Estic francament preocupada: som una autèntica desconeguda. Ja m’ho va dir dilluns passat un periodista exactament amb aquestes paraules: si ara sortíssim al carrer i demanàssim qui és na Maite Salord, ningú sabria qui ets (us sona aquest discurs?). Bé, casualitat o no, resulta que sembla que hi ha molt d’interès per part d’alguns d’intentar fer arribar el missatge que no em coneixen ni a casa (cosa que, en sentit figurat, i per allò que no hi som tant com voldria, no deixa de ser mig cert).
Jo, amb aquella alta dosi d’ingenuïtat que em caracteritza, li vaig dir al periodista que trobava que exagerava una mica: som coneguda per família (pares, germans, nebots, consort, etc); vint anys de professora (molts dels quals he tingut càrrecs directius), amb una mitjana de més de cent alumnes per curs, fa que molta gent jove sàpiga qui som; i, a més, he escrit quatre llibrets que han llegit uns quants lectors i tenc un bloc que rep prou visites. Tot això, sense comptar els cinc anys de regidora a l’ajuntament. Però sembla que no és prou.
Conscient que tenc molta gent preocupada per la meva -pobríssima- projecció pública, m’he decidit a actuar per posar-hi remei. Com que no crec que, després d’en Mas i en Montilla, a “La Noria” em vulguin, el més sensat és postular-me per sortir a cavall a la processó de Sant Antoni. Ja sé que no és comparable a haver estat Caixer Senyor per Sant Joan (aquí el candidat del PP té avantatge) però, com a mínim, podré posar una activitat eqüestre al meu pobre currículum (que no expedient!).
A més, si, com és previsible, el cavall se’m desboca, llavors ja tindré el problema solucionat del tot: les imatges de l’amazona-regidora-professora-escriptora entrant, al galop, al Born, després d’haver causat un ensurt de mort al públic reunit a la plaça de la Catedral, donaran, com a mínim, la volta al món. I, d’aquí, a Hollywood!
- El pensament ordenat/Opinió
- 38 comentaris
Perquè els fas cas, Maite? Perquè els escoltes i goses contestar-los?
.
Ja me pens que no te n’alces una cella pel que intenten (JR’s, Colomes, periodistes…) amb els seus absurds comentaris. Però mira que donar-los el gust de dedicar-los un tema del teu bloc… No s’ho mereixen.
.
El que els hi deu fer por és veure que a l’estat espanyol els qui realment aconsegueixen millores per ca seva són justament els nacionalistes, ara en tenim l’exemple del canaris.
.
Els deu fer por que la gent obri els ulls, tenen por que els ciutadans vegin que al seu partit hi ha molta corrupció i que els nacionalistes estan nets i tenen l’alternativa política.
.
Tens tota la raó, Nom Necessari: no me n’alç una cella. Però, com que no crec en les casualitats, m’ha fet gràcia llegir les paraules de Coloma-Jorge i tenir la sensació d’un dejà-vu. Que ara els ha agafat per dir que a na Maite no la coneix ningú? Genial. Reconec que m’ho he passat beníssim escrivint aquesta entrada. Només açò.
D’altra banda, tens tota la raó respecte al que dius de Coalició Canària: fins que a MAdrid no hi hagi diputats del PSM, lleparem espines. Aquesta és la realitat. Com diu una persona propera, fins que la gent, sigui de dretes o d’esquerres, no voti un partit nacionalista a les generals, així ens anirà. Només hem de veure la feina que fa en Pere Sampol al Senat. Llàstima que no sortís de diputat. Com a mínim, tindríem una persona que defensaria els nostres interessos, no els del seu partit, tant si és el PP com el PSOE.
Sólo faltaría ahora que el PSM tuviera representación en el Congreso de los Diputados. Os habeis cargado Menorca y ahora ya estais pensando en arrasar España. Lo vuestro no tiene remedio.
Por cierto, estoy encantado por este post. Veo que mis aportaciones no caen en saco roto. Gracias Maite.
Supòs que jo dec ser el periodista que vaig fer el comentari. Simplement li vaig dir a na Maite, que tenc en molt bon concepte com a política i com a persona, que posats a pensar en la meva germana, per dir una cosa, que té dues filles, és llicenciada en Publicitat i Relacions Públiques, però que gairebé no llegeix la premsa, el nom de Maite Salord potser només li sona, o ni això. Però el mateix diria, per exemple, del candidat del PP, el qual no vull tornar a recordar que ha estat caixer senyor de les festes de Sant Joan de Ciutadella (que, com va dir un dia el meu estimat conco, exdirector del Diari Menorca, és la festa més festa de quantes festes es fan i es desfan al món, dit sigui de passada). En cap moment no vaig voler provocar una crisi d’identitat a na Maite. Només li volia dir amb el meu comentari que molts cops ens pensam -els primers que ho feim som els periodistes- que la peixetera o el repartidor han de saber forçosament qui és en Santi Tadeo, o en Marc Pons, o… (dic aquests noms com en podria dir d’altres), quan molts cops, si els ho demanessin, molts no sabrien què dir. A més, crec recordar que també li vaig dir a na Maite que potser ella tenia més projecció pública (ara que tant està de moda parlar-ne) que altre gent, i que…. Bé, era només un comentari en bon to, que esper que els amics que visiten aquest blog es prenguin a bé. Almenys, amb el mateix sa sentit de l’humor de na Maite (promet no escriure res més al blog, per si algú s’enfada), que jo sé que va entendre el que li volia dir.
