Quan era petit, acostumava a acompanyar la seva mare a fer la visita diària a l’església del Sant Cristo, aquesta església petita i acollidora que semblava com si no es volgués fer témer enmig del casc antic de Ciutadella. Dins la quietud que s’hi respirava, s’asseien en un dels darrers bancs i restaven en silenci durant uns minuts. Encara que no hi feien gaire temps, al fillet li semblava una eternitat. S’avorria perquè no sabia què havia de fer en aquell lloc. Un dia, que no podia aturar-se de borinar, la seva mare, amb una mirada recriminadora i comprensiva alhora, li va dir que s’estigués en quietud. Ell li va contestar que s’avorria. Llavors, la dona es va aixecar de cop i se’l va endur fins al carrer.
Mentre travessaven Ses Voltes, va explicar al seu fill que intentàs fer el que feia ella, que aprofitàs aquells moments de silenci que la petita capella els oferia per pensar. Ella pensava en la seva vida, en la seva família, en els seus fills. Expressava, en silenci, els desigs més íntims. Això, li va dir al fill, l’ajudava a posar en ordre les seves idees. El seu esperit. El fillet es va mirar la mare amb els ulls esglaiats. No va acabar d’entendre el que volien dir aquelles paraules, però, des de la seva ingenuïtat infantil, li va semblar que eren unes paraules importants. Unes paraules que mai no oblidaria.
Un home fet va entrar tímidament a l’església del Sant Cristo. Feia anys que no travessava aquella porta de llenya fosca. Es va asseure en un dels darrers bancs. Al seu costat no hi havia ningú. Ella havia mort tot just feia uns dies i, tot just feia unes hores, descansava al cementiri. Quan van col•locar el bagul a terra i van demanar al seu fill si la volia veure abans d’enterrar-la, la seva rotunda afirmació el va sorprendre. La cara pàl•lida de la seva mare darrere el vidre del taüt era, pensava en aquells moment, l’únic que quedava d’ella i, també això, desapareixeria en poc temps. L’evident fragilitat de la vida era, en aquells moments, inacceptable. Com si l’home descobrís en aquells instants que la mort existia, que era real. I, de fet, així era.
La quietud del cementeri en aquella hora del migdia era esfereïdora. El silenci, presidit només pel rostre de la seva mare, serè i lívid, es feia insuportable. La morta, tanmateix, havia recuperat aquella expressió bella i orgullosa de la joventut. S’havia convertit en l’essència d´ella mateixa. L’única manera, potser, de dir al seu fill que la seva absència s’havia de convertir en un record tranquil i serè. Tal i com estava ella en aquells moments. I observant aquell rostre estimat, l’home va recordar, de cop, les paraules que un dia, quan era encara una dona jove, li va dir tot sortint de la visita diària al Sant Cristo. Llavors va saber que ell també necessitaria quietud i silenci per pensar. En la seva vida, en la família, en els seus fills. En, potser, una de les poques certeses que tenia en aquell moment i que, també, abans, havia tingut la seva mare: la certesa de la mort. I de la vida que continua, malgrat tot. De la primavera que esclata per proclamar que res no desapareix per sempre.
I l’home va somriure lleument mentre pensava qui li compraria el gelat de vainilla de Cas Mèrvol de cada capvespre, en aquella seva darrera visita a un temps que l’embolcallava suaument. Càlidament, com una primavera.
- Amb totes les lletres, Textos literaris
- 49 comentaris
Per emmarcar.
M’has fet recordar que jo tambe hi anava al Sant Crist amb la meva mare.
Que ella tambe va menar els meus fills a “fer sa visita”,amb sa tranquilitat que es respira dins aquet petit pero gran temple.Jo ja tenc cuatre nets i avui mateix he anat a “fer sa visita” a tenir uns minuts de pensaments en clau de silenci,….pensant amb la meva mare que ja no hi es i que tambe jo tenc la certesa de la mort…..Gran Capella se del Sant “Cristo”
No et pensis, Maite, que aquesta resposta meua de dalt és molt breu, no, és de tot un foli, només que està editat (corregit).
A mi em va treure dels temples definitivament en Jiménez Losantos fa uns set anys, si bé he de dir que des de feia molts d’anys era escèptic-practicant, home de poques certeses, però que anava, amb moltes faltes, a missa a fer açò que ens conta na Maite.
