Llegia ahir, a l'”Ara”, en un article sobre el porter del Barça, Víctor Valdés, la següent afirmació: “Valdés és el contrari de la imatge que projecta”. Més avall, s’afegia que molts esportistes d’elit adopten aquests actitud per protegir-se, per blindar-se de les opinions exteriors, en especial de les crítiques. Ho deia Pep Marí, cap del departament de psicologia de l’esport del CAR i, per circumstàncies que no vénen al cas, va coincidir amb una idea que feia hores que em voltava pel cap.
No som psicòloga ni he tractat mai amb esportistes d’elit però sí, al llarg dels meus vint anys de professora, amb infinitat d’adolescents que projecten imatges que són una pura cuirassa. Aparences de duresa que amaguen, només, debilitats i febleses pròpies de l’edat, de circumstàncies personals o familiars. O de tot alhora. Se saben vulnerables i, per això mateix, es protegeixen adoptant actituds que moltes vegades són una pura provocació. És la seva manera d’afirmar-se.
Reconec que sempre m’han agradat aquest tipus d’alumnes, més intel·ligents que aplicats. Passat el primer xoc inicial, per poc que els escoltassis, descobries la seva cara oculta i et sorprenies. En el fons, com tots i més que els altres, són éssers que només cerquen la valoració de l’adult. Que els diguis que creus en ells i que segur que, en aquesta vida, poden acabar fent coses que els facin feliços.
La imatge que projectam. Vét aquí la qüestió. És una dona forta que, quan ningú no la veu, plora. És un home orgullós que amaga una gran timidesa. Una filleta dura que se sap diferent i té por. Tots cercam el mateix: ser acceptats i respectats. Que ens estimin. Donem la imatge que donem. I, de vegades, massa vegades, oblidam que la imatge és només això, pura façana, i que cal, sempre, arribar fins a la persona. Encara que ens ho posi difícil.
- El pensament ordenat/Opinió
- 15 comentaris
Maite, a jo també m’agrada molt aquest tema, en el mon de l’esport es veuen moltes actituds d’aquest tipus, de fet, és un dels condicionants més importants per aconseguir certs objectius i rendir a la pràctica esportiva. Darrerament, sé d’alguns treballs que es fan en aquest sentit, busquen que l’esportista sigui conscient de les emocions instal·lades en ell/a mateix/a i que fan que adopti certes actituds, que alhora, el límiten a rendir, a ser ell mateix. De la mateixa manera, crec que tothom, en general, hauríem de treballar totes aquestes postures, cuirasses que adoptem com a protecció de l’exterior, per això és necessari un treball d’autoconeixement corporal, emocional i en certa mesura social.
Molt interessant aquest escrit, m’agrada m’agrada!
Espectacular article. Molt bo!!!
La imatge que reflecteix l’espill, el nostre a vegades particular mirall, és aquesta la que ens agrada? Empram el mateix espill per mirar els altres?
Els mestres vos agraden alumnes que -vos creieu- se semblen a voltros?
.
També deu ser veritat que estam tots carregats de prejudicis…
És possible que ens agradin més aquestes persones amb aquesta cuirassa tan forta?
Vaig conèixer a una dona de 84 anys que tenia fama de dimoni, vivia al geriàtric on vaig treballar 3 anys, però vos puc assegurar que era un ángel, les poques vegades que le sortia un sonriure, era tendre i els ullets com d’un conte de fades.
Vaig ser una privilegiada perquè em va regalar alguns d’aquest sonriures.
Fins la veu li canviava quan es sentia estimada.
El mirall com a mínim ens torna una doble imatge.
Tants Potemkins arreu, tanta dura defensa per tan febles atacs…i és que al final dol més la cuirassa que l’ofensa…i com diria un amic proper: te lo digo yo, te lo digo ya!…
Bons i interessants comentaris. M’agraden les persones -i els personatges- complicats (com jo?). Poc o molt, tots protegim les nostres debilitats. Per fer-ho, cal conèixer-les, acceptar-les, conviure amb elles i intentar que no siguin un impediment per intentar ser feliços i per fer feliços els altres (diria que és el mateix). Trobar l’equilibri no és fàcil i, personalment, intent aplicar-me unes quantes màximes que em funcionen:
1- Si una cosa no té remei, no m’hi bat el cap.
2- Accept els errors i aprenc d’ells.
3- Confii en mi mateixa però sent conscient de les pròpies limitacions.
4- Sempre intent resoldre els problemes i mai amagar-los.
5- M’estalon en les persones que m’estimen i només don importància a la seva opinió, etc, etc.
No voldria que aquest comentari semblàs una parrafada d’auto-ajuda. En qualsevol cas, pens que les cuirasses massa dures no són saludables i que és bo que mostrem els nostres sentiments. No sempre és fàcil. Per això, quan descobreixes la persona que s’hi amaga davall, és una experiència que no s’oblida (com diu n’Eugenia). Però de ser un mateix, amb alegria, se n’aprèn i no és fàcil. Acompanyar un adolescent en ple procés de creació personal (ho dic, també, com a mare), pot ser esgotador però, també, enriquidor. De fet, si som sincers amb nosaltres mateixos, tinguem l’edat que tinguem, acceptarem que encara ens anam construint dia a dia. Amb esforç, amb somriures, amb llàgrimes… Supòs que viure es tracta d’aquestes coses. I és una aventura apassionant, no m’ho negareu.