Salutacions a tothom
Una vez más tenemos a un pobre periodista cagado en los pantalones, arrodillado, ante los pesemeros. Pidiendo disculpas por haber ofendido a no se sabe quien.
Pero en que país vivimos. Ya está bien de miedos. Si dijiste que a Maite Salord no la conocen, mantenlo. No quieras ahora agradar como si fueras una mujercita.
Si el mejor ejemplo de que es una desconocida es que los mismos periodistas, que deberían conocerla, si tanta proyección pública decís que tiene, la confundieron con Antonia Salord. Cómo si no hubiera diferencia entre una y otra.
Pero a mí, tanto me da si es conocida como si no. Quienes la tienen que conocer ya la conocen. Quienes tienen que votarla ya la conocen.
Peor lo tiene el Tadeo que no lo conocen ni en su barrio.
Només et falta sa Banda Sonora de s’entrada a sa plaça de Sa Catedral . . . Que sonaria sa banda ???
Buenos días, Jorge:
No pienso entrar en tu juego, si no entendiste mi comentario, desde luego no es mi problema. No suelo entrar a comentar los blogs de nadie, sólo quise hacer una aclaración. Has hecho un comentario deliberadamente provocador, y no voy a entrar en un juego de descalificaciones. Lamento que todo tu bagaje argumental se haya reducido en esta ocasión a llamarme “pobre periodista cagado en los pantalones”. Tristemente para tí, no ofende quien quiere, sino quien puede. Se nota que no me conoces de nada. Quizá sea mejor así. Creo que confundes la educación con otras cosas que nada tienen que ver conmigo. Simplemente eso. Creo que Maite me conoce bien y sabe que no soy un periodista que haga las cosas por complacencia o por caerle bien a nadie, pero bueno por fortuna en este país todos tenemos libertad de expresión para decir lo que queramos. Qué pena que a veces algunas personas aprovechen esa libertad de expresión para faltar al respeto a los demás, como creo que lo has hecho tú conmigo.
Un saludo
“No quieras ahora agradar como si fueras una mujercita.”
Amb alguns comentaris n’hi ha per flipar clovelles. O anxoves. Alguns es capfiquen amb el paio aquell de Valladolid, però aquí també n’hi ha que pixen fora test. I el bassiot és considerable.
Crec sincerament que s’ha creat una polèmica estèril, arran d’uns comentaris que alguns hem fet aquí, sobre que na Maite no és coneguda a nivell de carrer, i que, pel que sembla, és compartit també pel periodista que li va fer l’entrevista pel Setmanari El Iris.
En primer lloc, m’agradaria felicitar al periodista de El Iris per la qualitat de les seves entrevistes i escrits. A mi, particularment, m’agraden molt. Són interessants i incissives.
En quant a la manca de projecció pública de na Maite, crec que també és aplicable a la resta de polítics. Si tenim en compte el petit percentatge de gent que llegeix els diaris, que escolta la ràdio, etc., el més lògic és que una persona d’enmig del carrer, que la política ni li va ni li ve, no conegui a na Maite Salord ni a pràcticament ningú.
Aquest fet que és molt obvi, i que sembla no agradar a na Maite, és encara més evident si demanes quina àrea gestiona a l’ajuntament, o quines actuacions ha dut a terme, o que destriàs si ho ha fet bé o malament.
També és cert que algunes persones (molt poques dintre del total de la ciutadania) sí en són conscients de qui és na Maite Salord, que fa i quina valoració li merereix. Però, repetesc, la immensa majoria no en té ni idea.
Si fer aquestes valoracions no agraden a na Maite… què hi hem de fer!
Uns versos d’una gran escriptora, Emily Dickinson, en versió de D.Sam Abrahams:
Jo no sóc ningú! Qui ets tu?
No ets -Ningú- tampoc?
Aleshores ja som dos!
No ho diguis! Ho xerrarien -saps!
Es periodista que va fer es comentari…?
El mateix periodista que diu, “promet no escriure res més al blog, per si algú s’enfada”
i ja ho ha tornat a fer?
El qui es mossega la llengua per contestar al JR, contestant-lo en castellà?
.
Penós!
Penós el JR i la seva “colometa” i penosos també qui us hi rebaixeu al seu nivell.
.
Nombre Necesario, me has quitado las palabras de la boca. En efecto, el periodista de pacotilla que dice que no escribirá más, vuelve a escribir. No ha podido reprimirse a mis encantos. Que se puede esperar de alguien que en cuestión de horas se contradice con esta contundencia. En cualquier caso, todo un detalle que escriba en castellano. Estamos en España y este idioma todavía es oficial en todo su territorio.
