Des d’ahir dematí, una pregunta em corca el cervell: qui som, realment? Sí, ja sé que, en aquestes alçades de la vida, la cosa es pot fer estranya però, esclar, que escriguis una carta al diari com a mare, professora i filòloga i et contestin com a consellera m’ha ben descol·locat. Perquè diria que no deu ser molt habitual que a una mare i/o filòloga i/o professora li contesti el mateix director dedicant-li mig article del que acostuma a escriure cada dissabte. A una consellera, es veu que sí. I sembla que, per damunt de tot, avui, na Maite Salord és consellera.
Bé, idò, a partir d’aquí he començat a fer-me una sèrie de preguntes existencials i a plantejar-me diferents escenaris. I estic molt preocupada. Per exemple: quan, d’aquí a unes setmanes, torni a les aules, els meus alumnes m’hauran de donar el tractament d'”honorable senyora”? O una altra: quan presenti la pròxima novel·la, els titulars de premsa seran: la consellera del PSM més per Menorca presenta la seva darrera novel·la que, evidentment, ha intentat consensuar amb la resta de grups polítics? I encara una altra: quan renyi els meus fills, m’amenaçaran a anar a explicar els meus mètodes repressius a tots els mitjans de comunicació per ajudar a confirmar que, efectivament, la consellera del PSM més per Menorca és un monstre totalitari que no respecta ni la llibertat d’expressió?
Podeu entendre que, només de pensar-hi, m’agafa suor freda. Fins ahir vespre, hauria acabat aquesta entrada dient: bé, sempre em quedarà el bloc per ser jo mateixa. Ara, amb els darrers visitants, ni açò, puc dir! La pregunta clau és: limitarà la consellera la llibertat d’expressió de la mare-professora-escriptora? O, al contrari, la mare-professora-escriptora enviarà a filar la consellera i es demanarà -per demanar que no hi quedi- la secció diària del “Sorprende y no sorprende”?
- El pensament ordenat/Opinió
- 11 comentaris
L’article del director del Menorca:flac, flac, flac. Flaquíssim. No s’aguanta per enlloc. Fa un parell d’anys van impedir la publicació d’un article perquè defensava la pena de mort. I en presumien. I ara diuen que s’hi pot publicar tot i que, si no ens agrada, que argumentem. Açò: correm a argumentar que no som nazis, que només ho semblem, que si s’hi fixen bé veuran les diferències. Si aquest senyor tingués el que cal tenir (és a dir, una sòlida preparació periodística), no hagués deixat publicar les barroeres acusacions. Perquè atempten contra la dignitat de moltes persones. Si el que es tracta és d’argumentar, que inverteixi la càrrega de la prova i no autoritzi la publicació d’acusacions falses si no van argumentades degudament. I així, aplicant els seus propis principis, s’haurà acabat el problema. En fi, a veure si el Barça ens dóna una alegria que ens faci oblidar tanta misèria.
Hola Maite,
Molt bona aquesta entrada.
El periòdic al qual us referiu té tot el dret del món de tenir una línia editorial coherent amb qui el gestiona i governa, ara bé, el que no és coherent és llegir les cartes que el bisbe de torn sol escriure en motiu de Pasqua, Nadal i altres festes demanant respecte per tothom, alegant a la germanor i apostant per la “bona Fe” i altres qualitats que a un mitjà de comunicació tan cristià i solidari se li suposen mentre unes pàgines més enllà no es respecta, s’insulta, es fa demagògia, es menteix, s’alecciona contra persones i/o partits polítics i es deixa ben en entredit l’editorial de torn o l’homilia de torn. I que el seu director (un home condret, pel que sé) encara vulgui excusar aquesta evidència, em fa perdre una mica més la poca confiança que li tenc a n’aquest periodic. I és que a vegades el silenci, senyor director, fa més bé que mal.