No obstant d’infant al Sant Cristo (molt bé, sense ultracorreccions) m’hi aturava quasi a diari i és curiós, quan pas per la seva porta negre encara sent una emoció especial i moltes vegades pens i sent que és una llastima açò d’en Losantos.
El Sant Cristo també tenia en els meus temps d’infància un altre atractiu: el Sr. Mixel hi deia la missa més curta de Ciutadella, 30 minuts exactes, per açò sempre estava ple fins dalt. Fins i tot per s’escala hi havia gent, amb una calor insuportable d’agost, incòmodes i sense poder veure res.
El Sr. Michel….. un gran capellá.El meu professor de Frances al seminari.M’agradaria que escriguessis el seu nom amb una mica més de respecta…esceptic-practicant.
El Sr. Michel era un home que fins i tot cantava a la Capella Davidica a la corda dels baixos. Un capellá que va viure en la austeritat del carrec i va morir amb el clerig-man que duie els darrers temps. Fent una vida pobre al servei dels seus ideals i dels pobres.
No donis s’escusa de en Jimenez Losantos…..amic Mir,tú no hi tens cap feine al Sant Cristo. Deu t’ho agrairá no perdre 30 minuts de missa.
No he anat mai al Sant Cristo. De fet, les meves visites als temples es poden contar amb els dits de les mans. Així i tot, reconec una història prou commovedora. De petit, un dels avis m’hi feia anar molt de tant en tant a canvi d’un suborn modest: un berenar amb xocolatada davall Ses Voltes i un volum d’Astèrix. Al final només l’Asterix va esdevenir un ritual fidelment seguit en la meva vida: m’en compraven un cada mes. En acabar, vaig passar als volums de Tintin. Esper que Goscinny i Uderzo (els seus hereus) no trobin que els he faltat al respecte per haver tret l’accent del nom del seu heroi gal. Salut.
És un goig veure que agnòstics, ateus, escèptics-practicants, etc. tenen un bon record del Sant Cristo.
Jo també. I també hi anava a les Misses del Sr. Michel. Estic completament d’acord amb els elogis que fa en Joan del Sr. Michel.
Mentre que alguns, inclòs en Mir, s’excusen amb en Losantos, amb els capellans pederastes (que no són capellans sinó dimonis) per no anar a Missa o fins i tot critica a l’Església, ningú parla de tants i tants capellans exemplars, que han donat la seva vida per l’Església i pels demés. Exemples a Menorca n’hi ha molts, com el Sr. Michel, D. Pedro Salord, el Sr. Cots i tants d’altres.
Benvolgut Joan:
Quan dius ‘voldria que escriguessis el seu nom amb una mica més de respecta’ et vull aclarir que si vaig escriure ‘Mixel’ i no ‘Michel’ va ser per simple ignorància o vacil·lació ortogràfica, jo som des temps que a CALOS i a la Salle ja havien baratat es francès per s’anglès, però no hi havia cap intenció de faltar al respecte.
Confirm la bonhomia del Sr. Michel que a més oficiava a l’oratori de Son Pons i per tant en certa manera puc dir que era un capellà familiar, ni que sigui de la família de segon grau.
Per altra banda tampoc crec que dir que el Sr. Michel feia misses ‘curtes’ sigui faltar-li al respecte. El padre Macián també feia misses curtes de 30 minuts a la capella de l’Hospital Verge del Toro i l’omplia de gent que estava ben sana (jo entre ells). Fa 30 anys tant el padre Macián al Verge del Toro, com el Sr. Michel omplien a ‘pic de mall’ i és que en castellà diuen ‘lo bueno, si breve, dos veces bueno’.
Tens raó Joan, jo al Sant Cristo no hi tenc cap feina perquè sé que ni tu, ni en Losantos, ni molts altres ‘propietaris’ del catolicisme m’hi voleu. Per sort o gràcies a Déu, no obstant, ningú es pot apropiar el missatge de fraternitat universal que és la base del missatge cristià.
Em permetre transcriure unes retxes de Francesc de B. MOLL:” La meva religió és la del Sermó de la Muntanya: és a dir, una religió d’amor i de justícia vàlida per a tota la humanitat, com ho és l’obra de salvació que vingué a realitzar Jesucrist. Jesucrit, que és en la pràctica el Gran Fracassat, per culpa no sols dels seus contradictors, sinó de molts que es diuen cristians però no en fan les fetes”.
