Cada 15 de novembre se celebra el “Dia Internacional de l’Escriptor Empresonat”. En el primer semestre del 2010, van ser 600 arreu del món, 20 assassinats i 30 torturats. Ahir, per parlar d’escriptors i llibertat d’expressió, vaig participar en una taula rodona, organitzada pel PEN Català, a Palma. M’agradaria compartir algunes de les idees que hi vaig exposar.
“Com diu la Declaració dels Drets Humans, en el seu article 19, “tot individu té dret a la llibertat d’opinió i d’expressió”. Malauradament, però, com passa amb tants altres drets, el món és ple de periodistes i d’escriptors silenciats. Un silenci que els converteix no només a ells en víctimes: el seu silenci fa, també, víctimes totes les persones que es veuen privades del seu dret a la informació. I més encara, perquè la llibertat d’expressió és una eina fonamental per defensar tots, absolutament tots, els drets humans.
En un moment en què es té la percepció que la informació que circula és molta no és manco cert que la informació oculta és encara molta més. L’exemple del “Wikileaks”, que ha fet públics documents secrets sobre Afganistan, n’és un bon exemple. En aquest cas, l’anonimat de les fonts evidencia que la seva lluita per la transparència i el coneixement no es pot fer a cara descoberta. I això que parlam, se suposa, de països en què la defensa teòrica de la llibertat d’expressió és total i absoluta.
És evident, per tant, que el món en què vivim és ple d’escriptors –en el sentit més ampli del terme- silenciats i que és necessari denunciar i fer pública la seva situació, com fa el PEN. Tanmateix, resulta obvi que no totes les situacions són iguals. Hi ha, des de casos dramàtics d’escriptors assassinats, empresonats o exiliats que paguen amb la seva vida l’exercici de la llibertat, a casos de censura més o manco dissimulats i que tenim molt més a prop. Si m’ho permeteu, centraré el tema a Menorca i, per extensió, a la literatura catalana.
Resulta curiós adonar-se com, moltes vegades, si reculam en la història, les illes (en minúscula) s’han convertit en les presons d’un bon nombre d’escriptors i han fet de la mar una mena de reixa per silenciar veus. A Menorca, per exemple, s’hi va exiliar, al s.XIX, Duran Canyameres, gràcies al qual, justament, anys després i a través de Jordi Carbonell, vam conèixer el teatre il•lustrat del XVIII. També al s.XIX, Menorca, Ciutadella en concret, va acollir un escriptor del qual desconeixem el nom i al qual fa referència Víctor Balaguer al volum XXXII de les seves Obras (1895), en què transcriu el que ell en diu “Poema d’un pobre desterrado”, anterior a Aribau:
Desde’l fondo de mon pit,
ab lo cos y’l cor migrat,
jo te dich tot entristit:
Catalunya, Deu te guart.
Si la llengua de tos avis
no parla ningú ni sent,
jo la vull en los meus llavis
ab lo meu darrer accent
Avui, a l’estat espanyol, la situació és, com al primer món, de suposada llibertat d’expressió. Podíem llegir, però, fa uns dies, que el periodista Guifré-Jofre Montoto, “denunciava pressions i imposicions de la direcció general de la Policia en la presentació d’un llibre sobre els mossos”, un cas evident de censura que no és, per desgràcia, un fet aïllat: tots sabem que, en aquesta democràcia tan justeta que tenim, hi ha temes que són intocables.
A més, la nostra situació d’escriptors en llengua catalana, pens que ens ha de fer plantejar, també, les dificultats d’expressió que, al llarg dels anys, hem tingut i continuam tenint, també, actualment. No és un cas dramàtic, com el d’aquells escriptors que s’hi juguen la vida, però crec que és interessant, també, posar-ho damunt la taula. La més que evident castellanització de la societat en què vivim i la poca presència que, encara avui, té la literatura escrita en llengua catalana mereixen, també, una reflexió. Perquè, teòricament, gaudim d’una llibertat d’expressió que, a la pràctica, es veu atenuada per una forma subtil de silenci, no tant pel que fa al fons, sinó a la forma, a la llengua pròpia amb la qual ens expressam.
Amb tot, la situació que ens és més propera no és, sens dubte, ni fer-s’hi a prop, tan dramàtica com la d’aquells escriptors que, arreu del món, es juguen la vida en cada paraula. Escriptors amenaçats, vexats i agredits que necessiten del suport internacional per sobreviure. La iniciativa de les ciutats-refugi (tant diferents de les illes-presons) és excel•lent, en primer lloc, perquè garanteix la integritat dels escriptors amenaçats; i, en segon lloc, perquè permet l’intercanvi cultural, sempre enriquidor. El desitjable, però, seria que aquest intercanvi, un dia, es pugui dur a terme des de la llibertat més absoluta i no des de l’amenaça. Haurem de continuar insistint.”
- Amb totes les lletres, Llibres i autors
- 8 comentaris
L’excés de renou provoca, a vegades, silenci. I el renou massa vegades és del tot intencionat.
Totalment d’acord, Worsley. Per cert, voldria afegir que vaig acabar la intervenció fent referència al volum de poesia, editat per Amnistia Internacional, Poetes de Menorca pels Drets Humans. Vaig llegir els poemes de Pere Gomila i Ignasi Canyardet, sobre la paraula i la censura.
Sobre este artículo me gustaría comentar dos cosas.
Primera.- Estaría bien que Maite nos explicara cuales son las dificultades de expresión que tiene actualmente para escribir en catalán. Dudo que en Menorca haya ninguna dificultad. Cada cual escribe y se expresa como quiere. De hecho, es más fácil editar un libro en catalán que en castellano, al menos el primero tiene más subvenciones. Por lo que he entendido, Maite parece querer decirnos que con la actual libertad de expresión no se beneficia a la lengua catalana. Y yo digo, la libertad de expresión no tiene que beneficiar a ninguna lengua, tiene que beneficiar a las personas. Nada más.