De todas formas, lo penoso es escribir lo que escribe Nombre Necesario. Para lo que nos dedicas mejor que sigas haciendo la siesta. Esto sí que es rebajar el nivel del blog.
Pues nada, decirle al periodista que siga haciéndonos reir con sus comentarios ridículos. Y tú, Nombre Necesario, no te prives. Sigue en tu línea.
Açò són comèdies!
Maite m’ha encantat es to de s’entrada, boníssim, i es versos també…
Maite, estimada, sí, quines comèdies. D’Alfred Jarry, of course.
.
Però, Maite estimada, si una cosa m’agrada -per sobre d’altres- dels teus comentaris al bloc és la ironia que destil·len. És força refrescant- i desembafador- trobar una persona que està en política i és capaç d’escriure sense la retòrica pomposa que és tan freqüent. Veig que no tothom ho sap copsar. Ells s’ho perden i no saben el que es perden!.
.
Respecte al fons de la qüestió, el coneixement ciutadà de na Maite Salord, possiblement el periodista encerta. Hi ha molta gent que no segueix els esdeveniments polítics i, sens dubtes, aquests no et coneixen…ni a tu, ni al Chiqui, ni a la Carbonero. I què?
.
El PSM, a Ciutadella, és conegut per un grapat de gent, d’aquests que el coneixen alguns el voten i és de suposar que els qui voten PSM sí coneixen na Maite Salord. La teva feina, Maite, i la del PSM és eixamplar el coneixement de la gent que és susceptible de votar-vos. És el que vareu fer les darreres eleccions i no us va anar gens malament. Al cap i a la fi que més dóna que els votats acèrrims del PP et coneguin?. Seria d’òpera bufa treballar en aquesta direcció.
.
De mica en mica s’omple la pica. Estic convençut que la pica és més plena que fa tres anys i mig. Això és el que importa. Seguir-la omplint és la teva- la vostra- responsablilitat i recorda el que deia Sartre, “Qui és autèntic assumeix la responsabilitat de ser qui és”. Idò, Maite estimada, continua essent autèntica…i i irònica, sisplau!!!.
Matilde, tens tota la rao amb Jarry. Es facil composar un Ubu amb els personatges del blog. Però de comedia rés, estracanada pura !!! Si Muñoz Seca aixequés el cap … Quin llibreto !!!
“Estic convençut” diu ella.
Però després potser dirà que ho ha fet expressament… i l’entendrem sense comprendre-la.
http://www.youtube.com/watch?v=dJ6ryMPpoU8&feature=player_embedded
O sigui que na Matilde és un Matildo. Ai quina gràcia! Que quedi clar que jo també som un Colom… i què?
Jo no som na Tònia, que quedi clar.
En canvi hi ha d’altres partits que sense tenir polítics coneguts, sense saber quina feina han fet i sense res de res, ja tenen garantits 4 o 5 regidors abans de començar.
Ja tenen la TV, Madrid i els grans partits que els donen aquests primers 5 regidors.
Després la sociologia del poble, la potència dels candidats, l’acció de govern en el passat, els 2 diaris insulars i alguns detallets més el permetran governar o no governar.
Una anècdota de noble alcaldable m’inspirà una entrada del meu blog Aprenent a Rallar en pla fa quatre anys. Realment devia estar molt desenfeinat el dia que la vaig escriure, us la deix aquí:
Boixadors:la bandera de Sant Joan oneja també a Maó
En el pròleg del seu llibre Baltasar Pòrcel escriu “Les Illes, encantades (Edicions 62, 1984) recullen tot el que he escrit sobre aquesta terra meva que, amb un amor mesclat amb rampells de ràbia, sempre m’ha obsessionat i a la qual em sento fortament arrelat fins al moll dels ossos. Malgrat jo mateix, a estones, i a pesar de l’internacionalisme- primer professional i després vital- al qual tan sovint estic abocat. Més encara: crec que ambdues posicions es complementen a meravella, perquè relativitzen i en conseqüència garbellen d’accessorietats, deixant més net, més clar, el bessó de les coses.
Andratx, allà on vaig néixer i viure fins els catorze anys, allà on he tornat amb persistència, allà on ara també visc, al camp, una tercer part de l’any, es troba tan ficat en mi com Mallorca en el cor del poeta, segons aquells admirables versos de Bartomeu Rosselló-Pòrcel:
Tota la meva vida es lliga a tu,
com en la nit les flames a la fosca.
Si substituïm Mallorca i Andratx per Ciutadella, i salvant que no tenc la sort de viure la tercera part de l’any a ponent, aquestes paraules de Baltasar Pòrcel expressen perfectament el sentiments que em relacionen a mi amb Ciutadella. M’hi sent fortament arrelat però no hi manquen per res els rampells de ràbia especialment quan observ que moltes vegades hi sovintegen més els conservaduros que els conservadors i que no hi manquen gens els polls entrats en pastura convençuts de què tot està en venda i de què tot es pot comprar.
