Aquí teniu les paraules que ahir vaig llegir al funeral del meu sogre.

La família d’En Diego Torres volem donar les gràcies a totes les persones que avui, i al llarg d’aquests darrers dies, ens heu volgut acompanyar en aquests moments tan dolorosos.

En Diego era una persona que sabia fer-se estimar. Era transparent, clar i lluminós com els colors que més li agradaven. El blanc de la puresa. El vermell de la vida. El blau de la mar. El groc del sol. En la seva senzillesa, tenia la més gran de les ambicions: la de les coses inabastables. L’amor de la família. La quietud del paisatge. La paciència de l’art. La llibertat de l’aigua. Aquesta era la seva felicitat. Crear i recrear-se en tot allò que de més valuós li havia ofert la vida. Perquè la vida va ser generosa amb ell. Molt.

Va néixer molt a prop d’aquí. En una de les cases de Cas Comte, al costat del teatre del Born. D’un cinema que va marcar la seva infantesa i joventut i que tantes vegades recordava entre capades d’incredulitat, davant l’evidència del pas del temps. Perquè, malgrat els anys d’estudis a Barcelona, el seu casament -en aquesta mateixa Catedral-, aixecar amb esforç una empresa de bijuteria, els fills i els néts, en Diego sempre va conservar l’esperit d’aquell fillet que va créixer en una família de molts de germans, que passaven les hores jugant a la Plaça del Born. En Diego va saber conservar, sempre, aquella mirada riallera i franca que el caracteritzava i que només les bones persones tenen. Per açò, el record que ens ha deixat anirà sempre acompanyat d’un somriure. El buit de la seva absència l’omplirem amb aquelles imatges familiars plenes d’històries i anècdotes que tan bé va saber traslladar dels pares als seus fills i, encara, als seus néts.

“No necessit res perquè tota la mar és meua”, deia. Així era ell. I, en aquests moments, la família el pensam menant una barca que solca un mar blau infinit, molt semblant al de Cala’n Morell. Un mar etern com el seu somriure i la seva alegria. Així el volem recordar i així ens agradaria que el recordàssiu totes les persones que també l’estimau.

• Amb totes les lletres , Textos literaris
• 3 comentaris

Sonen les notes conegudes d’un flabiol enllaunat. Na Maria agafa el mòbil i somriu. És a punt d’entrar al metro, però s’atura al mig d’una vorera de l’Eixample. Són les sis en punt del capvespre d’un dia qualsevol. A través de l’aparell, només sent una cridòria ensordidora. Al fons, una veu coneguda la trasllada a una plaça del Born insòlita, feta de retalls de records, de cares, d’olors, de suor i de pols. Un cavall al galop entra dins la seva pell i la desborda. No sap on és. La gent que passa l’observa amb curiositat. No saben si riu o plora. Ella tampoc. En uns minuts, desarà el telèfon dins la bossa i davallarà les escales cap al subsòl. Durant dos dies, esperarà, impacient, les notes conegudes d’un flabiol enllaunat.

Abraçats, corren dos cavallers vestits d’atzabeja. Ja és fosc. Cavalquen corsers de negra crinera, com va dir el poeta. Volen en un camí inexistent. Només una riuada de gent impossible, que, com en un miracle, s’obre a cop de galop per fer pas. Una mà a l’espatlla del company; l’altra, a la brida. Cavalls i genets avancen entre la pols que ho tenyeix tot de temps. D’un temps que ha quedat suspès a l’aire. Cavallers d’antany que la realitat trava. Galop estroncat. Els costa avançar. La carrera dura segons. L’estampa és bellíssima i, tanmateix, sembla només un parany en la nit.

No li agrada la condescendència amb els visitants, l’orgull mal entès; la tradició manipulable; els servils;   l’absència de dones dalt cavall, l’excés de protagonisme… Segurament, no aprovaria l’examen de 100% ciutadellenca.

Tremola la plaça al so de la música vibrant, que surt dels altaveus d’un bar. Al voltant de la barra, damunt la vorera, s’hi concentra una munió de gent desconeguda que balla, frenètica, aliena a una festa que, de tant en tant, beslluma a través de la imatge llunyana d’un cavall o del so d’una avellana trepitjada sense voler. Transiten la  frontera del no-res.