I continua Moll:” L’home no religiós ha de respectar el dret a la fe del qui professa una creença i l’home religiós, com que no “sap”, sinó que només “creu”, també hauria de respectar el dret a no creure, dels qui no són religiosos o professen una religió diferent a la seva. El gran mal és que aquest respecte no ha existit gairebé mai; i d’aquí han vingut les persecucions, les guerres santes i les fogueres inquisitorials’.
Molt bona resposta, Pepe. Segurament, jo tampoc hi tenc cap feina, al Sant Cristo i, malgrat tot, és una església on m’agrada entrar, de tant en tant. Deu ser pels records que em duu: ma mare i mon pare, sobretot. També record el senyor Michel que, a més, va ser professor meu de francès.
Estic contenta que us hagi agradat l’entrada, Nom Necessari i Worsley. La vaig llegir, ja fa uns anys, a la COPE i, com que, aquests dies s’ha rallat molt del Sant Cristo, he pensat que podria estar bé recuperar-la.
.
…Per mi només hi falta -i amb açò estic en desacord amb en Pep Mir- escriure “Sant Cristo” entre cometes o dir senzillament, Sant Crist.
.
Que cada ú ho escrigui com vulgui, sí, jo no som qui per corregir ningú. Jo escriuria “Sant Crist”, sense la “o” castellana, que ja sabem per quina “desgràcia lingüística” ens hem acostumat a emprar.
.
I no em vingueu amb la tristament repetida però desmemoriada afirmació de que “així s’ha dit així tota la vida”.
.
El Sant Cist fa exactament 350 anys, diuen, que va suar; segur que llavores li deien “Sant Cristo”?
.
Maite, aquí et prens “llicències literàries”, i jo aprofit pe fer broma: quan siguis al CIMe no armis un “cristo” d’aquests.
No ho sé nom necessari, en deus saber molt més que en F de B. Moll tu , perquè deia que Sant Cristo no té res de castellà, ja ho explicaran els que en saben , jo intent seguir sempre a Moll.
Nom Necessari, no facis tanta via i comprova abans de parlar:
Diccionari Enciclopèdia Catalana (DEC):
cristo
m 1 CRIST/ART Crist 1.
2 col·loquial; Aldarull, merder. Armar un cristo.
3 ni Cristo; col·loquial. Ningú, ni Déu. Aquí no treballa ni Cristo!
4 tot Cristo col·loquial. Tothom, tot déu. A la festa hi anirà tot Cristo
.
Dic. Català-Valencià-Balear
CRISTO
Veure. Crist.
.
A veure si ara serà més important la “o” final que la sang que va suar el sant “Cristu”
Mir, jo també som ‘borjamollerià’.
Si ho diu Borja Moll, ja me trec el capell amb reverència.
El Sant Crist de Ciutadella, tinc entès que el tenim des de mitjan segle XVII, ..uff , Pep, són uns quants anys… ho haurien de dir açò els historiadors. Noltros millor si discutim, en “EDQT”, de com ens estan deixant el C.C.
Borja Moll, quin revolucionari!,
I açò ho deia fa quaranta anys,
.
“.aquelles plates virginals de Macarella i Santa Galdana ja no són ni una ombra del que eren fa vint anys. Negregen de gent a tota hora; l’arena ja no és blanca; l’aigua ja no és neta; les coves han estat embrutades, gratades, mig destruïdes; a Santa Galdana hi ha un hotel mastodòntic que gaire bé besa la mar i impedeix la visió deliciosa del pinar. N’hi ha que d’això en diuen civilització. Podria esser-ho, si els que ho administren fossin civilitzats.”
.
Com veieu, en Borja Moll a Cala Galdana li deia “Santa Galdana”, tal vegada de la mateixa manera que al Sant Crist li deia “Sant Cristo”.
No he entés exactament perquè tant en Mir com na Maite Salord diuen que no hi tenen cap feina a l’església del Sant Cristo.
Estic segura que no els hi farà cap mal entrar-hi de tant en tant.
Recordau que Jesucrist va fer fora els LLADRES,CAMBISTES,COMTRABANDISTES I algun politic(segurament) del Temple.
Aqui tambe amics meus “LO BUENO BREVE DOS VECES BUENO”.
I al CIMe…….. “no diguis blat fins que no estigui al sac i ben lligat”.
Sault i que Deu vos ilumini.
