Quan, el 2005, vaig entrar de regidora a l’ajuntament de Ciutadella, un conegut em va aturar pel carrer i em va dir: quina decepció, em pensava que eres honrada! No cal dir que la frase em va fer mal, molt, per injusta i absolutament fora de lloc. Mai no l’he oblidada, però, des de fa uns mesos, aquestes paraules han agafat una dimensió que ni tan sols podia imaginar-me quan me les van dir. Avui, el 2012, amb la mateixa honradesa de sempre, de vegades he de fer esforços per no desmuntar-me quan llegesc comentaris demolidors sobre els “polítics” en general o correus que m’envien persones cultes i assenyades sobre la “inutilitat de la classe política”. Perquè jo som política i em neg a empegueir-me de ser-ho. Però, sobretot, em neg a caure dins una trampa tan perillosa com és la de posar tots els polítics dins el mateix sac. El que el 2005 era un comentari aïllat (d’altra banda, prou comprensible, vist que la gestió municipal de l’època és avui al jutjat) s’ha convertit ara en un clam que s’expandeix fàcilment a través de les xarxes i que és, per tant, constant i indefugible.
Som conscient que el tema és complex i que, segurament, en parlar del descrèdit dels polítics, hauríem de fer referència a una Llei Electoral, que en absolut podem qualificar de justa i equitativa pel fet d’impedir les llistes obertes o beneficiar, clarament, els grans partits polítics. O parlar de la connivència entre aquests i les grans empreses o el sector financer, defensant, sovint, interessos particulars més que no el general de la ciutadania. Però, avui, la meva pretensió no és tant de teoritzar sobre aquestes qüestions com, si m’ho permeten, abordar el tema de fons des d’una perspectiva estrictament personal. D’allò viscut, palpat, escoltat, patit.
Així, vull començar afirmant que, a més del que hem apuntat més amunt, la corrupció, la incompetència, la mentida o el fet innegable que existeixen professionals de la política han provocat en la ciutadania un rebuig tan evident com comprensible, que ha augmentat, lògicament, amb la situació de crisi econòmica que vivim. Compartesc aquest sentiment. Tanmateix, el que ja no puc compartir és la “solució” que es pretén donar a aquesta situació negativa que és urgent de redreçar: no serà minant les bases de la democràcia –això és, tirant terra (per no emprar una altra paraula) damunt tots (i destac la paraula “tots”) els representants legítims dels ciutadans– que es canviarà. Ben al contrari. I quina solució li queda al ciutadà, davant aquest panorama, em demanareu? Idò, ni més ni manco, em sembla, que exercir els seus drets democràtics d’una forma responsable i conscient.
En darrer terme, els polítics no som res, no som ningú: estam en mans –i mai més ben dit– dels nostres electors. No volen polítics corruptes, incompetents o que han convertit la política en la seva feina? No els votin! Perquè n’hi ha que no són així. Molts. La immensa majoria. Però en tost de posar el focus damunt uns pocs, que, certament, viuen molt bé i fan molt de mal, és més fàcil escampar una boira tèrbola damunt tots. I, en aquestes alçades de la vida, i a la vista de l’embranzida que ha pres l’acció, no em crec que això sigui una actitud diguem-ne espontània. No, no ens enganem. A qui beneficia? Als polítics honrats i treballadors? La resposta és evident, em sembla. Com evident és que, una vegada més, la història, els pitjors capítols de la nostra història recent, tornen. I fan por: les actituds feixistes s’alimenten del descrèdit dels polítics, o sigui, del descrèdit de la democràcia. Quan la gent s’hagi convençut que no hi queda cap polític bo ni de fiar, la situació serà terrorífica. I els índexs d’abstenció, elecció rere elecció, són, en aquest sentit, eloqüents i preocupants.
Aquesta situació, des del meu punt de vista, només pot canviar a partir de dos moviments que, no només no s’exclouen, sinó que es complementen. Permetin-me que agafi les paraules d’un manifest del poeta avantguardista Joan Salvat-Papasseit: necessitam, d’una banda, polítics amb majúscula, capaços de retornar l’autèntic sentit a la seva acció, això és, treballar, amb responsabilitat i compromís, per fer possible tot allò en què creuen i que comparteixen amb tants altres ciutadans; i necessitam, d’altra banda, ciutadans amb majúscula, que creguin i defensin la democràcia, amb tot el que això vol dir: exigir als polítics sinceritat, eficàcia i proximitat i, sobretot, no permetre que aquells que podreixen el paner es perpetuïn en els seus càrrecs per acció (votant-los una vegada i una altra) o per omissió (augmentant el percentatge de l’abstenció).
