A l’estiu, quan escric, el moix s’acomoda a l’ampit de la finestra que hi ha al costat de l’ordinador. Ara que comença a fer més fred, es col·loca damunt el mòdem i, quan no dorm, es dedica a mirar-me fixament. Quan el veig, no puc evitar pensar en aquells versos de Baudelaire: Vine, gat bell, al meu cor amorós; / les teves urpades mesura, / deixa’m nedar en els teus ulls torbadors, / mescla de ferro i d’àgata dura.
No sé si mai el meu moix esdevindrà matèria literària. Ben mirat, em sembla que ja ho és. Ara mateix, escric d’ell. Per què? Segurament, perquè, avui, hi veig coses que m’agraden. És agraït: jo li don menjar i me l’estim i ell em fa companyia mentre escric, una feina solitària i difícil. De tant en tant, a més, acosta el cap al meu braç cercant una carícia. Tanmateix, és també independent i decidit: sap què vol i no té por als canvis. Tria les companyies i el lloc de la casa on vol estar, sense fer gaire renou. I té una mirada verda, clara i transparent.
M’agraden les persones que són agraïdes, independents, decidides i que no tenen por als canvis. M’agraden les persones agraïdes, perquè sempre és més fàcil cercar defectes i errors i criticar i criticar sense descans abans que valorar les coses positives que poden oferir-nos els altres. M’agraden les persones sinceres, sobretot, amb elles mateixes, encara que la mentida pot ser, de vegades, el camí més fàcil. M’agraden les persones que prenen decisions, sovint difícils, tot i el risc d’equivocar-se. I m’agraden les persones que miren a la cara. I torn a mirar els ulls verds del moix quan, com va dir el poeta, “és en mi mateix que jo miro”.
- El pensament ordenat/Opinió
- 15 comentaris
De ses millor entrades de blog que has fet… aquest poema de Baudelaire m’ha encantat!
Bona nit!
Sin duda, el mejor de los posts que has escrito. Me he emocionado leyéndolo. Todo lo que hace referencia a los gatos me deja con la piel de gallina. Muchas gracias Maite por esta excepcional entrada.
Por cierto, saludo desde aquí a Carles Marquès.
hola maite!
Sincerament aquests dies no són dels millors(estic ingressada) però aquesta entrada sincerament m’ha agradat i m’ha entretingut bastant ja que he començat a reflexionar amb molts detalls que en segons quins moments oblidam i com aquells animalons o fins i tot persones que estan al nostre costat i fan moltisimes coses per nosaltres.
Gràcies per escriure aquest fantàstc blog!
Esper, Pilar, que et milloris ben prest. Estic contenta que aquesta entrada t’hagi ajudat a passar el temps de repòs, amb aquests versos de Baudelaire que tant han agradat a en Josep. Ànims!
Saludos, Iñaki.
Salutacions, Iñaki.
Buenas noches Marquès, he leído que me habías amenazado al estilo Al Capone. Prácticas que demuestran el tipo de persona que eres.
Hay que ver como te pones… Pobre chaval. Sigues tan susceptible como siempre… Pues que sepas que todavía tiemblo… Tengo insomnio…
Pues nada, adelante, puedes anunciar mis tres apellidos, mis negocios, y lo que tu quieras. Aunque te aconsejo que te cerciores si realmente soy el que tú dices. Yo no estaría tan seguro.
Por cierto, ¿se te ha perdido algo por el p…?
Sempre m’han semblat uns animals molt enigmàtics i llunyans els moixos. M’encantaría poder-ne tenir un i experimentar el que dius a n’aquest post Maite. Ànims per dijous!
Jo en vaig tenir un durant 16 anys i com que no ens vam posar d’acord en el nom li vam dir sempre “moix”. La meva àvia sempre deia que el moix entenia tot el que li deiem i jo estava segur que ell i jo teniem telepatia.
Silve, jo estic segura que a vegades ens entenem millor amb els animals que amb les persones
Quien se entiende mejor con los animales que con las personas no creo que esté muy cuerdo. A este tipo de gente, quizás le gustaría que las personas se comportaran como un perro, siempre sumiso ante los pies de su amo. O que no hablaran, ni opinaran.
En fin… menudos argumentos se leen por aquí.
Itzi, té en compte que les persones no deixem de ser animals, tot i que, a vegades, ells controlen els seus instints més que nosaltres…nosaltres som intuitius i ells instintius!
Sin duda. Viendo como se comportan algunos que se dicen personas, es más que evidente que algunos animales controlan más sus instintos que muchos humanos.
Mirar-se un mateix… i nedar, i ser instintius i intuitius.