Avui, mentre llegia els comentaris que els alumnes de 1r de batxillerat han fet avaluant la meva tasca de tutora, pensava que em retrataven a la perfecció: capacitat de fer equip, de fer grup, suport continu per no caure en el desanim, una bona dosi de sentit de l’humor per tirar endavant, sermons diaris sobre la importància de ser constant, d’esforçar-se, de tenir esperit de sacrifici, etc, etc.
Tanmateix, he de confessar que he llegit una frase que m’ha sorprès i que, evidentment, m’ha fet pensar: darrerament, na Maite ens fa uns discursos molt pessimistes sobre el futur. I, esclar, he arribat a la conclusió que tenen raó. El motiu és ben evident: me’ls mir, i veig els meus fills. I pens que quina merda de món es trobaran quan hagin de sortir a lluitar la vida. I, sí, he dit quina merda de món perquè no em surt dir-ho de cap altra manera.
La realitat és la de fills adults que viuen de les -minses- pensions dels pares perquè ja han esgotat qualsevol subsidi d’atur; fills que veuen pares joves i actius que no poden treballar; joves que saben que els serà pràcticament impossible trobar una primera feina; malalts que, dia a dia, veuen com minva la qualitat de la sanitat pública i, per tant, la qualitat de la seva atenció; famílies que no poden pagar la hipoteca i que es queden sense casa… Aquest és el món que ens envolta.
Voldria poder ser més positiva. Voldria poder dir que veig clar que, a la llarga, els sacrificis d’avui contribuiran a un futur millor. Però no és així. Llegeixes articles d’economistes reconeguts que diuen que les retallades ens enfonsen. Que paralitzen l’economia. Que l’especulació urbanística és, en bona part, el que ens ha portat a la situació actual. I quines són les solucions que ens donen? Més retallades i més construcció. Per favor!
Sí, efectivament, faig discursos pessimistes. Tanmateix, avui també he tingut una interessant conversa sobre l’educació de les emocions que ha acabat amb un correu en què m’adjuntaven un article de Punset del qual he seleccionat aquest fragment perquè, malgrat tot, sempre ens quedarà la possibilitat de compartir els nostres sentiments amb les persones que ens envolten:
“Quien intercambia conocimientos, sentimientos, chismorreos, genes, o información con otras personas va a salir ganando por fuerza y encima, la revolución tecnológica nos brinda una oportunidad de oro. Estamos más conectados que nunca –o tenemos la capacidad de estarlo-, somos más sociales que nunca –o al menos podemos serlo- y eso es algo que no se puede desaprovechar. En nuestras manos tenemos herramientas con las que mejorar nuestro aprendizaje social y emocional: conocer la importancia del miedo, controlar la ira y empatizar con nuestro entorno.”
Gràcies per escoltar-me i per voler compartir les vostres emocions, sentiments i coneixements en aquesta plaça. Aquí, podeu estar tranquils, no aplicarem retallades a serveis bàsics ni construirem un hotelet per sortir de la crisi.
- El pensament ordenat/Opinió
- 15 comentaris
Açò no és ser pesimista, és ser realista…
els pessimistes són certament realistes. Però un país no el mou la por sinó la il·lusió. Sóc més aviat optimista no perquè sigui un il·lús sinó perquè és una de les millors armes que conect per tirar endavant. Una vegada vam tenir una discussió facebook amb en miquel maria i després de molt estira i aronsa vam arribar a un punt d’acord la paraula no és potser optimisme sinó fe. Fe en el país, en la gent en el que fas en el futur.
Hola Maite
preciós lloc d’expressió personal, interessants punts de vista, etc.
els nens i no tan nens perceben a la primera de cop qualsevol canvi en la forma d’expressar-se de qui algun moment són amb qui reflectir-se.
salutacions i enhorabona
Es curiós. Ara que tenim les “eines” per millorar les nostres emocions, que esteim mega-conectats, que alguns fets es sapiguem abans d’ocorrer, també tenin damunt una teranyna de pessimisme, de tristor.. De vegades intent no parlar (ni escoltar) de la maldita-creada crisis, però es difícil.
I dintre de tot aquest pessimisme en el que ens han envoltat, el saber que els alumnes avaluen als professors, m’ha “reconfortat”.