El repte que tenim tots plegats és complicat. Però ens hi jugam massa per defallir. No ens deixem endur cap al camí més fàcil. No és el nostre. Redrecem allò que tenim de més proper (“Pensa global, actua local”) i, per fer-ho, una cita del poeta: “però sigueu Poetes, Poetes amb majúscula: altius, valents, heroics i, sobretot, sincers” (Contra els poetes amb minúscula, J. Salvat-Papasseit). Perquè, més que mai, necessitam tota la força per defensar el que tant ens va costar aconseguir. Una democràcia imperfecta, a moments, justeta, és cert, però que és l’única que ens garanteix, en darrer terme, l’exercici diari i continu de la nostra llibertat. De la llibertat de posar i treure polítics. O de poder ser polític, amb el cap ben alt.
- El pensament ordenat/Opinió
- 15 comentaris
Avam si a Balears obrim el ulls i veim que ni PSOE ni PP solucionaran els nostres problemes. Necessitam un partit nacionalista, com passa a Catalunya i al País Basc, aquests si que tenen ets pebrots per dir PROU!
Gran escrit Maite, si senyora!
És el “manifest del polític digne”. Fes-ho arribar a la premsa, pens que és prou interessant per fer reflexionar.
.
És la pròpia dreta qui alimenta la càrrega general contra els polítics i és la pròpia dreta qui parla de reduir polítics i institucions locals i autonòmiques.
.
És a la dreta que li sobren les institucions que representen els ciutadans; és a la dreta a qui li incomoda que pobles, comarques i regions prenguin decisions al marge del govern estatal.
.
És la dreta que no suporta que les lleis prioritzin l’interès general i que regulin l’acció capitalista i neoliberal; és a la dreta que li molesta que un inversor no pugui fer el que li dona la gana.
.
És a la dreta… que la democràcia li fa nosa.
Un escrito plagado de demagogias y lugares comunes. El político honrado son los del PSM y los otros son los corruptos. Los políticos con mayúsculas son los del PSM y los demás con minúsculas.
Aquí, lo que necesitamos son menos politicos, menos estructuras inútiles y más responsabilidad.
El PSM con un conseller tenía 5 directores insulares que no sabían hacer una O con un canuto. Y allí estaban con sus buenas nóminas pagadas por todos.
Y no será el PSM quien dé ejemplo de políticos no profesionales. Si Tuni Allés y Ramón Orfila vivieron a cuerpo de rey toda su vida, pagados por todos. Y Bosco Gomila…
Mucha demagogia y poco ejemplo.
jajajaja
“Sabía que saltarías enseguida. Eres tan previsible…”
.
Clar que per allò de donar exemple ho deu dir per en Matas, Pepotes Ballesters, Alemanys, Avelinos i Llorenços i fins una cinquantena d’imputats del PP més
.
Del PSM? Espera que hi estic pensant. Dóna’m més temps… que…ara així…no me’n ve cap al cap.
.
Responsabiliat? No serà la que fan els cans de bou dins un PPartit que escalfen cadira i guarden l’amo a peu de barrera, no?
Exacte, precisament açò que dius tu “La verdad” és el que comenta a l’escrit. Seguim volent fer creure el que tots són iguals. El polítics seran millors o pitjors, ho faran millor o pitjor, t’agradaran més o menys, però a part d’utilitzar el mateix que recrimines, la demagògia, dona exemples clars perquè jo pugui veure el que dius i així fer-me la meva pròpia opinió; Per exemple, quants polítics del PSM de Menorca, i m’atreviria a dir del PSM –EN de Mallorca han condemnat per corrupció? Quants del PP? Si vols, per açò de que no diguin que faig banda, i pots incloure la resta de partits?. Quan em facis una llista i mels comparis després podrem començar a xerrar.
Quantes trames hi ha que hi ha inculpat polítics del PSM de Menorca- o PSM’s de les illes i quantes el PP o els altres?
