No fa gaire que acaba de ploure. Una cortina d’aigua atepeïda i grisa que semblava que no havia de tenir fi. No és d’aquest temps, però, que vull rallar. Avui, el dia tindrà una hora més i això m’ha fet pensar en un desig que de vegades exprés en veu alta: que el temps s’aturi, durant un dia, però que jo pugui continuar com sempre, i així tenir l’oportunitat d’ enllestir el munt de feina que, de vegades, se m’acumula damunt la taula. Seria la mateixa sensació d’aquell príncep de conte que arriba a un poble encantat on tothom dorm excepte ell.
Confés que, quan tenc aquest pensament, acostum a estar desbordada, cosa, d’altra banda, que no em passa molt sovint. Em consider una persona organitzada i que sap establir prioritats. A més, com que no suport tenir temes pendents damunt la taula, intent tancar-los sense dilacions. Tanmateix, hi ha setmanes en què sembla que tot es conjura per complicar-te la vida. I, com que el temps no s’atura, després de la crisi, cal imposar el sentit comú: començar pel més important i continuar amb les coses més senzilles per tal de poder anar tatxant de la llista, cosa que apuja molt la moral.
Avui, però, m’han regalat una hora i estic contenta. Em direu que, fa uns mesos, me la van robar, però no m’importa. Sempre he pensat que el temps és, sobretot, una percepció. Supòs que és per això que m’agrada tant pensar en com interpretam les busques dels rellotges dins la nostra ment. Com li va dir l’amic Joachim a Hans Castorp, a La muntanya màgica de Thomas Mann, “tres setmanes certament no són res per a nosaltres d’aquí dalt, però per a tu que véns de visita i només has de restar-hi aquestes tres setmanes, per a tu sí que és un munt de temps”. La meva hora regalada és, també, avui, un munt de temps.
- El pensament ordenat/Opinió
- 5 comentaris
No fa gaire que torna ploure. La cortina d’aigua atapeïda i grisa la tornam tenim a sobre, però sí que te fi, sí, com tot.
I hauria de ser d’aquest temps, millor, que ens caldria reflexionar, la roda del temps.
Tot és una roda en el temps d’aquest món, tot torna, diuen. Fins i tot aquesta hora que ara ens regalen la quedam a deure, ningú no regala res! ni l’amor? és la pregunta que tenc més difícil aquesta: el temps d’estimar és de franc?, estimar el proïsme és senzillament pagar el deute de l’amor que hem rebut?
.
-No hi ha respostes?
“Molts de nosaltres preferim estimar a ser estimats.
Quasi sempre tothom vol ser l’amant. I la pura veritat
és que, d’una manera profunda i secreta, l’estat d’ésser
amat és intolerable per a molts. L’amat tem i odia l’amant,
i amb raó. L’amant sempre prova de despullar l’amat,
fins i tot si aquesta experiència pot causar-li només dolor.”
Carson McCullers, La balada del cafè trist
A vegades, quan estic de ple en els apunts de la UOC que no s’acaben mai, també m’agradaria que el temps s’aturàs, no per jo clar, per poder seguir amb la pila de novel·les i lectures que m’esperen a la tauleta de nit… però bé…
Jo sí crec que hi ha gent que regala moltes coses, una d’elles el seu temps, i que moltes més coses de les que imaginem són de franc, com ara anar a cerca esclatassangs entre moltes altres opcions…
Hola Maite,
Fa poc em vaig comprar l’antologia “Veus” i per casualitat he descobert la teva plana web, només volia dir-te que m’ha agaradat molt el conte que t’han publicat. Et seguiré llegint…
Gràcies, Laia. Aquí t’esperam!