Maite; açò de fer-se la víctima i/o anar de victimista per aquests ermots de la política no em sembla una estratègia encertada, és clar, que cascú entre algues (Foix) és plangut com amarinen les circumstàncies… Ara com ara, el que toca és fer-se fàctic, vull dir, fer oposició amb ànims de governar algun dia, perquè oposar-se també és una altra manera més subtil de governar… Em sembla que no t’han posat un examen gaire difícil: haver-te d’enfrontar amb els consellers i conselleres que han sortit elegits… Apa, idò, no caiguis en el parany del victimisme… Que, tot d’una, sembla una drecera, emperò, acaba esdevint un coñazo!
VVV, em coneixes molt poc si et penses que el victimisme és el meu estil. Crec que, aquests mesos, a més, he donat prou mostres de fer oposició. I no passis pena que donaré guerra… amb el permís del general!
Jo diria que qui es fan les víctimes són ells, els qui, mesquinets, en qüestió de llengua, els sembla que som noltros qui, pel que es veu, els malmetem el seu “menorquín del alma”. Quan en realitat és tot el contrari: qui defensam la llengua estàndard, alhora estam defensant també la varietat dialectal, el que ells anomenen “menorquín” i que tracten de llengua per així menysprear la vertadera llengua comuna: LA LLENGUA CATALANA.
Però és clar, quan algú s’atreveix a afirmar barbaritats com la que el senyor Gomila va dir aquí (“1-Ningú va prohibir es menorquí durant 40 anys.”) ja ens podem imaginar que haver d’anar a debatre mentides així seria com batre ferro fus i només t’insistirien encara amb més mentides per veure si així alguna d’aquestes s’arriba a convertir en veritat.
.
Perquè, a veure, ¿com es pot dir que es menorquí no es va prohibir quan, en la nostra llengua -que ells anomenen “menorquí”-, ni tan sols hi podies tenir el nom propi?
.
Llastimós, penós i molt dur ha d’esser per na Maite, topar-se amb gent així que, a més, entre i entre, t’insulten.
Tal vegada ens volen espantar, tal vegada voldrien que na Maite deixàs la política… Segur que ells no la coneixen na Maite, …i pot ser jo tampoc.
No sé, a ells els hi hauríem de dir que s’han equivocat. I a en Josep Bagur del “Menorca”, també.
Està molt fora de lloc que un director de diari escrigui en aquests termes i amb no sé quines intencions de convèncer als que ja ho estan, de naixement i per via genètica. Embafa llegir aquesta falsa defensa de la llibertat d’expressió. Valdria més que pensassin quin argumentari publiquen perquè amb aquesta decisió hi va lligada una bona dosi de connivència i, en aquest cas que ens ocupa, afirm que d’impuls, amb uns determinats valors, actituds i faltes bàsiques d’educació.
Maite, per als qui et llegim des de fora de les illes, pots donar-nos l’enllaç de la carta del Sr. Gomila que ha iniciat aquesta polèmica? Des de la plana del diari no la puc trobar…
Sr Sotomonte, no es tracta d’una carta concreta sinó d’un seguit d’articles que, setmanalment, i des de fa temps, es publiquen al diari “Menorca”. No tenc els enllaços i tampoc els he pogut trobar. A la pàgina del diari, allò on posa BLOGS, hi ha la majoria d’articles s’opinió però no he pogut trobar els d’aquest senyor. Em sap greu.
Joel, jo tampoc entenc el to de la resposta del director a la meva carta. I, pel que m’arriba, som molts els que pensam així.
Sr. Sotomonte, li deix un enllaç de una cerca a Google on trobarà els articles i cartes des de el 2010 fins avui.
http://goo.gl/mVLWz
Un enllaç posat a bona hora (abans de sopar), gràcies. D’altra manera potser el sopar no m’haguera fet profit: oc, oc.
.
N’hi ha que van ficant es dit dins s’ull i encara es pensen que van bé:
http://www.youtube.com/watch?v=uUgOuzWvDfE&feature=player_embedded