D’altra banda, estaria bé, ja que sembla que la demagògica no et va, que,primer, no menteixis intentant confondre a tothom per fer açò que precisament diu a l’escrit: posar a tothom dins el sac. Agradi o no, que a jo particularment tampoc em motiva que hi hagués l’estructura que hi havia en aquell moment , el PSM, si no record malament, tenia 2 consellers ( un electa i un no electa i no 1 com dius tu), com ara el PP té en Tobal Huguet com a conseller no electe, amb un director, i que a més ha contractat un assessor imputat ( presumptament, com no pot ser d’una altra manera, inicialment innocent. Segon, estaria bé, ja que t’agrada la veritat, segons el teu nom indica, que per tal que la gent es pugui fer una idea de si tots són iguals o no, que les informessis de tots els càrrec que tenia el Govern Balear nomenats a Menorca de manera directa i a través d’empreses i entitats públiques en aquella època per tal de fer de contragovern al CIMe. Potser et surt una llista de més de 20 persones, algunes de les quals algunes d’elles segueixen avui en la política activa en el parlament, com a consellers al CIMe o d’assessor al Govern Balear. Tercer, estaria bé, que quan xerris d’estructura, fais una comparació i posis el costat el pressupost i les competències que ara gestiona el consell i el comparis en fa uns anys i així, la gent com jo, ens podem fer una idea de si és o no desmesurada i com a quant de desmesurada és.
Estaria bé, que ja que la veritat t’agrada i cou, que diguis a la gent quants presidents de la comunitat autònoma de les illes balears, i també dels distints consells si vols, m’és igual, han estat imputats i jutjats. Curiosament, i a l’espera de la teva informació, i si la memòria no em falla, crec que en el cas del GIB de 4 presidents del PP ( bé, un de molt efímer) 2 han estat imputats i jutjats. El primer, en Cañelles, pel túnel de Sóller. La sentència va ser que era culpable encara que , i és cert, el delicte havia prescrit. Per tant en va sortir midem-ne, no perquè no el cometés sinó perquè havia prescrit. El segon, en Mates, aquest no ha tingut tanta sort, no ha tingut temps a que el delicte hagi prescrit. Ah, recordes quants consellers i assessors, hi ha anat- i hi seguiran anant- darrera?
A més, també estaria bé que recordessis a la gent, per exemple, que li va passar al govern del consell quan va governar el PP la darrera vegada que va governar al CIMe.
I si vols, més tard podem xerrar de la relació de la política, els polítics i els mitjans de comunicació de Menorca i les illes. I algunes trames que han anat sortint i alguna més que sortiràs. Açò si que donaria per molt i seria interessantíssim. O de les empreses que s’han privatitzat i darrera hi han anat càrrecs polítcs a treballar. A veure quants n’hi ha del PSM i quans n’hi ha del PP o altres partits.
Bé, ara ho deix, ja seguiré després.
.
Segur que es va passar amb tu, Maite, qui, pel senzill i noble fet de “ficar-te” en política, va dubtar de la teva honradesa.
.
He de dir, xerrant de la particular condició de qui, diguem, treballen de polític, que hi ha una “qualitat” en molts d’ells que jo tampoc no acab d’entendre:
.
-¿perquè quan deixen la política activa sembla que se’n renten les mans de molts “compromisos” que abans tenien i que es suposava eren totalment altruistes sense cap altra interès ni condicionat per la situació -temporal- d’exercir un càrrec?
.
Un exemple del que dic és, sense anar més enfora el fet que n’Eduard Riudavets tanqués el seu bloc una volta acabada la seva “carrera” política.
.
Tu faràs igual, Maite?
Quan ja no siguis “política” (ja sé que ho seràs tota la vida, però ja m’entens el què vull dir) tancaràs també la plaça o serà aquesta exclusivament literària?
.
La verdad, hay varios refrán popular español que define muy bien lo que expones, que no es otra cosa que el intento de determinados partidos de tapar sus vergüenzas poniendo a todo el mundo en el mismo saco y extender la idea que todos son iguales. Que no hay remedio, y que la política y la democracia por desgracia seguirá habiendo corruptor porqué representan una parte de la sociedad. Con la ayuda inestimable de determinadas élites de determinados partidos con infinidad de corruptos, y con fundaciones afines financiadas con dinero público, un dos, tres, tic , tac.. por ejemplo la Faes.