Si amb lo de sa pederastia nomes fosin capellans,no seria noticia,sa noticia es amagar que hi ha entrenadors,professors(a Ciutadella i Alaior),monitors,……
HIPOCRITES.
En Worsley, trob que se contradiu cuan penja açó de:
“No he anat mai al Sant Cristo” i despues diu:
“De petit, un dels avis m’hi feia anar molt de tant en tant a canvi d’un suborn modest: un……ETC.”
A jo no m’en va tocar de revistes de tintin. Si hi vaig anar va ser amb plena conciencia de lo que feia i sens esperar res a canvi….pot ser si que a vegades li vagi demanar que fes lo posible per que me tocas un examen bo de fer. I a vegades li deman que els meus fills i nets estiguin be. Sensa anar mes enfora aquesta setmana li he demanat que faci lo posible per entrar al meu net major a Calos,….es aont ell vol anar(lo mes important),tots els seus cosins hi van,es aprop de caseva,….i direu voltros amb totes aquestes puntuacions…Quina por tens de que no hi entri?
Dons si tenc por de que no hi entri,perque hi ha uns senyors i senyores que no tenen en conta aquestes coses i tenen prioritat es foresters abans que els fills nostres.Hi ha que esta enchufats.
Cuantes coses se van a demanar al Sant Crist,Cristo o com li volgueu dir(cuan sa d’Androna me veu sortir me diu: Que vens de veure es “Jefe”?)
i no estic empegüeit de anar-hi. Sa llibertat es açó i lo contrari. Qui vol hi va i qui no,no i punt. Criticar-ho es ………..dir Santa Galdana a Guad-al-anna.Baix la por de la censura.
No, no em contradic. Al Sant Cristo no hi he anat mai. De petit, molt de tant en tant em diuen a missa. A la Catedral. La consciència, amb set o vuit anys, encara no la tenia massa deixondida.
” Segurament, jo tampoc hi tenc cap feina, al Sant Cristo i, malgrat tot, és una església on m’agrada entrar, de tant en tant. Deu ser pels records….”
Estas segura Maite? Si hi entres en aquesta Capella,no es per fer-hi turisma ni perque te vegin. Segur.
Salut i bons records
Veig que en Joan està guerrero. És cert que potser alguns entren al Sant Cristo per turisme o per que el vegin o pel que sigui. Cadascú fa les coses segons el seu criteri.
Però el que jo dic és que ja va bé que hi entrin. No es sap mai. Sant Pau va passar de ser perseguidor de cristians a ser el seu més gran apostol.
Potser que alguns al final, canviin d’idees i se’n donin compte de que l’avortament és un assassinat, o que s’han de defensar els valors del matrimoni i de la família.
És possible que el Sant Crist obri el miracle en les consciències d’aquells que el visiten.
Per tant, endavant Maite. Entra-hi les vegades que siguin necessàries. Els miracles més comuns són aquells que transformen l’ànima.
D’ànima, estic molt bé, Toni. Per tant, preocupa’t per la teva, que segur que tens prou feina. D’altra banda, em sorprèn que en Joan s’atrevesqui a dir que, si entr al San Cristo és per fer-hi turisme o perquè em vegin. Em coneixes prou, em sembla, per saber que no som així i que, quan rall de mon pare i de ma mare, no és perquè els altres en fagin broma, com has fet tu. No t’ho permet, m’entens?
Felicitats! m’ha emocionat.
Una visitant estiuenca…
Joan,
No eren ‘mercaders’ que Jesús va treure del temple?- Deuen haver canviat ses coses perquè en la meva època no hi havia contrabandistes per aumón. A més quan els anomenava ‘lladres’ ho deia en sentit metafòric o figurat, no en sentit literal, perquè la gent del temple era gent ‘formalment honrada’. Als que Jesús tenia molta mania era als fariseus.
Paràbola del fariseu i el publicà:
9 A uns que es refiaven de ser justos i menyspreaven els altres, Jesús els proposà aquesta paràbola:
10 –Dos homes van pujar al temple a pregar: l’un era fariseu i l’altre publicà.
11 »El fariseu, dret, pregava així en el seu interior: “Déu meu, et dono gràcies perquè no sóc com els altres homes, lladres, injustos, adúlters, ni sóc tampoc com aquest publicà. 12 Dejuno dos dies cada setmana i dono la desena part de tots els béns que adquireixo.”