En els meus temps d’institut era impensable.
També era impensable la retallada tan brutal dels drets dels treballadors, dels malats, dels alumnes, de les persones depenents…
Ara que llegeix “Los amores imprudentes” d’en Gustavo Martín Garzo, pens que aquestes retallades, sí, també són imprudents.
Jo continuo passejant per aquesta plaça, no necessit un hotelet, ni un BanK-Bang, només una mica de sol o una mica d’ombra, unes paraules i les veus callades aquests dies de tots vosaltres.
Què polit el darrer tros, Eugenia. Dius tant amb tant poc!
Com a Voluntari que sóc, dins l´escoltisme, Càrites i a L´AECC. Crec que en temps de crisis fa falta fomentar el voluntariat. Avui sopar Benèfic a favor de l´AECC.
Hola a tots,
Jo no estic d’acord en què els pessimistes siguin realistes, de fet cada vegada crec menys en el realisme entès com a “objetiu”: quina realitat?
Però a banda d’açò, que seria un debat llarg, com en Pau tenc tendència a l’optimisme i especialment estic d’acord en què hem de tenir fe. De fet, no hi ha res que m’aixequi més l’ànim que una bona sessió de Lluis Llach, especialment aquelles cançons que fan referència a la necessitat de seguir lluitant per a un món millor.
Cal que neixin flors a cada instant
Fe no és esperar,
fe no és somniar.
Fe és penosa lluita per l’avui i pel demà.
Fe és un cop de falç,
fe és donar la mà.
La fe no és viure d’un record passat.
No esperem el blat
sense haver sembrat,
no esperem que l’arbre doni fruits sense podar-lo;
l’hem de treballar,
l’hem d’anar a regar,
encara que l’ossada ens faci mal.
No somnien passats
que el vent s’ha emportat.
Una flor d’avui es marceix just a l’endemà.
Cal que neixin flors a cada instant.
Fe no és esperar…
Enterrem la nit,
enterrem la por.
Apartem els núvols que ens amaguen la claror.
Hem de veure-hi clar,
el camí és llarg
i ja no tenim temps d’equivocar-nos.
Cal anar endavant
sense perdre el pas.
Cal regar la terra amb la suor del dur treball.
Cal que neixin flors a cada instant.
S’ha menjat els espais…
A mi també m’agrada aquesta cançó d’en Llach.
Fe no és esperar……….
Fe no és somniar……….
No esperem el blat
sense haver sembrat….
I també A galopar,
a galopar hasta enterrarlos en el mar
I també
http://www.youtube.com/watch?v=eaWIJ88PRrg
Alguna cosa tindrem que fer!
Vaga?
Manifestacions?
Queixes?
Hola Maite, som un lector que de quan en quan passa per aquí. Me sorprén s´afirmació quan dius: “he llegit UNA frase que m´ha sorprès…” Entenc que és un comentàri d´un alumne/a en concret. Però desprès dius (aquí sembla que recolleixes s´opinió col.lectiva dels teus alumnes de 1er de batxillerat) “darrerament, na Maite ENS fa uns discursos molt pessimistes sobre el futur. I, esclar, he arribat a la conclusió que TENEN raó…” “I pens que quina merda de món ES trobaran quan…”. De singular pases a plural. Potser si, colque alumne t´ha tremés sa seva opinió, però sembla que vols transmetre una opinió generalitzada en el teu alumnat. No t´has plentatjat que ets tu, que transmeteixes pessimisme, males sensacions als teus alumnes? Tant ha canviat es país desprès de les darreres eleccions, que ara de cop i volta, hi hagi tanta negativat col.lectiva? M´agradaria Maite que, mestres amb alumnes, pares amb fills, empresaris amb empleats, catalanoparlants amb castellans, etc. intentàssim, en aquest moments difícils, fer pinya per tirar endevant cap el futur deixant de banda partidismes i idiologies.
Yo también entro muy de tarde en tarde en este interesante blog. Y por lo que he visto mi presencia es muy molesta para algunos que por aquí escriben.
Mi intención, sin embargo, es no molestar. Simplemente pretendo dar mi opinión, aunque ésta difiera de la mayoritaria. Por este motivo, en esta entrada sólo quiero aplaudir el último razonamiento de “pueblo”.
