Si, fa onze mesos, m’haguessin dit que, avui, el PP es trobaria en la situació de debilitat en què es troba, després d’haver aconseguit una majoria comodíssima a les Illes, no m’ho hauria cregut. El desgast patit en pocs mesos, però, no és, no pot ser, fruit de l’atzar. No cal ser cap gran analista polític per apuntar-ne les causes: incompliment absolut de les promeses electorals, prepotència i, sobretot, no preveure la reacció de la ciutadania envers temes tan sensibles com la llengua pròpia i el territori o el benestar social, la sanitat i l’educació.
Així, avui ens trobam amb uns governs del PP que sembla que no tenen capacitat de reacció, o que reaccionen d’una manera totalment equivocada, davant tanta gent que els planta cara: llaços per la llengua, mobilitzacions per evitar noves urbanitzacions, manifestacions en contra de retallades socials, sanitàries i educatives, etc, etc. I, el que és més greu: la divisió interna. Les paraules (amenaça) de Delgado a Pastor pel tema lingüístic posen en evidència tensions difícils de resoldre en un partit que va guanyar les eleccions perquè havia de ser el “govern fort” que ens havia de “treure de la crisi”. Avui, fa rialles només pensar-hi. O plorera.
En aquests moments en què tenim una ciutadania mobilitzada, el més fàcil, sempre, és parlar de “manipulació política”, com si, més enllà dels partits polítics, no hi hagués vida! La gent no necessita consignes de partit per sortir al carrer: se sent estafada, enganyada, ofesa. I, tot això, és mèrit, només, d’aquest PP que ens governa. Jo mateixa, tenc un llaç penjat a la façana de casa. I el va penjar, en aquest ordre, la filòloga, la mare, la professora… i la política. Aquesta és la realitat, encara que no agradi a segons qui. Encara que sigui més fàcil donar la culpa a l’altre abans de reconèixer que la situació de crispació que es viu és fruit de la pròpia incompetència o prepotència o el que li vulguin dir.
Així les coses, em deman -perquè m’ho han demanat- quina ha de ser la meva feina a l’oposició. Idò, exactament, la que he fet sempre: propostes positives per complementar la feina de l’equip de govern i, també, encara que no agradi, el seguiment de l’acció de govern i la denúncia -sempre argumentada, ep!- de tot allò susceptible de ser qüestionat. Aquesta és la funció de l’oposició. I, en el meu cas, hi som, una, és cert, però carregada d’energia i de ganes. Intentant sempre la correcció de les formes, sense estalviar, però, ni una mica de duresa en allò que la reclama. Pretendre que l’oposició faci un altre paper em sembla que és no entendre el joc de la democràcia.
En política, com en la vida en general, aprendre a acceptar la postura diferent, la crítica o l’error és imprescindible. I si pot ser amb una mica d’humor i ironia, millor. Si no, correríem el risc d’ofegar-nos en el nostre propi orgull. O de quedar-nos absolutament sols.