Sant Joan és capaç de provocar-me les més belles emocions: el toc de fabiol i l’explosió d’imatges, sons i colors que anuncia l’inici de l’estiu sempre em posa la pell de gallina i ara que compartec amb els meus fills unes emocions que no vaig poder compartir amb mon pare a vegades també em fa ennivolar els ulls. Són sentiments bàsics que saben mantenir-se al marge de qualsevol intel•lectualització i romandre purs. És per açò que la bandera de Sant Joan penja a ca meva, per fer bulla amb els al•lots i maldar de transmetre’ls aquestes emocions que només un ambient i un esperit festiu poden provocar.
Però Sant Joan en ocasions també em provoca rampells de ràbia. Ciutadella és un dels pocs llocs on encara et poden dir que d’una cosa en saben més que tu per la simple circumstància de l’origen familiar. Açò em va passar l’any 2004 durant unes noces que es celebraven pocs dies abans de les eleccions del 14-M, en un temps en que encara podíem riure tots junts i en el que a mi em va tocar compartir taula amb la plana major de l’Asociación Familiar de Menorca.
Quan vaig veure els comensals que els nuvis m’havien assignat em vaig prometre fer bonda i evitar cap comentari que els pogués incomodar. Ells estaven eufòrics per la segura victòria electoral del PP que preveien i durant el dinar em vaig esbutzar de riure amb en Toni Camps perquè, si no tenc en compte la seva ideologia homòfoba que censur contundentment, he de reconèixer que en Toni és un personatge còmic que, a diferència de molts altres líders de dretes, és equitatiu amb les dues llengües oficials de la nostra comunitat autònoma: normalment els líders del PP són escrupolosos parlant castellà i en canvi quan parlen català es permeten qualsevol pedrada. En Toni Camps no obstant, no és així, ell fa malbé les dues llengües per igual, i cada vegada que durant aquell dinar intentava rallar castellà i deia una “ciutadellencada” jo em rebentava de riure i exclamava:”…ese bilingüismo!”.
Al marge d’aquestes bromes vaig intentar ser molt asèptic en les meves opinions durant aquell convit però vaig tenir el mal acudit de comentar que em semblava una equivocació que en Guillermo de Olives, el Caixer Senyor de l’anterior bienni, hagués volgut ser Caixer Senyor i Conseller en el mateix any. Ho vaig argumentar amb dos motius: per problemes de dedicació en primer lloc i perquè trobava que el caixer senyor tenia una avantatge sobre els caixers batlles, que era la potencial aparença de neutralitat política que li donava més capacitat per servir per uns dies d’icona de tot un poble.
L’observació no era, per dir-ho de qualque manera, molt republicana però els comensals se’m van tirar damunt i em van dir, i jo trob que en certa manera tenien raó, que de caixer senyor neutral políticament no n’hi havia hagut cap mai, que tots eren simpatitzants del PP i que la meva pensada faria malbé Sant Joan. Un d’ells em va dir amb molta remelsa que el que jo deia era un disbarat i que ell de Sant Joan en sabia molt més que jo perquè ell tenia les dues visions i jo només en podia tenir una. Jo no sabia que Déu als futurs caixers senyors a part de donar-los el privilegi de la noblesa els havia donat també el do de la ubiqüitat, però vaig entendre perfectament que m’estava dient que ell era de família aristòcrata i jo no, així que li vaig contestar:- tens raó, el dia que vas néixer ja en sabies més que jo sobre Sant Joan.
No s’ho va valer recordar al futur noble caixer que Mn.F.Martí i Camps ens explicà Vint caires d’un mateix Sant Joan, que per tant conèixer-ne dos no és gran cosa i que precisament en aquest llibret D. Gabriel de Riudàguiles i de Boixadors, el Caixer Senyor, no és presentat com el més entès en la festa.
Com sigui, i sense que la meva equivocada visió de plebeu hi tingués res a veure, en Guillermo de Olives dimití poc abans de Sant Joan amb importants crítiques de la premsa mallorquina per la seva escassa dedicació al càrrec.
Arribats en aquest punt us he de dir que acab de decidir canviar completament l’objectiu d’aquest l’escrit: inicialment havia pensat parlar-vos de la paraula noces i fer-vos notar que jo abans emprava erròniament aquesta paraula com a sinònim de casament però un dia que contava als meus fills “La fia del Sol i de la Lluna” me’n vaig adonar d’aquest mal ús quan vaig veure que, com era d’esperar, la rondalla acabava en casament i Mossèn Antoni M.Alcover escrivia “Tot ja estava a punt de pastora mia, i lo endemà dematí se fa fer es casament i llavò ses noces”. Les noces idò, no podien ser un sinònim de casament i ràpidament vaig acudir a l’AlcM on vaig comprovar que noces ‘és la festa amb que es celebra un casament, especialment la festa profana (àpat, dansa ,etc.) amb que se celebra el matrimoni. Cast:Bodas’, i en la que a vegades ens toca compartir taula amb els comensals més inesperats.