13 »Però el publicà, de lluny estant, no gosava ni aixecar els ulls al cel, sinó que es donava cops al pit, tot dient: “Déu meu, sigues-me propici, que sóc un pecador.”
14 »Jo us dic que aquest va baixar perdonat a casa seva, i no l’altre; perquè tothom qui s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit.
Lc 18,9-14
Purificació del temple (Mc, 11, 15-19)
Quan arribaren a Jerusalem, Jesús va entrar al recinte del temple i es posà a treure els qui hi compraven i hi venien, va bolcar les taules dels canvistes i les parades dels venedors de coloms, i no permetia que ningú traginés res per dins del temple. I els instruïa així:
-No diu l’Escriptura: El meu temple serà anomenat “casa d’oració per a tots els pobles”? Però vosaltres n’heu fet una cova de lladres!
Purificació del temple (Jn 2, 13-22)
Era a prop la Pàsqua dels jueus, i Jesús va pujar a Jerusalem. En el recinte del temple va trobar els venedors de vedells, de moltons i de coloms, i els canvistes asseguts als seus llocs. Llavors es va fer amb un fuet de cordes i els tragué tots fora del temple, tant les moltons com els vedells. Va tirar per terra les monedes dels canvistes i els va abocar les taules, i digué als venedors de coloms:
-Traieu això d’aquí! No convertiu en mercat la casa del meu Pare!
Purificació del temple (Lc 19, 45-48)
Llavors Jesús va entrar al recinte del temple i es posà a treure’n els venedors. Els deia:
-Diu l’Escriptura: El meu temple serà casa d’oració, però vosaltres n’heu fe una cova de lladres.
Purificació del temple (Mt 21, 12-17)
Llavors Jesús va entrar al recinte del temple i en va treure els qui hi compraven i venien, va bolcar les taules dels canvistes i les parades dels venedors de coloms, i els deia:
-Diu l’Escriptura: El meu temple serà anomenat “casa d’oració”, però vosaltres en fareu una cova de lladres
Trob que hi comença haver identificacions…
En Toni C…..Coloma ha estat desvelat? Per què deu ser que en sap tant del Crits i del Gremi de Paraires?
És divertidíssim això de les identificacions. En Toni, n’Iñaki, en… Tot és possible. Tal vegada som una, o un, o dos, o dues, o fins i tot tres. Tal vegada no som ningú.
Imaginació al poder.
Toni? He dit Toni? Perdó: m’ha traït el subconscient. Per cert, Coloma, no ens explicaries des d’on vas enviar el comentari de dimarts, dia 15 de març, a les 13:24h?
Molt bé per posar “Toni”, Maite, no calien explicacions. Jo, i crec que no només jo, ja et varem entendre tot-d’una.
.
Ni es saben amagar ni ens enganen, però millor si no els dones més pistes.
Ui, Maite, ara m’agafes, com es diu vulgarment, en bragues. Hauré de demanar a veure qui estava de guardia dia 15.
Perdonau, però jo en açò de firmar amb pseudònim no li veig la gràcia. És més pens que molta gent empra el pseudònim per tirar la pedra i amagar sa ma, o per dir allò que mai no dirien firmant amb noms i llinatges perquè saben que els desprestigiaria.
Veig que més d’un em saluda, sembla que hi ha qualque company de BTT però jo no conec a ningú…
Tampoc li veig jo la gracia a que, obligatòriament, s’hagi un d’identificar només per donar una opinió, la qual, s’hauria de respondre objectivament deslligant-se de prejudicis que bé podrien ser fruit de la subjectivitat.
.
El que sí veig malament és emprar diferents “niks” (noms d’usuari del bloc), com igualment veig fatal que varies persones usin un mateix nom (“nik”). …I haver suportar que encara n’hi ha qui en farden d’açò…
.
El meu “nik” aquí (“Nom Necessari”) està corregit de l’original que era amb interrogant. Me’l vaig posar, aquest nom, precisament per açò, per dir que el nom no ho és necessari.
.
La sinceritat amb la que un escriu ja és una altra cosa, i no té perquè dependre del nom que un empra.
Molts saben qui som i no em sap cap greu, i tu també ho pots saber, amic Mir.
I quin mal hi ha en que puguin emprar un mateix “nik” vàries persones. O que una mateixa persona en pugui emprar més d’un. És això una il·legalitat? És immoral?
