En aquella hora del migdia, el cementeri era desert. Entre els murs blancs i els xiprers espessos, només se sentien els grinyols de les rodes rovellades del carret que duia la caixa cap a la tomba i les passes dels endolats que el seguien en silenci. Mentre duien el cos a la cripta, començava un nou hivern, fred i assolellat. A ella, no li havien agradat mai, els hiverns. Quan es van aturar davant el panteó de la família, el fosser va demanar si la volien veure per última vegada i el marit i els fills van assentir. La tapa de fusta es va obrir i va deixar a la vista una finestreta amb un vidre fred que li cobria el rostre. Havia estat una dona bella, de faccions petites i regulars, emmarcades per la negror d’uns cabells que haurien estat llisos si ella no s’hagués entestat a encrespar-se’ls cada divendres. Morta, continuava essent bella, però tenia la pell de cera i els ulls tancats per sempre. El marit va començar a plorar silenciosament. Tenia setanta anys i cap dels seus fills no l’havia vist plorar mai. En aquells moments, no haurien sabut dir si era més dolorós i trist veure el cos de la mare dins la caixa de fusta o aquell desconhort del pare. Mentre s’eixugaven les llàgrimes, un paleta cobria de ciment els cantons que tancaven el taüt. Demà, ja l’emblanquinaré, va dir l’home, com si li sabés greu aquella grisor que no deixava veure res. Quan l’endemà hi tornassin, comprovarien que havia complert la seva paraula i que tot era blanc. Tot, llevat de les inicials de la morta, del color gris del ciment, que l’home havia gravat, rascant la calç amb el mànec d’un pinzell, a la paret frontal de la tomba.
- Amb totes les lletres, Textos literaris
- 14 comentaris
un tast del nou llibre? o una inspiració necro-nadalenca?
De moment, només el record d’una persona molt especial que va morir avui fa, exactament, devuit anys. Amb el temps, qui ho sap, podria ser l’inici de la novel·la que he volgut escriure sempre.
M’agrada
Declames amb una bellesa literària extraordinària. Garantia de la bona prosa i de la bona novel·la. Ha de ser part d’una novel·la, segur, a pesar que sigui fruit d’un fet real. Ànims! Mai deixis d’escriure.
m’ha agradat molt Maite, escriu-la…
Ja no té remei. Ara vull conèixer la vida i els fets d’aquest home diligent que amb calç cobreix la tomba de la seva dona. També he de conèixer la vida i els fets de tots els altres, de la dona i dels fills. A veure si algun dia ho podem llegir.
després d’aquesta exibició em maquen les paraules. Em sembla que meditaré molt seriosament en deixar d’escriure car pot ser que faci el ridícul.
Es una lastima que para escribir esta honesta y tierna dedicatoria tenga que ser a titulo postumo.
Bien seguro,que si el eco de tus palabras llegan de esa extraña manera en que llegan a veces los sentimientos silenciosos hasta los lugares mas reconditos yc lejanos en el tiempo, tu homenajeado sentira un halo de cariño y de vida.
Por que nuestros muertos nunca llegan a morir del todo,nuestros recuerdos son su parte de vida que dejan entre nosotros y mientras los recordamos les estamos prolongando, ese halo de vida que con tu pluma hoy le regalas es el mismo que prolongara nuestra existencia,a traves de otras plumas que el viento de los recuerdos nos hara seguir existiendo….y nos prolongaran toda la eternidad.
Ara, que estic envoltada de la mort i els records d’un familiar que va morir als 26 anys l’any passat. Ara que estic aquí perquè tenia que estar. Ara que em començo a despullar del dol i de la rabia , a perdonar als culpables imaginaris…
Aquesta entrada em fa recordar aquell dia plujós, i en el últim adeu va sortir un arcoiris de 180º i vaig sentir que el que ens deixava ho feia amb la millor de les seves sonrises.
Com molt bé diu Menorquit una bellesa literaria extraordinària.
Ja està escrit. Part d’una novela?
Però ara som un privilegiats.
Sort.
No sé si jo avui estic hipersensible a les lletres o és que la inspiració i la pulcritud literària fan coa a la Plaça. Maite, no només escrius de meravella, sinó que, a més, imbueixen inspiració.
.
M’ha agradat molt aquest paràgraf teu, Capitanito:
“Bien seguro, que si el eco de tus palabras llegan de esa extraña manera en que llegan a veces los sentimientos silenciosos hasta los lugares más reconditos y lejanos en el tiempo, tu homenajeado sentirá un halo de cariño y de vida”…
.
O la mateixa Eugenia:
“Ara que estic aquí perquè tenia que estar. Ara que em començo a despullar del dol i de la rabia , a perdonar als culpables imaginaris…”
i també…
…”i en el últim adeu va sortir un arcoiris de 180º i vaig sentir que el que ens deixava ho feia amb la millor de les seves sonrises”…
.
Deu ser el goig nadelenc que traspua aquestes metàfores?
.
M’agrada, m’agrada. Seguiu, seguiu…
Hola Menorquit, hola a tothom,
Crec que no és el goig nadalenc (això esper).
Qualsevol dia, la melancolia, la tristesa.. que portes damunt surt i surt amb les paraules que segueixen a altres paraules. (De Maite i Capitanito)
Per a mi es una necessitat i també un deute, no sé amb qui, no sé si amb mi mateixa.
Això em pasa sovint, algú estira les paraules que guard i van a parar a qualsevol lloc, quan surten, la tristesa amagada estira el meus llavis fins a encontrar una sonrisa i una pau regalada.
Però, bon nadal!
No ho podies dir millor. Jo també et desig un bon Nadal. Que trobis el somriure i una pau…merescuda.
Ni que només fos…(Menorquit)…per sentir el frec d’una presència…tants absents que ens parlen tant.
Avui deia: “fa quasi dos dies que no plorava” i, sortosament, he plorat a les 17.00h, a les 20.00h i ara mateix…deia en Carlos: “Silve, lloremos, que es lo mejor que sabemos hacer juntos…”
i els meus nins visiten, en dies lluminosos i ciutadellencs els marbres i la calç del “cementeri vell” perquè allà, entre flors postisses i “retratos” envellits es respira la solemne serenor de la veritat viscuda…i ells – i jo- sabem que vida en mort és vida i que mort en vida és…massa freqüent. Vida. sí, molta vida.
Aguanta-la a n’aquesta! (sa parrafada, vull dir).