També us pensava parlar de Foc i Fum i de l’expressió “jugar de cul de bòtil”, perquè l’altre dia, quan a ca nostra llegíem Foc i Fum amb els fillets i ens repartíem els trossos que cada un havia de llegir- jo llegia els papers de l’amo en Joan i en Bartomeu de Son Tica, la meva dona era na Francisca , en Josep (cinc anys) llegia amb molt d’interès el diàlegs d’en Rafel i d’en Carralet, i a na Clara (tres anys, que s’esbutza quan sent allò de “canta-li sa lliçó clara”) li vam donar també el paper també de na Francisca-, en Josep va trobar estrany que donéssim a na Clara el mateix paper que a sa mare i li vaig haver d’explicar que na Clara, com que no sap llegir, jugava de “cul de bòtil”.
Jo no he trobat aquesta expressió en els diccionaris però en l’argot infantil de la Ciutadella dels anys setanta i vuitanta “jugar de cul de bòtil” era l’expressió que s’explicava per dir que ‘es donava la il•lusió d’estar jugant amb els al•lots més grans als fillets que per mor de la seva menor edat no tenien capacitat d’entendre les regles del joc ni de seguir el ritme de joc dels grans’. Sabeu si s’empra encara aquesta expressió?, en coneixeu l’antiguitat?, sabríeu definir-la millor?
No obstant, com ja us he explicat, he canviat d’objectiu quan he començat a parlar del Caixer Senyor D. Gabriel de Riudàguiles i de Boixadors perquè resulta que Mn. F. Martí i Camps, al cel sia, és en bona part responsable de què jo sigui ciutadellenc de Maó degut a què ma mare i el meu segon pare, en Carlos Mir i Orfila, s’enamoraren precisament quan ma mare començà a convidar cada Dissabte a en Carlos Mir a fer sa bereneta, i a admirar les esplèndides vistes al port de la nostra casa del Born, després de la seva visita setmanal a l’Arxiu Diocesà on ell estudiava els llinatges de Menorca amb Mossèn F.Martí. En comentar el llinatge Mir en Els Llinatges dels Menorquins (Quaderns de Folklore 1990-991) el Sr. F. Martí escrigué:“El maonès d. Carles Mir i Orfila nascut el 12 de novembre de 1916 era funcionari d’hisenda i investigador infatigable de temes menorquins, que una mort prematura l’impedí acabar, l’abril de 1983”
Idò el que m’ha semblat interessant és que un prevere que estudiava els cognoms posàs el llinatge Boixadors al Caixer Senyor. El llinatge Boixadors deriva de Boixeda, ‘bosc de boixos’ ( Francesc de B. Moll, Els Llinatges Catalans, Ed. Moll 1959),però en aquest cas he fet com els al•lots petits que quan els regalen un diccionari comencen a cercar batalls, i a mi el primer que m’ha vingut al cap és que boixador és un que boixa, i boixar a Mallorca és ‘conèixer carnalment’ (Alcm),’practicar el coit’ (Coromines).
AlcM també ens informa que BOIXADORS és un topònim ‘Vila de l’antiga sots-vegueria de Cervera, avui agregada al municipi de Sallavinera (a 20 quilòmetres al N. D’Igualada) i que el llinatge (escrit sovint Boxados) és comú a Barcelona, Castelló, Isona,Vendrell,etc.
Una Boixeda és un bosc de boixos, arbust de la família de les buxàcies:Buxus sempervirens; Cast, boj.. A Mallorca en tenen una altra espècie la Buxus Balearica.
En estudiar les diferents accepcions de boix m’he centrat en les que AlcM defineix específicament per Menorca.:
2.‘Cilindre robust de fusta amb un mànec més prim que el cos que serveix per picar verticalment i escalfar alguna cosa dins el morter; cast: majadero, mano’.
3. ‘Cilindre de fusta que serveix per arrasar les mesures de grans que no van a caramull ;cast: rasero.
8.Cilindre de llenya al qual antigament s’enrotllaven els anuncis municipals i s’anava passant de lloc en lloc. D’això ha quedat la frase popular passar es boix: murmurar, contar novel•les de casa en casa.
10 a) Baldufa grossa (Maó, St.Climent); cast:peón.
10b) Espècie de baldufa cònica que no té cul ni burcany per enganxar el cordó (Ciutadella)
També és important fer notar que boix és sinònim d’infant a Eivissa, açò serà important tenir-ho en compte quan comentem l’etimologia del mot ciutadellenc bruix explicada per Coromines.
També m’he interessat per les accepcions menorquines de boixa:
1.Peça cilíndrica o troncocònica que va col•locada en el centre de la roda del carro i a la qual convergeixen els raigs; Cast.cubo.
En relació aquesta accepció he de comentar que a vegades no he sabut com anomenar a la peça de plàstic que tapa les llantes dels cotxes (cast. Tapa cubo).Què trobaríeu si nosaltres l’anomenàssim tapa boixa?