“ cree el ladrón que son todos de su condición”
El otro día leía en un bloc esto que me parece que viene al pelo: El acervo popular hace que la frase Cree el ladrón que todos son de su condición sea utilizada cuando alguna persona que actúa de forma anómala, asocial o ilegal, se justifique aduciendo que otros hacen lo mismo o, simplemente afirmando que el resto en su situación haría lo mismo. En realidad, el refrán esconde una conducta amoral que es rechazada por todo aquel que, evidentemente, obraría de forma diferente.
Así es. De la acción de la justicia no queda nadie a salvo y únicamente deben temerla las personas que realmente hubiesen mantenido actitudes anómalas, asociales o ilegales, o sea, los que crean, en sus corruptelas, que el resto son como ellos.
Por cierto, a que le viene al pelo esta actitud con lo que ocurrió ayer en el pleno de Alaior y de la que hoy informa el Mneorca:
El PP tumba la petición de Morlà de fiscalizar todos sus contratos
El exalcalde apela a la transparencia y solicita que se lleve ante el síndico la gestión de su gobierno y algunos expedientes tramitados por el equipo actual, al considerar que “no predica con el ejemplo”
Estic contenta que us hagi agradat l’article. Es va publicar al diari Menorca, a la secció “Menorca al vol” en què hi participam persones properes al PSM. Contestaré els comentaris de forma global. En primer lloc, vull que quedi molt clar que consider fonamental que un partit o un polític reconeguin els seus errors perquè és ben normal que qualcun n’hagin comès. Personalment, no em costa gens admetre’ls i, en el cas dels directors insulars, tot i la demagògia que se n’ha fet per part del PP i que molt bé rebat Joan, és cert que l’estructura creada responia a una política de traspàs de competències que no van acabar arribant. Amb tot, la feina feta pels directors insulars va ser molta. Només cal comparar la gestió d’abans amb l’actual del PP: tenim un Consell paralitzat. Aquesta és la realitat. I no ho dic jo: ho comença a dir molta gent. Moltíssima. Això sí, en petit comité. Una altra cosa, però, és la corrupció: aquí sí que no m’hi trobaran. Ni a mi ni al PSM.
D’altra banda, no crec que mai pugui tancar aquest bloc. M’agrada. I m’agrada parlar de llibres però també de la realitat menorquina. I ho faré com a política o com a ciutadana.
Salut!
Ciutadans amb majúscula, moltíssims. Polítics amb majúscula ben pocs.
La majoria del ciutadans quan es converteixen en polítics “renuncien” a ser part de la ciutadania.
Tendriem que tenir un banc de polítics dolents ara que se està possant de moda els bancs dolents.
Esper que no tanquis aquest bloc, crec que no el tancarás. Pel bé de la ciuadania.
Saluti!
Eugenia, justament ahir, reflexionava sobre una frase que ara es diu molt: els polítics s’han d’atracar als ciutadans. Què vol dir açò?! Els polítics SOM ciutadans! Som ciutadans que, un dia, vam decidir que volíem ser els representants d’un grup amb qui compartim maneres de pensar i veure el món. Res més! La mateixa frase ja implica que els polítics estan, a més d’enfora, com per damunt de la ciutadania. I açò no hauria de ser així, de cap manera.
Per tant, aquest bloc seguirà obert mentre una servidora en tengui ganes, independentment de la meva dedicació política. Ara bé, em sembla que n’hi ha per estona: m’agrada massa compartir reflexions i saber què pensa la gent. I, aquests dies de silenci oral imposat, encara valor més el bloc, el facebook, el twitter, els correus, els missatges escrits..!
Ale, que tingueu un bon dia! Els meus són molt, molt silenciosos…
Maite, segurament no em vaig expressar massa bé. No tinc cap intenció de ficar-te en el mateix sac (el meu) dels polítics. M’agradaria saber si els votants dels dos grans partits majoritaris es senten representats pels seus ministres, regidors, presidents, etc, etc…
Aquests dos “grans” partits que han decebut tant als seus votants, i lo que és mes trist no han reflexionat (o demanat perdó), no s’han parat a pensar mai que “donde dije digo Diego” no deuria de ser la tónica general de les seves actuacions.
