Avui migdia, entre croqueta i croqueta, la filla gran deixa anar que els seus amics consideren que els Reis li han duit “un pèpit de mòbil”. Un pèpit de què?, no ha pogut reprimir la mare filòloga i, per què no dir-ho, amant dels pèpits en sentit estricte. S’hi ha afegit, llavors, la mitjana, amb cara de “i tu no saps açò?”: a les coses bones, tothom els diu “un pèpit de”. O sigui que, entre els més joves, es deuen poder sentir expressions com: m’he comprat un pèpit de cotxe, m’han regalat un pèpit de portàtil, etc, etc. Sincerament, no ho sabia. Deixar de ser professora, té aquestes coses.
Segons l’Alcolver Moll, un pèpit és, a Ciutadella, “fruit tendre de l’ametller”. I, en sentit figurat, “clatellada” i, també, “cosa, persona o animal de grans dimensions”. Sembla evident, per tant, que s’ha agafat aquest darrer sentit, entenent, però, que les “grans dimensions” no ho són en sentit estricte sinó que es refereixen a la qualitat de la cosa en qüestió. Qualitat que, d’altra banda, avui en dia, i en certs aparells, acostuma a ser inversament proporcional a la seva dimensió (telèfons, ordinadors…).
En una època en què resulta esfereïdor sentir, entre la gent més jove, expressions com “da igual” (no la suport i, a força d’insistir he aconseguit que els meus fills no la diguin!); “tenir que”, “hi ha que”, “pollo”, “se nom”, etc, etc, no deixa de ser interessant que la seva creativitat hagi servit per fer una reinterpretació del sentit figurat d’una paraula nostrada com és “pèpit”. Davant tanta interferència lingüística -especialment perillosa si ja afecta la morfosintaxi-, és polit sentir rallar els més joves de pèpits.
Així les coses, ja que hi som, aprofitaré per desitjar-vos que els Reis us hagin duit uns bons pèpits de regals i que, evidentment, durant el 2011, no ens peguin gaires pèpits. Jo, de moment, em quedaré amb els reals. Un autèntic plaer, sens dubte.
