En el ple d’ahir, i amb els vots del PP i UPCM, l’Ajuntament de Ciutadella va modificar el Reglament que regulava l’ús de la llengua catalana a la institució, un reglament aprovat el 1990, per unanimitat de tots els grups polítics. Es rompia, per tant, un consens de més de vint anys i de la forma més vergonyosa: segons el PP, el motiu del canvi era que l’actual no garantia els drets dels ciutadans que s’adreçaven en castellà a l’administració, cosa absolutament falsa.

Així, el Reglament definitiu  va arribar a l’oposició poques hores abans d’iniciar-se el ple. Havien corregit errades ridícules -com parlar, encara, de màquines d’escriure-, però havien deixat articles com el 25: “A les bases (que regulin les convocatòries per a la selecció i el proveïment de llocs de treball) també s’hi ha d’incloure la pràctica obligatòria d’un exercici de llengua castellana per tal de valorar i assegurar els coneixements de castellà per part de l’aspirant”.

De fet, tota la modificació del Reglament es pot qualificar d’absolut despropòsit. Per innecessària -l’actual, ja respectava la tria lingüística del ciutadà en tot el seu articulat-; per partir d’una premissa falsa -qui ho ha demanat (ben poquets, diria), ha rebut resposta de l’administració, tant oralment com per escrit, en castellà-; i perquè, en definitiva, l’únic objectiu que té la modificació és infravalorar i desprestigiar la llengua pròpia. Ni més ni manco.

Així, els càrrecs de l’ajuntament de Ciutadella podran emprar el castellà en els actes públics, els noms dels carrers seran en català i castellà; igualment les retolacions dels béns mobles i immobles de l’Ajuntament, les publicacions destinades a promoció exterior es faran “en castellà-llengua de la regió receptora”, etc, etc. D’altra banda, resulta ben il·lustratiu veure els articles que se suprimeixen: aquells que fan referència a la col·laboració amb el Consell Insular de Menorca i la Universitat de les Illes, en matèria de promoció i normalització de la llengua pròpia; i aquells articles destinats a fomentar la consciència lingüística i l’ús de la llengua pròpia entre els ciutadans (formació, suport a entitats que tenguin com a finalitat fomentar-ne el coneixement i l’ús, etc.).

Que el PP de les Illes té per objectiu arraconar la llengua catalana, la nostra llengua, és més que evident. Modificar un Reglament d’ús de la llengua, aprovat per unanimitat el 1990, n’és una mostra més. Tornam trenta anys enrere. Com quan, a l’escola, els llinatges menorquins es pronunciaven a la castellana. Exactament, el que ha demanat el senyor “Bauzá” que  faci IB3 amb el seu. D’això se’n autoodi cap a la llengua pròpia. Ser un renegat. O, potser, fent honor a una de les possibles etimologies del llinatge  “Bauzà”  (pronunciant la primera “a” com a vocal neutra i la “z” com a essa sorda), ser una “beneitó”.

Sigui com sigui, ens toca tornar a lluitar per la nostra llengua. En sabem. Molt. Més del que es pensaven. Quan estudiava, duia enganxat a la carpeta un adhesiu com el que il·lustra aquesta entrada. L’esperit d’avui és el mateix. O no: més combatiu, més convençut. Perquè, vint-i-cinc anys després, no pens permetre que em robin el que som. El que vull que siguin els meus fills. Lluitarem per la nostra llengua!

• El pensament ordenat/Opinió
• 41 comentaris

Quan tenia deu anys, vaig regalar a ma mare aquest marc, fet amb tessel·les de fusta de colors, amb una fotografia seva i una altra dels cinc fills. Record perfectament tot el procés d’elaboració perquè, poc manyosa com som, em va costar moltíssim. De fet, en portar-lo a casa, embolicat amb un paper de seda de color de rosa, era ben conscient que no era el més ben fet ni el més polit. Sabia, però, que ella mai no m’ho diria. Al contrari.

Sempre el va tenir posat damunt la tauleta de nit. El vaig recuperar després de la mort del pare i ara és a la biblioteca, al costat dels llibres que més m’estim. Farà vint anys que no la tenc al costat i hi pens cada dia. O, potser, com aquells versos de Rosa Leveroni,  he après a veure el món “amb la claror que m’encanta/ de tenir-te dintre meu, / que fa que no cal pensar-te.” Avui, no és un dia especial. Però, aquí som, parlant d’ella.

