El Barça prest jugarà el primer partit de la nova Lliga que comença. El Madrid ja guanya davant el València. Hi falten dues setmanes justes per tornar a la rutina diària. A poc a poc, tot tornarà al seu lloc: horaris estrictes, feina, menjar més frugal, futbol… Mentrestant, però, aprofitaré aquests dies de calma per preparar-me per a una tardor que serà complicada. A nivell personal, una filla se n’anirà a estudiar a Barcelona. L’enyoraré, encara que li digui que ja fris que se’n vagi. A nivell laboral, més que mai, hauré de fer filigranes per combinar la feina a l’institut amb la dedicació política. Tornar a una novel·la que fa vint anys que intent escriure i no me’n surt. Esper que aquesta sigui la definitiva. Res nou però tot diferent. Sempre.
Ha estat un estiu estrany. Un juliol frenètic, d’acabar feines literàries endarrerides i tancar el curs polític. Un agost de no voler sortir de casa, si no és per estar amb la meva gent. De fer cuinons i xubec. El que el cos em demana. També d’esperar que em cridin per fer-me una petita intervenció a la tiroide. Sembla que ja no podrà ser durant les vacances. Llàstima. Però no hi puc fer res i ja no m’hi vull capficar més. L’amiga Esperança Camps em comunica, via twitter, que el València ha empatat. Un diumenge capvespre d’estiu que comença a recordar-me els de la resta d’any.
He rellegit el que he escrit fins ara i he somrigut en pensar en la cara que posaran unes quantes persones que conec quan vegin aquesta entrada. Totes aquelles a qui, durant el mes d’agost, he explicat idees i projectes, literaris i polítics. Persones a qui he enviat correus per demanar-los consell o ajuda. I, certament, potser no he fet molt però he pensat molt. La clau de tot. I he intentat estar informada de la realitat depriment que ens envolta. Però ara no en vull parlar. Ja tindrem temps. La intensa xafogor hauria de fondre l’economia salvatge, l’atur, la llengua atacada i el territori en perill. Llàstima que no sigui tan fàcil.
Deixau-me acabar aquest diumenge d’agost desitjant que el Barça de Vilanova ens faci tan feliços com el de Guardiola. Encara que sigui una frivolitat.
- El pensament ordenat/Opinió
- 3 comentaris
El Rayo me preocupa a jo, ara que el Murcia estarà salvat,
http://www.as.com/futbol/articulo/cisma-apunta-rayo-deja-dorsal/20120820dasdaiftb_26/Tes
“España va bién”
Per començar vull dir que estic moolt content que el Barça hagi guanyat 5 a 1.
També vull saber si el PSM ha pensat en cap moment per el 54% d´atur juvenil que hi ha a les Balears ( menys de 25 anys) o el 58% que hi ha a Menorca. Dades enregistrades entre el novembre i l´Abril d´aquest any. És un col.lectiu que, personalment hi pens molt, i m´agradaria que el PSM i el PP arribeu a algún acord per aturar l´atur juvenil. És un desig meu per el proper curs, ho he dit al PP i ara voltros, bé a n´en Magí i a vosté, Sra Salord.
Dani, el PSM Més per Menorca ha pensat en l’atur juvenil que hi ha i, per tant, compartim la preocupació. Ara bé, no compartim la forma com el PP diu que ens farà sortir de la crisi. Una part de les mesures preses, el gruix important, poden dur-nos cap un cercle viciós sense aturada. En un país on la taxa d’atur és del 20% –dels quals un 40% és de joves–, la taxa d’estalvi és negativa, el nivell d’exportacions sobre el PIB relativament baix i per tant precisa de molta demanda interna, on la Prima de risc no deixa de pujar, etc, etc, la major pressió impositiva directa i indirecte fa perdre renda real als ciutadans, i una part dels serveis bàsics que rebia en educació, en sanitat, etc. els haurà de pagar, i això no farà més que reduir el consum. Tot això, no ajuda a posar les bases del creixement econòmic.
Des del PSM pensam, com altres, que ens hem d’enfrontar a la crisi d’una manera diferent. Ja ho vaig exposar en una entrada anterior:
“Durant el ple, vaig exposar quines són les del PSM més per Menorca, les que hem defensat sempre: impost sobre el patrimoni; lluita contra el frau fiscal; imposts sobre les transaccions financeres internacionals; retalls en defensa; supressió del Senat i de les diputacions provincials…”
Per tant, Dani, compartim preocupació però em sembla que serà difícil que compartim les mesures per sortir d’aquesta crisi.
Amb tot, és d’agrair el teu comentari. Poden ser moltes les coses que ens separen però mai hem de perdre les ganes de parlar-ne. Però no em diguis “senyora”!, que encara em fas sentir més vella del que ja som…
Una abraçada.