Que “Nom necessari” ho vegi malament és la seva opinió, tant respetable com la d’aquells que puguin pensar el contrari.
Aquí el més important és el comentari que s’escriu. Si ho escriu un o un altre, des del meu punt de vista, és indiferent.
Fins i tot, gos a dir, que quan un no escriu el seu nom és quan és més sincer. Ja no ha de fer cas del que diuen és políticament correcte.
I també respect a aquells que utilitzen el seu nom. Que cada u vaci el que vulgui!
No, no, què no, que açò que esteu fent aquí és, si no il•legal, sí il•legítim.
Hi ha blocs i foros de la xarxa on aquesta pràctica està no només malvista si no que censurada per l’administrador (na Maite aquí).
.
Amb açò de tenir varis Niks, o més d’un usuari emprant-los, es podria donar el cas de contestar-vos a voltros mateixos fent així un frau indecent al debat.
.
Una porqueria és lo que esteu fent aquí. Na Maite ho sap, ho ha vist i, -no sé perquè- us perdona la vida, la vida virtual.
.
O juguem tots amb la mateixa baralla o rompem les cartes, tramposos!
Pot ser no m’hagi expresat be i si t’has molestat te deman disculpes. Pero en cap moment he volgut fer broma de els teus sentiments ni de la teva familia. Estic segur i ho torn dir que si tú entres al Sant Cristo no es per fer turisme o per que te vegin ,com fan altres.
D’altre bande he rellegit lo que vaig escriure i diu aixis:
“Si hi entres en aquesta Capella,no es per fer-hi turisma ni perque te vegin. Segur.” me referia a tu,que tu NO hi entres per que te vegin.
potser no me vaig explicar prou be. Saps prou be que no faria broma dels teus pares en cap moment, Ho saps ben cert.
Salut Maite i molt bons records.
Joan, aquest és el comentari que vas deixar:
” Segurament, jo tampoc hi tenc cap feina, al Sant Cristo i, malgrat tot, és una església on m’agrada entrar, de tant en tant. Deu ser pels records….”
Estas segura Maite? Si hi entres en aquesta Capella,no es per fer-hi turisma ni perque te vegin. Segur.
Salut i bons records
Sembla que, amb la pregunta (Estas segura Maite?) posaves en dubte que entràs al Sant Cristo pels records que em duia. Ara bé, t’agraesc les disculpes.
No estic d’acord amb tu Coloma o amb vosaltres (una vegada més).
No sé quina finalitat pot tenir que diverses persones empren el mateix nik. No creus que també és una manera d’amagar-se. Un nik per a tots el que vulguin.
Que una persona empre més d’un nik, què et vols que et digui? A mi l’esquizofrènia em fa molt de respecte, a no ser que empre diferents niks per insistir fins a la sacietat allò que vol dir i donar a entèndre que té uns quants seguidors.
Crec que el temps de Mari Carmen y sus muñecos està esgotat.
A mi els niks m’agraden però tènen un propietari que és mereix que s’el respecte. Per cert el de Nom Necessari m’encanta.
Emprar noms propis com fas tu, inapropiadament, em fa pensar que ets una persona “con mala sombra”. I que s’amaga doblement.
I tu ja pots entrar mil vegades al Sant Cristo o a la mismíssima catedral, no tens remei Coloma, mira un nik per tu: La beateta.
Hem parat poc esment en el passatge de l’expulsió dels mercaders del temple que en Joan va capgirar per fer-lo coincidir amb els seus interessos. Aquest passatge dels evangelis té un significat que pot coincidir amb els plantejaments de na Maite : no tot està en venda. L’ànima no es pot vendre, a Menorca hem de vendre, i si pot ser hem de vendre molt, però no mos hem de vendre, ni l’hem de vendre.
Ets boníssima Eugènia! La beateta! Ja, ja, ja… Si tu ho sabessis… Ja, ja, ja.
Ja veig que no t’agrada que emprem un mateix nik vàries persones. Idò, és es teu problema. Si algú en vol emprar dos o tres, no hi veig cap problema.
Som per açò tramposos? Per voltros, tal vegada sí. Però no deixa de ser la vostra opinió. Jo, en canvi, no hi veig cap problema. Noltros en tenim una altra de ben diferent d’opinió.
I no és esquizofrènia… És pura diversió.