En nou mesos, em vaig quedar sense mare i vaig ser mare per primera vegada. L’experiència més intensa i difícil de la meva vida. Els meus fills no em fan regals del dia de la mare. Saben que no en vull. Les mares i els fills no tenim un dia. Tenim un camí llarg a recórrer junts. Un camí, com tots, amb somriures, llàgrimes, desencontres i abraçades intenses. Un camí travessat per un amor sense condicions.

No vull regals, perquè les mares i els fills no tenim un dia. Només vull la certesa de la meva presència, amatent o estricta, al seu costat. La seguretat d’un estaló invisible i perpetu. I aquelles respostes tan particulars a una dedicació infinita: un no sé què faria sense tu, espontani i convincent; o un simple bona nit, després d’hores d’estudi, l’una al costat de l’altra; o la satisfacció d’hores de conversa que acaben amb un “açò, jo no t’ho hauria d’explicar!”. Els millors regals. Cada dia.

• El pensament ordenat/Opinió
• 5 comentaris

Si, fa onze mesos, m’haguessin dit que, avui, el PP es trobaria en la situació de debilitat en què es troba, després d’haver aconseguit una majoria comodíssima a les Illes, no m’ho hauria cregut. El desgast patit en pocs mesos, però, no és, no pot ser, fruit de l’atzar. No cal ser cap gran analista polític per apuntar-ne les causes: incompliment absolut de les promeses electorals, prepotència i, sobretot, no preveure la reacció de la ciutadania envers temes tan sensibles com la llengua pròpia i el territori o el benestar social, la sanitat i l’educació.

Així, avui ens trobam amb uns governs del PP que sembla que no tenen capacitat de reacció, o que reaccionen d’una manera totalment equivocada, davant tanta gent que els planta cara: llaços per la llengua, mobilitzacions per evitar noves urbanitzacions, manifestacions en contra de retallades socials, sanitàries i educatives, etc, etc. I, el que és més greu: la divisió interna. Les paraules (amenaça) de Delgado a Pastor pel tema lingüístic posen en evidència tensions difícils de resoldre en un partit que va guanyar les eleccions perquè havia de ser el “govern fort” que ens havia de “treure de la crisi”. Avui, fa rialles només pensar-hi. O plorera.

En aquests moments en què tenim una ciutadania mobilitzada, el més fàcil, sempre, és parlar de “manipulació política”, com si, més enllà dels partits polítics, no hi hagués vida! La gent no necessita consignes de partit per sortir al carrer: se sent estafada, enganyada, ofesa. I, tot això, és mèrit, només, d’aquest PP que ens governa. Jo mateixa, tenc un llaç penjat a la façana de casa. I el va penjar, en aquest ordre, la filòloga, la mare, la professora… i la política. Aquesta és la realitat, encara que no agradi a segons qui. Encara que sigui més fàcil donar la culpa a l’altre abans de reconèixer que la situació de crispació que es viu és fruit de la pròpia incompetència o prepotència o el que li vulguin dir.

Així les coses, em deman -perquè m’ho han demanat- quina ha de ser la meva feina a l’oposició.  Idò, exactament, la que he fet sempre: propostes positives per complementar la feina de l’equip de govern i, també, encara que no agradi, el seguiment de l’acció de govern i la denúncia -sempre argumentada, ep!- de tot allò susceptible de ser qüestionat. Aquesta és la funció de l’oposició. I, en el meu cas, hi som, una, és cert,  però carregada d’energia i de ganes. Intentant sempre la correcció de les formes, sense estalviar, però, ni una mica de duresa en allò que la reclama. Pretendre que l’oposició faci un altre paper em sembla que és no entendre el joc de la democràcia.

En política, com en la vida en general, aprendre a acceptar la postura diferent, la crítica o l’error és imprescindible. I si pot ser amb una mica d’humor i ironia, millor. Si no, correríem el risc d’ofegar-nos en el nostre propi orgull. O de quedar-nos absolutament sols.

• El pensament ordenat/Opinió
• 6 comentaris