Fa anys, em va captivar la novel·la d’una escriptora nascuda a Georgia el 1917. El seu títol era El cor és un caçador solitari i el nom de l’autora Carson McCullers. A través d’una prosa impecable, ben allunyada de sentimentalismes, Carson fa que el lector vegi els veritables sentiments dels personatges. Uns personatges que transmeten la solitud, la recerca constant de l’amor, la incomunicació, el fracàs. Llegir la primera frase d’aquesta novel·la (A la ciutat hi havia dos mut i sempre anaven plegats) és entrar dins una atmosfera literària intensa. De la mateixa intensitat, potser de les relacions humanes. Complexes i, tanmateix, imprescindibles. Com aquesta novel·la.
Després de llegir El cor és un caçador solitari, vaig devorar la biografia de l’escriptora. Una vida marcada per la malaltia, l’homosexualitat i el suïcidi del marit, la seva bisexualitat o els èxits i els fracassos de les seves obres. A partir d’aquí, més lectures: La Balada del cafè trist i Reflexos en un ull daurat (interpretada, a la gran pantalla, per Marlon Brando i Elizabeth Taylor). El 2007, Seix Barral publicava El aliento del cielo, un recull de tots els seus contes, tretze dels quals inèdits, i les seves tres novel·les curtes. Un autèntic plaer literari.
Va morir a Nova York, el 1967, d’un atac de cor. Només tenia cinquanta anys. El New York Times la va acomiadar amb aquestes paraules: “Dignificà la idea de l’individual, en especial els perdedors de la vida. Els títols de les seves obres diuen molt sobre les seves preocupacions. Com passa amb Faulkner, les seves històries trascendeixen el marc regional del sud perquè la soledat, la frustració, l’amor i la gràcia no coneixen de fronteres. Carson McCullers reflectí el cor solitari amb una mà daurada”. No cal que afegesqui que cal llegir-la. O rellegir-la, com faig jo, des de fa anys.
- Amb totes les lletres, Llibres i autors
- 9 comentaris
Carson McCullers!. Genial. Després d’ella llavors la Jane Bowles. “Dues dames molt sèries”.
Sempre he pensat que els perdedors literaris son els que més ens ensenyen de la vida real, i amb els que més podem simpatitzar. Jo, per exemple, em vaig enamorar perdudament de Holden Caulfield quan tenía 16 anys. M’apunt la recomanació, encara que darrerament se m’estan acumulant les lectures en favor de comisions interminables…
Pinta bé
Molt bona tria, i afegiria que massa inconeguda. A veure si aquesta entrada fa venir ganes de llegir-la!
Maite: en el segon paràgraf escrius: vaig devorar la biografia de l’escriptora. Pura curiositat: quina biografia?
Maite,
Has llegit “Rellotge sense busques”? La publicà en Toni Xumet d’Edicions del Salobre fa un any o dos. Tracta aquella incertesa que ha de patir qui coneix amb més precisió de la que és habitual la seva data de caducitat en aquest món. És un tema complex que podria ser tractat amb lleugeresa o amb sentimentalismes estridents, però ella aconsegueix fer-ho amb aquest to contingut que la caracteritza, tot plegat amb un rerefons marcat per la segregació racial. A nivell particular, aquest és un llibre especial perquè conec els traductors que feren la versió pels del Salobre i vaig passar un cap de setmana a casa seva en què assistia a les sessions de feina repassant alguns punts conflictius. “Tu com diries…?” o “A tu et sona bé…?” No coneixia “La balada del cafè trist”. Miraré de trobar-la.
La biografia que vaig llegir de Carson McCullers és la de Josyane Savigneau, Ed. Circe (1997). No he llegit, Worsley, “Rellotge sense busques”. A l’antologia que he citat, hi surten les altres novel·les curtes però aquesta no. Per tant, aniré a encarregar la del Salobre. Gràcies per la informació.
Está muy bien lo de poner un post sobre literatura, para tomar aire o para olvidarse por un momento del estrepitoso ridículo del Ayuntamiento.
Sin embargo, esto es como quien bebe para olvidar, una vez se le ha pasado la borrachera los problemas siguen, corregidos y aumentados.
Hoy nos hemos enterado que tampoco se han hecho bien las bases para redactar el Plan General de Ciutadella. Y, lo mejor de la noticia, es que se remarca que la modificación del Plan General es una de las prioridades de Carbonero. Pues menuda prioridad… ni las bases se han sabido hacer bien.
En fin, Maite esperemos, por tu bien, que no te pongan en el mismo saco del despropósito, aunque, lo quiera o no reconocer, sigues siendo corresponsable del fracaso absoluto de este desgobierno.
M’apunt la recomanació, no coneixia aquesta autora però entre tots m’heu despertat la curiositat!