Ja m’ho podia pensar, quan em vas venir a cercar. Allò no era normal. Em vas mirar de dalt a baix. Em vas passar la mà pel cos. Em vas agafar en braços. Semblava que t’agradava. En aquell moment, però, encara no sabia què m’esperava. I encara no ho entenc. Des de llavors, només fas i em fas fer coses estranyes, tu. Durant setmanes, em vas dur a passejar pels camins i vas deixar que la gent em vingués a veure. Moltes criatures cridaneres, sobretot. Després, em vas ficar dins una bujola amb aigua i sabó i vas permetre que infinitat de mans em tocassin pertot. Un autèntic abús. Però el pitjor encara havia d’arribar: em vas fer dejunar i em vas exposar dins un mostrador com si fos qui sap què. I això d’avui, que ja no té nom: carregat de flocs de coloraines al pèl i, venga, amunt i avall, pels carrers del poble, travessant riuades de gent fora de si, que no té altra obsessió que tocar-me. Duu bona sort, he sentit que deia un pare al seu fill. Deu ser a tu, que a mi, ja ho veus.

Oooooooooooooooooooooo! (Aplaudiments.) Xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx. Pam, pam, pam, pam, pam, pam. Ooooooooooooooooooo! (Més aplaudiments.) Zzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzz. Plof, plof, plof. Oooooooooooooooooooooooooo! (Encara més aplaudiments.) Nnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnn. Pam. (Pausa) Pam. (Pausa) Pam. (Pausa) (Aplaudiments finals. S’encenen els llums. Sant Joan s’ha acabat. Fins l’any que ve, si Déu vol.)

A les dues en punt del migdia, el poble entra en una altra dimensió. El temps s’atura i la vida es concentra en uns pocs carrers, en unes poques places. No hi ha res, més enllà d’aquests límits. Parèntesi d’hores volàtils que no semblen reals. Tot és possible en els cercles infinits -caragols de cavalls i de gent- en què es concentra la vida. A les dues en punt del migdia, el poble es fica dins una bolla de vidre. Si la gires, no cau neu, però. Només arena blanca.

No t’ho hauria de dir perquè sé que no ho voldries sentir. Però no puc. No puc fer veure que no not la teva absència. No som capaç d’agafar-me a un altre braç i sortir al carrer i endinsar-me en unes rutines que, sense tu, ja no són res. No estic per festes, jo. Ja t’ho pots imaginar. No és tan dolorós quedar-me aquí, asseguda al sofà, mirant qualsevol pel·lícula estúpida per la televisió, com fer veure que estic bé. Com escoltar paraules ben intencionades que no puc suportar: que contents que t’hagis animat a venir; segur que fas el que ell voldria; és millor que surtis de casa i et distreguis. I una merda! M’és igual, el que tu voldries. Ja no hi ets i jo sí. Per això, quedaré tota sola a fer el que pugui. Sí, recordar, ja ho sé. Recordar tots els santjoans de la nostra vida. I, si vull plorar, ploraré ben tranquil·la. Només faltaria. Encara que sé que tu no ho voldries. Però m’entens, és ver? Estic segura que m’entens. Tu faries el mateix.

(Text publicat a la revista de Sant Joan del diari “Menorca”)

• Amb totes les lletres , Textos literaris
• 9 comentaris

(Aquí teniu una nota de premsa que vam enviar als mitjans dues vegades i que no s’ha publicat en cap dels dos diaris.)

Un any després que el nou Govern del PP accedís al govern del Consell Insular de Menorca, encara no en sabem res, del full de ruta turístic. Des de la conselleria de Turisme del Consell de Menorca, es va començar a treballar, ja fa mesos, en la concreció d’un full de ruta turístic per la qual cosa es van reunir amb diversos sectors: allotjament, oferta complementària i restauració, promoció, formació, ordenació turística, transport i oci i turisme actiu.