5. Peça cilíndrica de fusta que va ajustada dins l’ull de la solera del molí i subjecta el collferro (Garrotxa, Pl. De Vic, Berguedà, Maestr, Mall, Menorca).
6.Corriola ampla per on passa la corretja de la romana del molí de vent (Men)
Boixa a Eivissa també és una nina de pocs anys per femenització de boix.
Però no us perdeu a Coromines perquè ell ens farà unes observacions que, com diria ell mateix, són brutals: “Són nombroses les coses anomenades boix amb caràcter secundari o translatici. A Eivissa un boix és una criatura, sovint especialment un infant de pit. I això ja necessita una explicació. Car fa l’efecte d’un mot diferent. També s’aplica a nens grans, com observava Alcover i jo mateix vaig veure. El que ja és més constant és que sigui especialment masculí; encara que és veritat que s’ha estès de vegades a les nenes, dites llavors ‘una boixa’ (registrat per AlcM per a Eivissa i Formentera).Tanmateix crec que es pot assegurar que és té consciència en això, d’un ús ampliat o bé una mica impropi. Em cridava l’atenció En Moll, en una conversa d’anys enrere, sobre el verb boixar ‘practicar el coit’, que amb aquest sentit s’usa vulgarment a Mallorca, com a possible antecedent de l’eivissenc. Boix ‘nen’.
I en efecte deu haver-hi relació; però potser no com a postverbal d’una acc.’procrear’. Ell mateix en el seu estudi del dialecte de Ciutadella hi recollia boix amb el significat de ‘ma de morter’, objecte que se sol fer de boix. Una expressió brutal, usada per tot o almenys a Barcelona, és anomenar ma de morter el membre viril: doncs sens dubte ve d’ací d’una banda el verb boixar i de l’altra el nom del boix eivissenc, com sigui que és comú reparar especialment en el penis de la criatura, i d’ací han vingut una sèrie de denominacions del noi, usuals en les llengües i parlars romànics: com el mall. atzeb (d’origen aràbic) o carallet. A Ciutadella mateix sembla que es diu bruix per a “nin bellugadís i entremaliat”; això suposo que és una alteració del mateix mot, si bé amb contaminació de la idea de ‘follet, esperit entremaliat’, sentit en el qual pertanyerà a la família de bruixa”.
A Aprenent a rallar en pla vaig de ca na Beta a Cas Jai o de Son Mel.lo a Son Catel.lo, però jo m’ho he passat d’allò més bé debanant el fil del segon llinatge del Caixer Senyor de Vint caires d’un mateix Sant Joan.
Havia escrit una versió de l’article anterior on havia llevat açò de què en Toni té una ideologia homòfoba perquè en el seu dia en Toni protestà pel comentari dient que jo sabia que ell mai no faria mal a un homosexual i jo crec que és ver si entenem que ell mai no els faria mal físic. Digue’m que en Toni té uns prejudicis religiosos contraris a l’homosexualitat que al meu parer poden fer molt de mal als homosexuals. Sense voler he penjat la versió antiga que rallava d’homofòbia, que segurament és una paraula massa forta que no vaig medir prou, però no era la meva intenció, jo en volia penjar una on havia obviat aquest tema. Ha estat un error.
En Toni també va escriure en el meu blogg que no era de ver que a la taula hi fos la plana major de l’AFA i que de la plana major només hi era ell, la resta com a molt era gent que podia simpatitzar amb l’AFA i que a més en el dia del dinar l’AFA no estava constituïda.
Vull ser just amb en Toni i admetre que durant el dinar de noces no sabia que l’AFA no estàs constituïda i tampoc no sabia la data de constitució de l’AFA dos anys després, quan vaig fer l’entrada del meu blogg, ni ho sé ara. En Tot cas hi era en Toni Camps, que va ser de la plana major de l’AFA…
Menudo rollo nos ha metido el Mir. Y seguro que nadie le va a llamar troll. Que coño tiene que ver lo que nos escribe Mir con el tema que ha planteado Maite Salord. Si nos quiere contar sus batallitas y sus cenas con planas mayores de no se que, que lo haga más ameno y menos largo.
Es que la gente se cree que su vida es muy interesante y se siente en la obligación de contarla con detalle. Señor Mir, que su vida no nos interesa para nada. Sus aventuras con el Camps y caixers senyors nos traen al pairo.
Si quiere hablar de homofobia y de maricas, espere a que Maite Salord ponga un post con este tema, porque sinó le van a acusar de ser un vulgar troll. Aunque siendo Vd. un pesemero, seguro que puede interrumpir y hablar de lo que le rote sin que nadie le insulte. En este blog, los insultos sólo van dirigidos a quienes no somos del PSM.
Por cierto, extraordinaria la puntilla que Nombre Necesario le ha dado a Matildo de la Mole. Ahora hemos descubierto que bajo un nombre femenino se esconde un señor de pelo en pecho.
El pedante de Matildo ha sido descubierto. Tan inteligente y culto ha caído en su propia soberbia.
