Sens dubte, aquestes darreres tres setmanes han estat ben estranyes. Estic de baixa (senyor Bosch: en 22 anys, només hi havia estat per maternitat; som tan “funcionària”, que sempre m’agafa la febre en cap de setmana o vacances… i no som l’única!); i, sobretot, no tenc veu. Vint-i-quatre dies sense pràcticament parlar. La gent que em coneix bé sap que ha de ser -és- per força, un suplici. Sempre et queda l’escriptura, em diu tothom, per consolar-me. I és cert. Però el fet de no poder parlar fa que, per exemple, no tengui ganes de sortir de casa perquè, llavors, és quan som més conscient de la situació. Trob gent pel carrer i els voldria saludar i gairebé no em senten. Veig coneguts d’enfora i és impossible fer-me témer. I, quan els tenc a prop, encara els faig patir per l’esforç d’intentar dir qualque cosa. En fi.
Tanmateix -ja sabeu que som positiva- aquesta situació tan desconeguda per a mi també m’ha fet descobrir realitats que no em pensava conèixer mai. Per exemple, la felicitat del meu fill en saber que sempre som a casa, sigui l’hora que sigui. O que s’han acabat, pràcticament, les telefonades. El telèfon, des de fa més de tres setmanes, també està mut. Però, sobretot, he descobert que és ser a casa mentre la família és a la feina o a l’escola. Insòlit. Els dematins són quiets i silenciosos i conviden a la reflexió. A la creació. A la lectura (gràcies Sebastià per les teves propostes, que em fan riure o m’emocionen). Només tenc el moix, que em fa companyia. Silenciós, també. No cal dir-ho. La calma necessària per començar projectes que ja donava pràcticament per impossibles. Un consol, en el fons.
Enyor les classes; enyors els debats polítics; enyor, fins i tot, els crits. Cada nit tenc el mateix somni: em pas les hores fosques cantant i cantant. No necessit cap psicoanalista perquè me l’interpreti. Quan obr l’ull, però, la música s’acaba i retorna el silenci. Quan recordi aquestes setmanes, amb el temps, segurament ho faré amb un mig somriure al llavis. I, segur, també, que qualque cosa positiva en sortirà, de tot plegat. Amb el temps, tantes vegades, ens adonam que les coses més negatives van ser una oportunitat. Es tracta, només, de saber omplir el silenci. De saber trobar una altra veu. En vaig aprenent.
- El pensament ordenat/Opinió
- 5 comentaris
Maite, si necessites alguna nova lectura, és un minut arribar fins al portal blau. Per cert, quina sort no sentir el telèfon durant tants de dies! Pensa que en el silenci propi també tens més temps per escoltar als altres. Jo, quan més m’agrado, és quan estic callada. Ànims i que passi prest!
Gràcies, Itziar! Ho tindré en compte.
Ja ho crec que ha de ser un suplici per a tu estar en “silenci”… Que te recuperis al més aviat possible! En temps actuals, sempre va bé rellegir els “nostres” clàssics. I ja que aquest post parla de veu i de silencis, vet aquí aquest poema de Vicent Andrés Estellés:
Assumiràs la veu d’un poble
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t’han parit per a dormir:
et pariren per a vetlar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l’home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl·labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.
No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d’antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se’n riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res si no s’és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.
Maite, avuí he sentit la teva nova veu -de moment-. No més ha segut un hola! M’ha semblat molt tendra.
Trobarás una altra veu, però serán les teves paraules les que li donarán sonoritat. I la veu vindrà a tu.
Moltes gràcies, Francesc, per aquest poema d’Estellés. Aquests dies de silenci, també m’han fet adonar que tenc moltes i bones amistats que m’animen i em fan costat. Encara que, com Eugenia, no conegui personalment. Tanmateix, el seu càlid comentari és de qualcú molt proper. Gràcies, també, a tu, Eugenia.