar dins la sala de plens i van formar una frase que deia: “Huguet dimissió”, dedicada al conseller d’ordenació del territori que s’ha significar, en aquests primers mesos de govern del PP, per voler canviar el Pla Territorial Insular.

El president del Consell va reaccionar de forma correcta i educada i va convidar els ciutadans a abandonar la sala, cosa que van fer. I aquí s’hauria acabat l’incident si no fos que el conseller al·ludit, a la primera intervenció, va carregar, de forma absolutament desproporcionada, al meu parer, contra els manifestants. I no ho entenc, sincerament. Una servidora, en dos anys de govern a l’ajuntament de Ciutadella, va veure desfilar pel ple flamenques, taxistes, policies, persones d’entitats diverses… No record cap condemna del PP. Al contrari. I, evidentment, vaig encaixar aquests fets amb esportivitat. És més, el PP també s’ha manifestat a la sala de plens del Consell! En fi. Com ja vaig dir l’altre dia, mai un govern amb una majoria absoluta folgada com la que té el PP a les Illes havia donat una sensació tan gran de feblesa.

Dit això, passem a les propostes que el PSM més per Menorca va presentar al ple. En primer lloc, una  sobre la gestió del port de Maó i la reclamació d’un nou Pla d’usos. En darrer terme, reclamàvem menorquinitzar la gestió del port i donar veu a tots els sectors implicats. Va quedar damunt la taula per intentar consensuar-la. Després vam reclamar que la consellera de cultura convocàs els ajuts per a la premsa local en català perquè es veu que, problemes gravíssims de tresoreria, impedeixen fer efectius 5.250€! Evidentment, el PP hi va votar en contra.

Finalment, vam fer una interpel·lació sobre la gestió feta a  l’àrea d’artesania. Com que en el pròxim ple en tornarem a parlar, dedicaré una entrada monogràfica al tema. La feina feta aquests darrers anys mereix una continuïtat i, sincerament, poc convincent em va semblar la intervenció del conseller de la matèria. Per això, insistirem.

El ple va acabar amb dues preguntes: una interessant-me sobre l’inici de les millores de la carretera de Torralba, que sembla que s’iniciaran enguany; i una altra sobre el motiu que impedeix penjar les actes dels plens i diferents comissions al portal web del Consell, tal i com s’havia fet fins a l’arribada del PP al govern. Es veu que és un problema de “protecció de dades”, tot i que per als plens, pel fet de ser públics, l’excusa no és vàlida.

I fins aquí el ple de dilluns passat, dia de Sant Jordi. Un ple que se’m va fer prou tranquil, tot i que es veu que hi ha qui el va viure d’una manera ben diferent. Potser al Consell Insular de Menorca convindria, a més de les màquines de cafè, posar-ne qualcuna de til·la. Perquè “la processó és llarga i el ciri curt”!

Llibres

Estic llegint Llibertat de Jonathan Franzen. Damunt la tauleta de nit o mal col·locats en un prestatge de la biblioteca, m’esperen Crim de sang de Sebastià Alzamora i Carretera secundària de Joan Carreras. També Kabul i Berlín a l’últim segon de Joan Mas. O el segon volum de Dones republicanes de Margalida Capellà. I, des de fa més temps, La vida manual d’ús de George Perec, o la Pastoral americana de Philip Roth. I, així, podria continuar fins a l’infinit. Perquè, a noves lectures, hi afegiria, encara, tots aquells títols que voldria tornar a llegir per un motiu o altre: Terres de l’Ebre de Sebastià Juan Arbó; Pa negre d’Emili Teixidor;  Jo confesso de Jaume Cabré; Narracions completes de Dorothy Parker; La gavina de Sándor Marai…

No em sé pensar sense llibres.  No puc entendre com hi ha persones que poden viure sense llegir, condemnats a viure, només, una vida. Hi ha personatges que recordes com si fossin un parent llunyà. Frases que et persegueixen sempre. Títols que voldries haver escrit tu. I autors a qui agraeixes haver-te il·luminat a través de les pàgines dels seus llibres. A qui agraeixes que t’hagin fet pensar, emocionar, gaudir, somriure, discutir, discrepar, admirar, angoixar, plorar, enlluernar. Viure històries impossibles. Llunyanes. Asseguda a la butaca de l’altell. O dins el llit, amb la mala consciència de saber que has d’apagar el llum perquè demà no hi haurà qui et desperti.