El PP va votar en contra d’una proposta presentada pel PSM més per Menorca en el ple del passat mes de novembre en la qual es demanava que s’inclogués en el debat representants de la societat civil que tenen qualque cosa a dir en temes de turisme: entitats ecologistes, entitats culturals, entitats artesanes o associacions agrícoles i industrials, ni tampoc amb l’oposició. Aquest fet ens va fer dubtar molt de l’autèntica voluntat del PP de determinar un model turístic que vagi més enllà dels quatre anys de mandat actual, però el PP hi va votar en contra.

Avui, encara no hem vist cap esborrany del full de ruta turístic, tot i que el PP va dur en el seu programa electoral la necessitat d’un gran pacte social i polític entorn del sector turístic.  Santiago Tadeo,  en el discurs d’investidura, es reafirmà en la necessitat de fer un pacte entre les forces polítiques per consensuar el model turístic que volem i que pugui anar mes enllà de dos mandats. I,  fa pocs dies, llegíem que estaven fent feina en l’elaboració del full de ruta amb el sector i que la consellera de Turisme tindria en compte a la resta de formacions. De fet, ja ha passat gairebé un any (juliol 2011) des que se’n va començar a parlar i, per això, en el proper ple, demanaré a la Consellera de Turisme que ens expliqui els motius d’aquesta paràlisi.

D’altra banda, seria interessant saber si el full de ruta del PP contemplarà la competència pròpia del Consell en promoció turística, després que el Sr, Delgado hagi dit que no té intenció de transferir-la, i el propi President del Consell votés en contra d’ una moció del PSM més per Menorca en la qual es reclamava el  traspàs al Consell de Menorca dels recursos econòmics i humans per poder exercir les seves competències pròpies, entre les quals cal destacar la promoció turística.  Ja no és important aquesta competència? El PP no es va cansar d’acusar a l’anterior equip de govern de no traspassar la Promoció Turística. La considerava una eina clau per al desenvolupament del sector turística de Menorca i la imatge de Marca, cosa que compartim. Ha renunciat el sr. Tadeo i el PP a una reivindicació històrica de Menorca?  Potser cal fer memòria:

1- El 19 de juliol del 2010. El Consell Insular de Menorca aprova (per unanimitat), a proposta del PP, una resolució en la qual s’acorda instar l’equip de govern i el Govern de les Illes Balears a fer tots els esforços que calguin amb l’objectiu marcat d’aconseguir la transferència de promoció turística  (gener del 2011) i dotar aquesta transferència dels mitjans econòmics necessaris per tal que la promoció turística es pugui fer des de Menorca amb totes les garanties, per no perdre competitivitat davant de les altres illes de les Balear.

2- L’1 de febrer del 2011. Santiago Tadeo, aleshores diputat a l’oposició del Parlament de les Illes, feia una pregunta oral relativa a les transferències de promoció turística al Consell de Menorca. En la seva intervenció afirmà “jo crec que el que no pot ser és que quan un perd la coherència i la credibilitat és quan governa a una banda diu una cosa i quan governa a una altra en diu una altra.”

3- El 3 de maig de 2011, en plena campanya electoral, Tadeo diu que “la seva formació política aposta per traspassar als consells les competències en promoció turística a pesar del que la setmana passada va dir la candidata al Consell de Mallorca, Maria Salom, anunciant que el PP tenia la intenció de paralitzar aquesta transferència”. “A Menorca tots estem d’acord en la necessitat que el Consell gestioni les competències en promoció turística, tal i com estableix l’article 70 de l’Estatut d’Autonomia. Si qualcú vol anar en contra d’açò haurà de canviar l’Estatut”.

És imprescindible mostrar una imatge específica per a cada illa i no que Menorca aparegui com un element més entre una suma de propostes de municipis i illes. Avui, els Consells ni tenen les competències ni tampoc tenen veu ni vot per decidir la promoció que es vol per a cada illa. I la culpa no és tota de Mallorca. El govern de Santiago Tadeo tampoc no ha estat capaç de fer valer la posició del sector turístics menorquí: ni reivindicant la promoció turística ni defensar la imatge diferenciada de Menorca. En aquest sentit, els fets demostren que és el conseller de Turisme del Goven balear, Carlos Delgado, qui exerceix de conseller de la matèria de Menorca.

• El pensament ordenat/Opinió
• 4 comentaris