Muy bien, Nombre Necesario. Es lo primero que escribes digno de mi aplauso.
Gràcies Josep Mir,
llegir el teu comentari ha estat entretingut, m’ha distret agradablement.
.
Ara el tornaré a llegir.
Rellegir, sempre ho faig amb les lletres que m’agraden, com les teves.
.
Bona nit.
Por cierto, invito a Benejam a que nos indique, una vez más, la definición de troll, sus características y como el Mir se adapta perfectamente a este apelativo.
Estaría bien que el Benejam fuera ecuánime con todos y no sólo con según quien. ¡Venga Benejam, sé valiente!
maite recorda que “hostes vingueren…” je je… i per treure’t de casa primer han de saber on vius (maitesalord.cat), qui ets (maitesalord.cat), què penses (maitesalord.cat) i, com diria un dels teus alumnes: “i tu de què vas, tia?” i, tu, com si res, pots contestar: maitesalord.cat!
PS. A n’en Juanra que algú l’hi expliqui el tema del .cat. Thats entertainment L & G!
Té raó en Rodriguez quan diu que el qualificatiu de troll el posau a discreció en funció de qui fa el comentari. En Josep Mir escriu un comentari, totalment fora del tema que es tractava, parlant de coses de fa una ranxada d’anys, de temes particulars seus i de la seva família, i surt en Nom Necessari agraint l’article de’n Josep Mir. Ja es veu que un troll no és aquell que canvia de tema o intenta desviar l’atenció, sinó aquell que opina diferent.
Això sí que és una estracanada i el que és pitjor, que ningú en digui res.
Deia en Santiago Benejam Torres el passat dia 8 d’octubre:
Nomes com a recordatori, extret d’un comentari meu a un altre article de na Maite.
Les normes de conducta a fòrums, blogs, llistes de correu, usenet, etc, etc. Recomanen no sortir-se dels “topics”, o sigui respectar el títol i la temàtica del missatge/article en qüestió (on-topic) i no anar-se per les branques desviant el tema (off-topic), o duent la conversació en una direcció determinada per el seu propi profit.
Si, jo també m’he sortit del assumpte del article ho reconec.
Som un troll!!.
http://www.instantsfun.es/trollolol
Més que un troll, trob que ets una cansada Coloma. O Colom. O Jorge.
En primer lloc vull demanar disculpes si m’he comportat com un Troll i us he avorrit.
Tanmateix vull aclarir quin era al meu entendre el tòpic: vaig interpretar que el tòpic era que és paradoxal que una persona que s’ha dedicat vint anys a l’ensenyament, ha escrit uns quants llibres, ha estat finalista d’un premi Sant Jordi , que sap descriure certs ambients ciutadellencs amb precisió de retratista -com ho feu na Maite a la Mort de l’Ànima- i que és regidora de cultura; tengui tal vegada manco notorietat social que el candidat del PP de qui no sé gaire cosa més que ha estat Caixer Senyor…al marge del coneixement que jo pugui tenir d’ell de l’època escolar a la Salle Maó i que és intranscendent. Que sigui llicenciat en empresarials a mi em deixa absolutament fred perquè jo també ho som i per mi açò no té gaire merit. En els anys 90 en llicenciàrem en econòmiques, dret i empresarials probablement més del 70% del joves als quals els pares ens pagaren carrera i d’aquí segurament ve la desgràcia del país. Si haguessim estudiat enginyeria les coses anirien d’una altra manera, però vam decidir emular a Marios Condes, De la Rosa, Albertos, etc. que eren les estrelles del moment.
I vaig voler posar de manifest que açò dels caixers senyors és un dels elements que dóna grandesa a la festa, però que a la vegada és una ridiculesa absolutament anacrònica, ridiculesa que jo no canviaria perquè tal vegada per mi la força de Sant Joan està en els sentiments contradictoris que provoca.
També vaig comentar a nivell d’anècdota que açò de ser caixer senyor no només dóna notorietat social sinó que puja molt l’autoestima fins al punt d’arribar a estar segur que la noblesa garanteix el superior coneixement, solvència i fonament de les opinions que s’expressen .Açò és sorprenent ni que sigui rallant de Sant Joan a Ciutadella i pens que pot no ser asèptic des del punt de vista públic.
És ver que quasi tot el que vaig aferrar era absolutament instrascendet i un rollàs, però ja dic que em vaig equivocar de versió quan vaig fer el select all/copy/paste/submit i el que em va saber més greu, quan me’n vaig adonar compte, és veure que havia tornat a publicar que en Toni Camps és homòfob, perquè no crec que sigui el cas. I és ver que pens que en Toni no m’ha tractat a mi bé en qualque ocasió però pens que difícilment pots demanar a qualcú et tracti bé si tu no el tractes primer bé tu a ell. Per açò vaig rallar del tema, per dir que va ser un accident aferrar una versió equivocada que crec que era desproporcionada en la qualificació d’en Toni.
Disculpes a tots novament i na Maite pot retitar l’entrada en voler, em semblarà bé.
