D’aquí a unes hores, el Barçà jugarà la final de la Champions a l’estadi de Wembley, el mateix on, el 1992, va guanyar, amb un gol mític de Koeman, la primera copa d’Europa de la seva història. Bé, el mateix no: és un estadi nou. Han passat denou anys, des de llavors, i tot ha canviat molt.
Denou anys. Quasi res. Record perfectament que vaig veure el partit amb els amics, en un pis del carrer Martorell, entre cerveses i crits. Que, després, vaig anar a trobar el meu pare, del Madrid de tota la vida, per obligar-lo a felicitar-me, davant el somriure de ma mare. Que, en tornar a casa, va venir un professor de l’institut d’Alaior, on jo treballava llavors, amb un grup d’amics a celebrar-ho.
Em faig gran perquè no puc evitar la nostàlgia. Pel camí, he perdut tres persones estimades i he tingut tres fills. He escrit unes quantes novel·les, he guanyat premis i m’he dedicat a la política municipal i, ara, em prepar per dedicar-me, també, a la insular. He tingut centenars d’alumnes, amb molts dels quals mantenc una bona relació, i ja som -quasi- una històrica del Cardona . M’han sortit cabells blancs i arrugues, però tenc més paciència i som més comprensiva amb les debilitats humanes.
Certament, entre els dos Wembley, he guanyat moltes coses i n’he perdut d’altres. Com fa denou anys, però, em prepar per tornar a viure una nit màgica. Faré dos pans i aniré a ca la neboda a veure el partit en família. Cridaré i beure cervesa i, si tot surt segons el previst, també ho celebraré. Hi ha coses que el temps no pot canviar.