Es verdad, para algunos se ha instalado el pesimismo desde que ha habido el cambio de gobierno. Parece como si antes todo funcionara de maravilla y ahora, qué casualidad, todo va mal.
Sólo quiero manifestar esta breve observación, sin ánimo de ofender, aunque a algunos poco les baste para sentirse ofendidos.
Disculpen mi atrevimiento.
Atentamente.
Sembla lògica una primera reacció pessimista davant la “merda” que ens està caient damunt, o més ben dit, que ens estan llençant damunt. Tanmateix, una volta hem encaixat el cop cal aixecar-se, reaccionar i fer front als constants atacs que està patint la nostra cultura, especialment la llengua, que en definitiva és el nostre bastió (uns atacs, d’altra banda, que no tenen altre paper que el d’amagar la incompetència política d’aquest govern). Estan resolts a dur a terme l’assimilació lingüística que és la darrera passa per l’assimilació ideològica (els hi fem nosa, i ens volen o callats o parlant castellà).
Cal dir clarament, que el que està passant no és casualitat (les casualitats són com els àngels) i forma part d’un programa molt ben trenat, amb un objectiu molt clar i d’un abast més ample que el de les Illes. Hi ha remor de fons, ells ho saben i per tant intentaran frenar-ho atacant les parts que consideren més febles. Venen anys difícils i caldrà estar preparats. Això no ha fet més que començar i ens hi juguem molt.
“Poble” ens convida a tirar endavant per un camí que no sabem ben bé quin és, i que té tot l’aspecte d’estar molt desgastat i polsinós. Rovellat diria jo. Personalment m’inclin per agafar altres camins, ni que siguin viaranys.
Pel que fa a la coentor, m’estim més no dir res. Això sí, ben cordialment o atentament, sens ofensa ni despit, sens befa ni rancúnia, sens retòrica ni ampul•lositat, amb afecte o sense, aprofitant l’avinentesa o sens aprofitar-la, sens voler, en definitiva, faltar-li al respecte, ni a ell ni a les seves pardalades variades
Ens volen combatius! Au Idò, que així sia!
M’encanta fer de tutora, tot i que és una feina dura. Tens alumnes de 16 anys que cerquen el seu futur i que, moltes vegades, no el tenen gens clar. Lògicament, el seu gran suport són els pares però, des de l’escola, pens que la funció del professorat és animar-los a formar-se. I això és el que faig jo: mirau l’atur que hi ha, els dic, i pensau que, com més formació, més possibilitats de tirar endavant. Aquest és el meu discurs “pessimista-realista”. Res més. Un discurs que les darrers dos anys no he fet perquè no era a les aules, tot i que sempre he animat els meus alumnes de batxillerat a estudiar. Mai he relacionat la situació actual amb cap partit polític. No és el meu estil. No ho he fet ni ho faria mai.
D’altra banda, he de dir que divendres vaig anar a classe vestida amb una camisa de flors (vaig abandonar el gris i el negre!) i, com sempre, vaig intentar ser positiva. De fet, tenc escrit un esborrany d’entrada que es titula, justament, Som-hi! Estic combativa, ja ho veureu.
Per cert, l’anàlisi de poble de plurals i singulars no l’acab d’entendre: un/a alumne/a m’escriu una frase que diu “Na Maite ens (a tota la classe) fa discursos pessimistes”. Aquells de l’atur i la necessitat de formació, pots estar tranquil.
Sólo un breve apunte, sin ánimo de ofender, que me parece justificado en este debate abierto por el señor N’Espardenyeta Reperbotri. Me refiero al debate lingüístico.
Según parece, la mayoría de los ciudadanos de Baleares ven bien los cambios en esta materia auspiciados por el gobierno del señor Bauzà. Al menos eso indica una encuesta publicada por el diario Última Hora.
Hay partidos que gobiernan para una mayoría y otros cuyos mensajes sólo se dirigen a una minoría.
Espero disculpen mi intromisión. Deseo no haber molestado, aunque en este blog ello sea muy complejo.
Reciban un cordial saludo.
Atentamente.
Va de veritats?
El castellà és una llengua extrangera?
Va de veritats que fan mal?