No sé si ja ho dit abans.
La meva darrera frase d’auto-ajuda: No és per a tant.
Salut!
Maite, estic molt d’acord sobretot amb la frase: “De fet, si som sincers amb nosaltres mateixos, tinguem l’edat que tinguem, acceptarem que encara ens anam construint dia a dia”. Jo afegiria: “si som sincers amb els altres, mostrarem lo millor de nosaltres”.
Quan Déu va crear el món, perquè els homes
prosperessin, els va concedir dues virtuts:
així:
-Als suissos els va fer ordenats i complidors de la llei;
-Als anglesos, persistents i estudiosos;
-Als japonesos, treballadors i pacients;
-Als italians, alegres i romàntics;
-Als francesos, cultes i refinats…
.
Quan va arribar el torn dels Espanyols, es girà cap a l’àngel que
prenia nota i li digué: “Els Espanyols seran intel·ligents, bones persones
i del Partit Popular”.
.
Quan va acabar de definir la creació, l’àngel li digué a Déu: “Senyor, li ha donat a tots els pobles dues virtuts i als espanyols tres. Això farà que prevalguin sobre els altres”.
.
I Déu respongué:
“Doncs tens raó… Bé, com que les virtuts divines no es poden
treure, farem que cada espanyol només en pugui tenir dues”.
.
Es per això, que hi ha tres tipus d’espanyols:
1- Les bones persones i del Partit Popular,
que no poden ser intel·ligents.
2- Els intel·ligents i del Partit Popular,
que no poden ser bones persones.
3- Les bones persones i intel·ligents, que no poden ser del Partit Popular.
.
Paraula de Déu.
.
Per tant, sigueu bones persones i intel·ligents sempre, però més quan venguin les eleccions, d’acord?
.
Sempre he cregut que Déu era d’esquerres i Jesucrist el seu enviat per a manifestar-se a la Terra. Però allò de què la igulatat, la justícia, l’honradesa i la dignitat han estat el seu programa de fa més de de 2.000 anys.
Quan Déu va crear el món, dius, Menorquit, va passar directament de França a Espanya?
…Un altre qui ens bota als PP.CC.?
Sens dubte les virtuts que tenim no són de procedència divina.
Sabia, Nom Necessari, que algú com tu m’ho diria. Et dec tres cerveses. Ni Déu, tot i ser d’esqrerres, ens té en compte. Però ni açò, ens esborrarà la indentitat. Amb Déu o sense, Nom Necessari, tindràs amb qui poder fer una cervesa, en Nom de Déu o en Nom Necessari. Els PPCC no han de ser un país oficial, han de ser un sentiment. A partir d’aquí, parlem (xerrem, rallem, garlem…) del que vulguis.
.
Joan Benejam, pedegog, fa temps ja ho deia: la`persona instruïda porta al front una llum que il·lumina ses petjades”. Aquesta frase és inscrita a una placa a l’entrada del col·legi que duu el seu nom.
.
El demés, era una resposta als qui escriuen a “El Iris” exactament com escriuen aquí.
.
Tenc una mala ironia, Nom Necessari, però un dia t’ho explicaré tot, perquè un dia ens coneixarem. Serà quan menys t’ho esperis.
.
Salut, bon amic virtual, a pesar de l’hora. (qui et jutgi per l’hora, serà mal vist al cel dels dels coherents). Saps, m’he aixecat a pixar i he xoraiat el millor blog del món. I me’n torn a dormir, tranquil, a pesar dels inquiets pel 22 de maig.
Bona entrada Maite, i bones reflexions. El que no acab de entendre és com aquesta entrada pot donar lloc a comentaris com el de NomNecessari, ple de prejudicis i idees preconcebudes.
Com a xiste té poca gràcia. Com a actitud davant d’aquells que no pensen com tu sense comentaris
Resposta “de sentiment” va ser la que vaig fer al teu acudit, Menorquit.
I si aquest petit comentari em pot haver servit per guanyar-te una altra cervesa ja n’estic content.
.
Quan em dius que un dia m’ho explicaràs tot quan ens coneixerem… m’has deixat intrigat, es veu que “la llumeta Benejama” que porto al front no m’il•lumina gaire, ja veig que em deu macar instrucció.
.
A vegades -massa- a mi també em fuig la ironia, ironia que mai no sol caure bé a tothom, ja ho veus, només anomenar els PPCC i ja es rebota qui, segurament, admira aquesta “una grande y libre” que històricament ens ha estat intentant prendre identitat.
.
Que hi farem, estic segur que una cervesa convidada per tu, Menorquit, ha de ser de dalt de tot.
Molt mal fet per la teva banda creure que Déu es d’esquerres.Déu es neutral,encara que molts vulguin que Déu estigui de sa seva part i banda……,no confonguis Déu amb els seus “ministres” que açó son figues de un altre paner.
La igualdat,la justicia,la honradesa i la dignitat no son exclusiva de l’esquerra.ni de l’esglesia, El meu avi deia amb un bon castellá “en todas partes cuecen habas”…….hi ha un politic d’esquerres que perque el seu fill no arribas tard a un examen va fletar un jet a carrec dels contribuients……vos sona? açó vol dir que no son tan bons.
“Quien este libre de pecado que tire la primera piedra”….açó si
Paraula de Déu
salut i memoria