Per cert, jo no som ni votant del PSM… ho podria ser si no cregués en la segona laïcitat, la que considera que ,en un món globalitzat, com la religió la nacionalitat és un afer individual de les persones i pertany només a l’esfera dels seus sentiments.
Josep, el teu comentari em va agradar molt i, a més, tenia molt a veure amb l’entrada que jo havia fet: a Ciutadella, allà on hi ha un Caixer Senyor… Bé, m’estim més no entrar en el tema de Sant Joan!
Així que, ja ho saps, encantada de tenir-te per aquí i, si vols canviar el comentari pel que volies fer, m’ho dius i te’l modificaré. Un altre dia ja rallarem del tema “nacional”!
Sí, sí, aquí tothom pot escriure del que vulgui, fins i tot li riuen les gràcies, menys els que no som de la corda pessemera. Si no ets pessemero o del seu entorn llavors ets criticat, insultat i marginat.
Però, a pesar de tot això, mai em faré d’aquesta secta. Mai.
… ay Coloma ya no me lloooooreeeesss!!!
Por lo que se ve, la juerga está en este post. Como siempre pasa en esta plaza de “intelectuales”, el post de Maragall sigue sin estrenar. En el fondo os va la marcha.
Leído el último comentario de Mir, se agradecen sus disculpas pero no comparto en absoluto su diatriba sobre los caixers senyors.
En primer lugar, hoy en día tanto da ser caixer senyor como ser un vendedor de una ferretería. Algunos de sangre azul son menos nobles que otros que no lo son. Lo de la aristocracia es algo totalmente anacrónico. Entiendo yo que Chiqui no es candidato a la alcaldía de Ciutadella por ser caixer senyor. Este hecho es un añadido más. Chiqui es candidato a la alcaldía de Ciutadella por su capacidad, su seriedad y su absoluta honradez. Y por haber aglutinado al PP a su alrededor.
Es joven, es simpático, está preparado, no busca un cargo para ganar dinero, tiene capacidad de liderazgo, tiene las ideas claras…
Lo de haber sido caixer senyor es un elemento externo que, incluso, le puede perjudicar, sobretodo para gentes de mente estrecha (cómo las que habitan por aquí).
Por otro lado, y puesto que el Mir está lanzado, estaría bien que nos explicara el pique que tiene con Toni Camps. El pobre, sin comerlo ni beberlo, se le ha llamado homófobo, aunque ahora lo ha suavizado, y dice que lo ha tratado mal en algunas ocasiones. Venga Mir, tú que tienes la pluma fácil, cuentanos otra batallita de las tuyas.
Ja va bé, Jorge Ridríguez que en Chiqui tengui les qualitats que tu li atribueixes… jo no puc opinar… només el conec de l’època de la Salle Maó…després només he coincidit amb el a les noces que he comentat i tal vegada l’he saludat qualque vegada pel carrer… També vaig coincidir amb la seva dona dos anys a la residència militar d’Es Fortí a Palma… però ja te dic, fora de l’època escolar no l’he tractat a en Chiqui…
Ya lo he dicho otras veces, el partido que voté en las últimas elecciones no está representado en el Ayuntamiento. Afortunadamente no he colaborado con mi voto al caos de esta legislatura. Nadie podrá decir que tengo alguna responsabilidad en ello. Ha sido un caos con el PP y los mixtos y otro caos con la izquierda gobernando.
Cuando parecía que era imposible gobernar peor que con los mixtos y PP, la izquierda ha rizado el rizo y ha superado lo que parecía insuperable. Dudo mucho que la cagada de los parquímetros hubiera ocurrido con el PP. Mientras a unos se les puede acusar de tener la mano larga, a los actuales inquilinos de Dalt la Sala se les puede acusar de negligentes e incapaces.
Y lo que es peor, para ellos, con su pésima gestión han logrado que la gente se haya olvidado de los mixtos, de Brondo, de Nerer, etc. Tal ha sido la gestión de la izquierda que la gente, por no recordar, ya no recuerda que había un alcalde que se llamaba Brondo. Parece que hayan pasado veinte años.
Y cuando veo que el PP se renueva, coge caras nuevas, gente preparada, recupero la esperanza en que las cosas se pueden hacer mucho mejor de lo que se ha hecho hasta ahora. Yo votaré a Chiqui. Mi voto que ya les fue esquivo en las pasadas elecciones, lo van a recuperar.
“Si el mejor ejemplo de que es una desconocida es que los mismos periodistas, que deberían conocerla, si tanta proyección pública decís que tiene, la confundieron con Antonia Salord. Cómo si no hubiera diferencia entre una y otra.”
Jorge, una aclaración a este punto (qué tarde llego): el periodista que confundió a Tonia con Maite no trabaja ni en Menorca (sino en Mallorca). La consideración que tienen en la isla vecina de la cobertura de la información local es espléndida, como puedes ver. Pero bueno, somos la isla menor, así que qué más da…
Maite, si s’entrada a n’es Born la fas fent un pino damunt es cavall et donarem s’Oscar directament!!!!!