Silenci espès. Res no es mou. Ni un lleuger respir ni un tènue borrall de pols. Sembla ben bé que es podria tallar l’aire amb unes tisores i esquinxar-lo, lentament, com una tela fina. L’alba incerta es desfila en rajos púrpura que anuncien el principi de la claror. Una música de color de pluja irromp, de sobte, en el paisatge erm. Les ombres que, amagades en la penombra, esperaven el senyal, inicien el moviment. Ara, ja poden distingir-se les seves siluetes perfilades en traços gruixuts. Van i vénen, al principi, sense gaire ordre, en una dansa amarada d’impaciència. Emeten sons guturals que sembla que ressonen dins caixes buides. Les presències es miren com si no es reconeguin. Buiden unes caixes enormes de ferro plenes de pals, cordes, estaques i mosquetons. Ningú no sap quina mena de món pretenen construir. Es va fent de dia. Els homes observen l’estesa de ferralla fins que algú fa un crit i es reinicia el moviment. Aquest cop, però, la dansa és d’una harmonia inesperada. Tothom sap quin és el lloc que ha d’ocupar, quin cap de la corda ha d’estrènyer fort dins la mà, quina estaca ha de clavar a terra. S’aixequen els pals d’una nau que farà la travessia en un terreny ampli i buit. L’esquelet d’un cos gegantí que encara no té forma. Atura, tomba, agafa, amolla, aguanta, estreny, clava, afluixa. Se senten crits i alguna rialla. Tot comença a encaixar d’una forma en aparença senzilla. Es dibuixa un cercle immens a la terra eixuta. Un cercle que ha d’enlairar-se cap al cel. Hi falta, encara, però, el darrer esforç: cobrir l’estructura impressionant per donar-li vida. Una vela blanca es va desplegant, llavors, com una pell endurida pel temps, capaç de resistir tots els embats. El cercle es va tancant a poc a poc. El sol no dóna treva i s’emmiralla en la cúpula vermella que culmina l’envelat que ja s’alça, orgullós, entre el cel i la terra. En poques hores, l’espai erm, silenciós i immòbil del principi, acull un poble estrany. Un poble circular, de nòmades que habiten cases de rodes, sempre en moviment. Es reuneixen dins la gran vela on tothom és benvingut. Viuen de la il•lusió, de les aparences, de la màgia, del risc, del temor, de l’engany, de l’amor. Els estranys que s’hi acosten els observen des de la rialla o l’ensurt, de vegades, distant. Les criatures els viuen des de la meravella més absoluta i més propera. La gent que habita el poble del gran envelat transita la vida i ens la retorna vestida de seda i lluentons i amb els ulls pintats de purpurina. Comença l’espectacle.
Arxiu de febrer 2011
El verb “interpretar” és ric en significats: es pot interpretar una obra de teatre o de cinema, una peça musical o una inscripció etrusca. A més, també s’interpreten lleis o somnis. Tanmateix, el significat que més m’interessa avui és el de “prendre’s (allò que diu o fa algú) de tal o tal manera”.
Estareu d’acord que ens passam la vida interpretant silencis, ganyotes, paraules o gestos de la gent que ens envolta. Normalment, per tal d’arribar a una conclusió encertada, intentam aplicar un raonament lògic basat en una sèrie de fets objectius. Ara bé, és evident que, per molt que ens hi esmercem, no sempre l’encertam. Per exemple, es pot dir d’una persona que és orgullosa perquè es manté a distància dels altres quan, en realitat, el seu comportament amaga una gran timidesa. O es pot dir d’algú que és un prepotent quan, en el fons, és només un insegur que disfressa les febleses d’arrogància.
Si el que s’interpreta, a més, és l’actuació d’un polític, la cosa es complica. Us explicaré un cas real que em va passar l’altre dia. Resulta que estava ben contenta perquè havíem aconseguit que ABAQUA, l’Agència Balear de l’Aigua, adscrita a la Conselleria de Medi Ambient, dedicàs l’1% Cultural a la restauració de les dues fonts de la Plaça del Born. Ni més ni manco que uns 140.000€. Interpretacions del carrer: ploren que no tenen doblers i mirau què gasten en arranjar una cosa que podria esperar!
El raonament és, en principi, ben lògic. Ara bé, vaig haver de donar una sèrie de dades que eren desconegudes: l’ajuntament de Ciutadella no hi posa ni un cèntim; aquests doblers són un percentatge del cost d’una obra pública que ve marcat per llei que es dediqui a la rehabilitació d’infrastructures culturals de valor, lligades a l’aigua; si no invertien aquests doblers a Ciutadella, ho haurien fet a un altre poble i, després, ens hauríem queixat que aquí no es fa res per dur euros d’altre administracions.
Així, resulta evident que les “interpretacions” que es fan dels actes dels polítics són, de vegades, més complicades del que sembla a primera vista. Amb tot, m’estim més córrer el risc de ser mal interpretada que ser una política que fa grans interpretacions. Dignes d’un vodevil, per exemple.