El meu primer record va ser el SÍ A LA OTAN, no vaig sentirme estafada perqué no els havia votat, però sí decebuda per la mentira.
En aquests temps tan difícils, no només económics sinó de canvis socials tan cap enrera, o açò pretenen, no sé, un’altra vegada censura a la rne-tv pública i l’anomenen “remodelació”. Ara tenim toros assasinats a les 6 de la tarda, o a la dona del ministre d’educació de tertuliana després del seu paseig per Intereconomia.
ue vols que et digui? la llista és llarga, no sé si són polítics exemplars o ciutadans exemplars tots ( i són molts) els que están pendents de judici per malversació, apropiació, falsificació, etc. És un sac massa gran tenin en compte que no hi són tots el que deurien.
Per finalitzar, cuida’t, ser la protagonista de “El piano” no està tan malament.
Salut!
Eugènia, en cap moment he tingut la sensació que em ficassis dins el mateix sac! Només volia dir-te que hem coincidit en la reflexió. I, mira, no hi havia pensat en això de “El piano”… m’agrada!
Edurne Uriarte es la esposa del actual ministro de cultura. Y si ahora es tertuliana en TVE es porque es una mujer valiosa. Es curioso que las propias mujeres sean las que descalifiquen a las mujeres.
Sólo por dejar constancia, Edurne Uriarte es Catedrática de Ciencia Política en la Facultad de Ciencias Jurídicas y Sociales en la Universidad Rey Juan Carlos (URJC) de Madrid, anteriormente fue profesora en la Universidad del País Vasco (UPV). Ha sido columnista de El Correo, Expansión, Punto Radio y, en la actualidad, escribe en ABC y en la revista Mujer Hoy. Es comentarista política de los programas de la cadena radiofónica COPE “Así son las mañanas” y “La linterna”, así como del programa “El Gato al Agua” de la cadena de televisión Intereconomía. Además, tiene un blog, El Blog de Edurne Uriarte, en la página digital del diario ABC.
Fue miembro de la ejecutiva del Partido Socialista de Euskadi-PSOE,1 fundadora del Foro Ermua y participante en movimientos de resistencia a la organización terrorista ETA. Abandonó el PSOE y pasó de posiciones de izquierda hacia la derecha ideológica por su decepción con el papel del Partido Socialista tanto en la lucha contra ETA como en la defensa de la idea de España en el País Vasco.2
En diciembre de 2000 fue el objetivo de un atentado fallido de ETA en el propio campus de Lejona de la UPV.3 4 En 2001, obtuvo una cátedra de Ciencia Política en la Universidad del País Vasco. Es autora de varios ensayos, conferenciante y comentarista política en diversos medios de comunicación. Fue Eisenhower fellow de España en 2001. Posee la Medalla al Mérito Constitucional. En 2010, ganó el Premio de Periodismo Carmen Goes por los artículos publicados en Mujer Hoy.
En Septiembre de 2012 comienza una nueva etapa como tertuliana en el programa de TVE “Los Desayunos”, presentado por María Casado.
Con este curriculum, lo de menos es que sea la mujer del ministro de cultura.
“Lo de menos” és com tu la consideres. Com Uriarte n’hi a centenars, però s’asseuen a la cadira de finestres d’opinió pública els afins i familiars al règim i no cercant la pluralitat, sempre, parlant de mitjans públics. Aquesta és la queixa, no es questiona el currículm. De catedràtics, columnistes, articulistes… també n’hi ha a Menorca, com a la resta de tot l’Estat.
Referencias de la Cuecepedia:
1↑ Mayor Oreja dice que “no hay que tener miedo a la reacción de ETA y su entorno”, El País, 29 de junio de 2002.
2↑ Edurne Uriarte pone el dedo en la llaga sobre Rosa Díez y la derecha, elsemanaldigital.com, 12 de abril de 2008
3↑ Por la libertad de expresión. Comunicado del equipo del Euskobarómetro.
4↑ Lizarra frente a Ermua, El País, 15 de febrero de 2002.
Estoy contigo Verdad escuece, lo de menos es que el sr. Wert sea marido de Edurne Uriarte.