(IMATGE, JAUME BAGUR)

Alcem la mà si els murs són blancs! (Al fons,

La mar.) Obrim, de bat a bat, portals

I finestres caduques! A les calçs

D’antics casals marquem-hi solcs pregons.

La llum pertot: el Sol! La Mar! (Racons

Amb  xarxes molles.) Coronem de sals

Les cabelleres toses! Ei, xavals,

Cremem matins amb immortals tions!

Cada noia a la boia; i, a l’eixut,

Els vells! Tots nus: fora estofes i embulls!

Oh canviants marines de tants d’ulls!

Hissem la vela en el fustam panxut,

Salvem esculls entre cants i traülls:

Servim el Tot en l’indòcil minut.

J. V. FOIX, SOL, I DE DOL

• Amb totes les lletres , Llibres i autors
• 4 comentaris

L’altre dia, mentre dinàvem, la filla mitjana ens va demanar, al seu pare i a mi, si havíem viscut el Franquisme.  En resum,  li vam respondre que, quan en Franco va morir, teníem 10 i 12 anys i que, per tant, la nostra experiència més directa la vam viure a través dels germans grans que estudiaven a Barcelona i que, de tant en tant, havien de córrer davant dels grisos. O a través d’històries familiars, només mig explicades, de parents represaliats a la postguerra.

Va insistir: volia exemples de primera mà i, esclar, li vaig treure el tema de la llengua. Quan va sentir que la llengua catalana estava prohibida i que, per exemple, no hi havia ensenyament de català ni en català, va al·lucinar. Les monges que durant tota la meva infantesa m’havien parlat en castellà eren de parla catalana. Fins i tot aquella que em va castigar perquè, un dia,  li vaig dir que m’havien regalat un “vestido de debajo” (combinación, segons després em va il·lustrar ma mare).

L’endemà de fer-me la pregunta, llegia al diari la sentència del Tribunal Suprem que obliga la Generalitat a emprar el castellà com a llengua vehicular de l’ensenyament. La idea: el castellà és una llengua perseguida a Catalunya. Ja ho diuen: vas pel carrer, i només sents gent rallant en català; vas al cinema, i només pots veure pel·licules en català; entres en una botiga, i la dependenta t’atén en català; vas al jutjat i, si vols declarar en castellà, tot són inconvenients…

En fi. En Franco és mort però les llengües “perifèriques” continuen fent la mateixa nosa de sempre. El poder,  però, no és tan destraler com abans: és pitjor. Ara, la repressió queda camuflada sota la santíssima Constitució. Que els deus -o els jutges- ens agafin confessats. Resistirem.

• El pensament ordenat/Opinió
• 44 comentaris

Des que Joan Pons es donà a conèixer, el 1991, amb el recull de dotze narracions breus No cregui el que diuen de mi, fins a les seves darreres novel·les, La casa de gel i Gossos de pluja, hem assistit al desplegament d’una veu literària personal, potent i ambiciosa. Entremig,  El laberint de les girafes, una novel·la d’estructura complexa, en la qual el paisatge natal esdevé gairebé mític,  i que ha estat considerada una de les millors novel•les escrites en català durant el segle XX. O Nàufrags.  O Sorra a les sabates.

Tanmateix, per parlar de La Casa de gel, crec que és imprescindible aturar-me un moment a Barba-Rossa, una novel·la que, a nivell formal, inicia el gust de l’escriptor per uns capítols breus però intensos i per un llenguatge cada vegada més poètic. Estructura i imatges que també trobam a La casa de gel. Un “realisme líric”, per dir-ho en paraules del propi Joan Pons, que ens deixa frases i metàfores precioses (“l’escuma de calç de les onades emblanquinades pel vent”, per posar-ne un exemple).

Anem, però, a la història. En primer lloc, la història d’amor entre el protagonista, Simó Vallès  (“l’home més lleig del món”) i la bella Eulàlia. Però, també, la història d’un secret, el del pare de Simó, que tingué lloc durant la Guerra Civil. I, entre aquests dos fils narratius, tot de referències literàries: des del procés de creació d’una novel·la (la que escriu Simó Vallès sobre la vida del pare) a tot un cànon d’obres imprescindibles (Guerra i Pau, El cor és un caçador solitari, El primer home, El guepard…).

Joan Pons, a la presentació que va fer de la novel·la a la Biblioteca Pública de Ciutadella, va dir que volia oferir al lector imatges que no el deixassin indiferent. La imatge de la casa de gel o la de les anguiles dins la cisterna de casa. Dues imatges que tenen en comú l’aigua i la casa. La fredor i la duresa, en el primer cas. La calidesa de la vida viscuda, en l’altre. Aigua i casa com a símbol de l’existència. Una existència fugissera com les anguiles i que, tanmateix, queda fixada entre les pàgines d’aquest llibre perquè el lector la visqui amb intensitat: “Contar la història dels que no tenen veu! Contar la història dels morts! Quina pretensió més formidable i impossible! No és açò, però, el que fan els bons escriptors?”. Exactament, açò.

• Amb totes les lletres , Llibres i autors
• 2 comentaris