I ens encanta veure-us nerviosos. Ja, ja, ja…
Els coses que no m’agraden no em creen problemes. He donat la meva opinió.
Jo no he dit que sigueu tramposos, sempre dieu coses que no hem dit.
Una “mica” pobres d’espirit, avorrits, ignorants, manipuladors i covards. La vostra diversió és propia dels mesquins.
Ja, ja, ja… quina diversió més guay teniu!
I què equivocats esteu o estàs i què poc em sorpreneu. Jo no estic nerviosa beata, al contrari, l’entrada de na Maite m’ha encantat, i el Cristo que s’ha montat, però jo em qued amb els moments que de tant en tant tots necessitem per recordar als que ja no hi són, em dòna igual que sigui a una església o a un bar, sortir d’aquests moments amb pau i na Maite ho ha descrit amb tota sinceritat i delicadesa.
El més important per tu ja sé que són altres coses.
Jo també em diverteix amb tu, escric i ràpidament sé el que contestaràs, és un joc que faig i he de dir, que darrerament estàs un poc fluixa.
Josep Mir,trob que arribes un poc tard. I queda res per vendre? estic d’acord amb tu,no hem de vendre Menorca a cap preu.
Segons els Evangelis “Açó es una casa d’oració i voltros l’hau convertida amb una cova de lladres” Efectivament es aixi perque els cambistes canviaven monedes als forasters a un preu molt més baix del que havia de ser.I açó amic meu te un nom…Robar …i el que roba es un lladre. I al temple hi havia açó …..lladres,i Jesus com ho sabia els va fer fora.
La historia es com es ,pero els fets els interpretam com més be sabem,amb més fortuna unas vegades i altres amb menys,pero sempre desde una posició favorable als nostres interesos. Tu i jo.
Salut.
Qui va dir lo de tramposos va ser en Nom Necessari. Tu ens has dit que som una “mica” pobres d’espirit, avorrits, ignorants, manipuladors i covards. Casi res.
En fi, ja sabem el que fan els que no tenen arguments, acudir a l’insult.
M’encanta a més discutir amb tu, perque se te nota que et poses furiosa.
T’emprenya el que escreim. I això mos diverteix molt.
Uns juguen a cartes, altres van al bingo, uns altres al cine. I noltros ens ho passam pipa al blog de na Maite.
No és res més.
Estic tan furiosa que hem surt escuma per la boca…
Crec que jugar al monopoli vos aniria més bé. Especulacions, diners, pèrmutes…
Joan,
Analitzaré el tros on dius: ‘Efectivament es aixi perque els cambistes canviaven monedes als forasters a un preu molt més baix del que havia de ser.I açó amic meu te un nom…Robar ‘
Per ‘molt més baix del que havia de ser’ pens que has introduït un concepte d’equitat en la determinació dels preus. Hi ha cap element d’equitat en els mecanismes de fixació de preus de les economies de mercat? Són molt més baixos del que han de ser, per exemple, els preus pagats als pagesos per les grans cadenes d’alimentació? Hi va haver cap element d’equitat en el mecanisme de fixació de preus immobiliaris de la passada expansió econòmica que ha provocat els problemes que coneixem? Hi havia cap consideració d’equitat en l’estratègia creditícia?- Tots convindrem que no, com en el temple, en l’economia de mercat els preus es fixen per simple llei d’oferta i demanda, sense cap consideració d’equitat.Comprendràs idò que m’entusiasmi poc intereconomia.
Coloma Torres = Comunitat de Béns (La comunitat de béns es dóna quan la propietat d’una cosa o dret pertany, sense divisió, a vàries persones, contribuint cada un dels partícips a les despeses i percebent els beneficis o fruits que els correspondrà d’acord amb la seva quota de participació.)
Per cert, al comentari d’avui, a les 9,30, hi ha moltes faltes d’ortografia… No et treu gaire.
Haurem de mirar qui ha fet el comentari de les 9,30h. Això de fer faltes d’ortografia no està massa ben vist a la nostra comunitat de bens.
Haurem de depurar responsabilitats.
Millor ‘ no està gaire ben vist’ que ‘ no està massa ben vist’
Moltes gràcies Sr. Mir per la seva col·laboració. Ho tindrem en compte.
Josep Mir…lo que jo vaig dir….. LLADRES.
O sigui que el comentari de les 9’30 no el va fer na COLOMA TORRES?