Segunda.- Hace unos días se publicaba un libro de Sánchez-Dragó donde se hacía apología de los abusos sexuales a menores y se regodeaba en algo que es un delito. Y yo me pregunto, ¿se puede permitir esta libertad de expresión? ¿es esto creación literaria, libertad de expresión, o más bien se debería censurar y restringir?
Si jo puc anar a un altre país i parlar i escriure en la meva llengua (catalana), açò és llibertat d’expressió? Potser sí.
De tota manera jo estaria agraït als que m’entenguessin.
El que passa a ca nostra (PP.CC.) és ben diferent.
Resulta evident que la presència de la literatura catalana als territoris de parla catalana no és la que té la literatura en castellà: a les llibreries dels aeroports (Maó, Palma, Barcelona…) és quasi impossible trobar llibres en català, per exemple; o la presència, a les grans superfícies, dels llibres en castellà és infinitament més gran que la dels escrits en llengua catalana. Em referia a fets com aquests quan parlava de “silenci” de la literatura en la nostra llengua: parlam més de la forma que del fons.
I una darrera dada, si no m’equivoc, Jaume Cabré va vendre 300.000 exemplars de Les veus del Pamano en alemany i uns pocs milers en castellà. No ens enganyem, com van dir, l’altre dia, en una taula rodona, a la plaça de la Catedral, els dos grans escriptors de Menorca: a Espanya, no ens estimen.
No ens estimen i a més ens volen prendre una de les poques eines que tenim per defensar-nos: la “llei de normalització lingüística”; ens la volen prendre i potser ho estan aconseguint.
Deu ser tal vegada que el problema no és que a Espanya no ens estimin, el problema deu ser justament, Espanya.
Por supuesto yo derogaría la ley de normalización lingüística, más bien se debería llamar la ley de imposición lingüística. Evidentemente ha sido un instrumento para la imposición del catalanismo más exagerado y la imposición del catalán en todos los ámbitos.
El primer error es calificar el catalán como lengua propia de Baleares. La lengua no es propia de ningún territorio sino de las personas. Y en Baleares hay mucha gente cuya lengua propia es la catalana, otra mucha gente la castellana, y la inglesa, y la…
A partir de calificar el catalán como lengua propia de Baleares y engañar con esta denominación a la derecha mojigata y acomplejada, han venido todos los problemas y todos los abusos.
Y de un catalanismo absorbente ha venido el nacionalismo y el independentismo. Nombre Necesario ya habla de que España no nos quiere, como si Menorca no fuera España. El nacionalismo siempre ha intentado personalizar en España todos los males que nos aquejan y nos preocupa. En fin, más de lo mismo.
Estimar no és una obligació, és un sentiment. I els sentiments no s’imposen (no s’haurien). Espanya pot ser que no ens estimi. Està amb el seu dret, o no, estimar. El problema és que Espanya vol que ens l’estimem i ens hi obliga.
.
La llengua sí s’imposa, és clar. Tot país normal tindrà la seva llengua i la vehicularà a través del seu ordenament jurídic. No imposa la llengua castellana l’Estat espanyol a través de la Constitució? El que no és normal és que una llengua d’un país s’imposi per la força a un altre. I açò ha pasat a la nostra terra i a moltes altres. Tanmateix, s’ha assumit (no el fet impositiu, sinó aprendre la llengua forània). El que no és tolerable és que els nouvinguts o espanyolistes curts-de-mires, no vulguin asumir la pròpia.
La llengua PRÒPIA d’aquestes illes, i altre llocs, és la catalana. Els manipuladors nacionalistes espanyols diuen que la llengua és de les persones. Ara, Balears no té llengua pròpia, però per als manipuladors espanyolistes les Illes Balears és una comunitat bilingüe. Com quedam? A més, la inmensa majoria de ciutadans de les Balears que són bilingües són els indígenes (els que són nats en el país que habiten), la resta, majoritàriament, són monolingües. Les lleis imposen a les Balears les dues llengües, els indígenes les hem d’acatar. Ningú mai ha protestat perquè a les escoles es mostri castellà. Els cavernaris espanyolistes protesten perquè a les escoles s’ensenya, també, català.
.
Per la raó tergiversadora i difamatòria dels espanyolistes deuen dir que Castella, Andalucia, Extremadura, etc.. i tots els països sudamericans no tindríen llengua, cosa que no és certa.
.
El catalanisme, l’independentisme, l’espanyolisme o el nacionalisme no és una malaltia, ni un delicte… és una opció, un sentiment. Però hi ha matisos. Hi ha un tipus de nacionalisme (amb Estat al derrere) que imposa. L’altre nacionalisme, el d’alliberament, pretén desfer-se de les imposicions i viure des de la decisió pròpia, consensuada, dialogada, però no imposada. És la diferència.
.
El debat és ja molt vell. No vull convèncer a la bona gent d’aquesta plaça, ni tampoc als furtius que embruten la ‘finca’ amb la condescendència de la propietat. Només és que tenia ganes d’escriure.
.
N’hi ha que caguen (amb perdó) per necessitat fisiològica; altres caguen per escampar merda. És la diferència d’un mateix acte d’evacuació.
Post data: Supòs que per la rata sarda hi haurà prou gasòfia per empatxar-se i després cagar (perdó de nou) a gust.
.
Hala! cap a cercar el dijous. Bona nit (o bon matí, depèn).