No em sé pensar sense llibres. D’altres autors i propis. La incertesa d’una primera idea que no saps on et portarà. L’angoixa i l’emoció  d’avançar per un camí ple d’ombres. Uns noms triats a l’atzar, o no, que s’acaben convertint en els companys silenciosos de la teva existència. La decepció de reconèixer que has triat una drecera fàcil que no et duu on tu volies. La paciència de tornar a començar una història que donaves per definitiva. La satisfació de retrobar la veu primera, aquella que no hauries hagut d’abandonar mai. L’alleujament d’ensumar el final. Per tornar a començar. Per començar a donar forma a una altra idea, tot just dibuixada en el pensament.

23 d’abril. Sant Jordi. El dia que una part del món celebra els llibres. El privilegi de la lectura. El plaer de la lectura. Llibres, autors, lectors.  Tots al carrer per, després, des de la lectura solitària, des de l’escriptura solitària, retrobar-nos a nosaltres mateixos a través de les paraules. Un autèntic privilegi.

El que no pot amagar l’elefant

Tot i que, d’entrada, l’accident del rei Joan Carles I caçant elefants sembla ideal per fer una entrada absolutament irònica contra la nostra anacrònica monarquia, no ho faré. I no ho faré perquè el que pens sobre ella no m’ho ha descobert cap animal abatut i, sobretot, perquè hi ha temes que pens que són molt més importants en aquest moment. temes molt greus, que no hauríem de caure en la trampa d’oblidar.

Així fa temps, molt, que tenc clar que el millor sistema de govern és la república. Una república en què es poden elegir, democràticament, tots els càrrecs i no hi ha, imposats per dictadors, caps d’estat, amb família inclosa, a qui els ciutadans hem de mantenir sense que ningú ens hagi demanat si els volem o no. A més, cal recordar que, mentre a la resta de mortals d’aquest país se’ns han retallat, brutalment, els serveis bàsics, el pressupost de la Casa Reial ha davallat un miserable 2%, un fet que em sembla que no ha merescut tanta atenció com l’elefant.

D’altra banda, hem d’admetre que, poc o molt, tots sabíem de les fal·leres cinegètiques del Borbó. Què ha canviat, des de dissabte? Que si no hagués tingut un accident greu, senzillament, no hauríem sabut de les seves darreres aventures amb l’escopeta. El mateix passa amb aquesta “amiga” que diuen -des de fa mesos- que té. Tampoc no és cap novetat. Només que ara s’ha fet evident. D’acord que la coincidència amb el 14 d’abril i amb l’accident de l’infant Marichalar li dóna, a tot plegat, un aire ridícul, estantís. De pel·lícula tronada. Però això és el que tenim. Des de fa molts anys.

Així les coses, el que em sembla realment greu és que aquests senyor, que cada Nadal s’asseu a la butaca a donar-nos lliçons de tot i més, hagi tingut la manca de sensibilitat de gastar-se una milionada per anar a abatre elefants mentre hi ha milions d’aturats que pateixen dia a dia per mantenir les famílies i les seves cases. Mentre hi ha un govern mentider que ens apuja els imposts i ens retalla 10.000 milions d’euros (!) en educació i sanitat. Mentre l’economia cau i ens arrossega a tots cap al buit.

I, si el rei ha estat un insensible, nosaltres no hem de ser beneits: jo no el vull, no l’he volgut mai, però, ara per ara, em sembla que no és el problema més greu d’aquest país. L’elefant, tot i ser una bèstia immensa, no pot amagar els 5 milions d’aturats que hi ha a Espanya . O tots els milions que ens han robat els corruptes (gendre inclòs). O tots els milions que es deixaran d’invertir en hospitals i escoles. Aquesta és la trista realitat.

L’elefant, a l’Àsia, és la muntura dels reis i simbolitza, per tant, la força reial. L’elefant abatut és l’evidència de la seva pròpia debilitat. Tot arribarà. Mentrestant, i després de les primeres rialles, no oblidem tot el que l’elefant no pot amagar.

« Anterior - Següent »