En Francesc té dificultats específiques d’aprenentatge (DEA) a causa d’un transtorn de la lateralitat, entenent per lateralitat la definició en el sistema nerviós del predomini d’una part del cos respecte de l’altra. En el seu cas, té lateralitat creuada: vista, oida, mà i peu tiren cap a dreta o esquerra de forma heterogènia. De fet, fins fa poc (i diria que, si el deixàssim, encara) tant li feia escriure amb la mà dreta com amb l’esquerra.
Aquest fet, que es defineix genèticament, provoca una sèrie de símptomes que compliquen moltíssim el seu procés d’aprenentatge: poca capacitat de concentració, girar lletres i nombres, faltes d’ortografia, problemes per orientar-se en l’espai, poca agilitat motriu… El risc d’aquests fillets és que s’acabin desmotivant davant tantes dificultats i que, per tant, l’escola sigui per a ells un martiri. En aquest sentit, m’agradaria reproduir unes frases que l’escriptora Julia Navarro va escriure en referència al seu fill: “He tenido que explicar a un profesor que mi hijo no confunde la B con la D por fastidiarle (…). La respuesta que suelen dar es: “Su hijo es inteligente, pero tiene que fijarse, estar más atento”.
He de dir que, en el meu cas, sempre he trobat una escola (uns mestres!) que s’ha esforçat per donar una resposta al meu fill, que entén el problema i que fa el possible per fer que en Francesc, tot i les seves dificultats, vagi avançant. A més, s’ha de dir que és un fillet llest i viu que, potser, veu tots els carrers iguals i que li ha costat molt distingir una “p” d’una “d”, però que té una capacitat d’expressió oral brillant. És enginyós, creatiu, sensible, divertit, simpàtic i obert i caça una mosca al vol. A més, és estimadíssim per tots els seus companys. És per això que molta gent se sorprèn en saber de les seves dificultats. Tenir una mare escriptora (sense problemes de lecto-escriptura!), hem de reconèixer que, de cara a la galeria, tampoc no ajuda gaire.
Potser us demanareu que per què us explic tot això. La idea em va venir al cap després de parlar amb una persona a qui tenc una gran estima i que també té un fill amb dificultats. Parlàvem de les nostres “joies” com si fossin els fillets més fantàstics del món. I és que, per a nosaltres, ho són. I és evident que ens desvivim cada dia perquè no patesquin més del compte. Perquè visquin amb normalitat les seves “diferències” i les acceptin. I, per fer-ho, cal primer fer visible el seu problema. En aquests moments, tenim un projecte de novel·la a mitges sobre un fillet que confon lletres i odia les taules de multiplicar i que ha hagut de repetir curs… Només li vaig posar una condició: ha de ser divertida, ho entens? I ho va entendre perfectament: que sí, Maite, que ho entenc, que em vols fer feliç mentre repetesqui curs! Aquest és el meu fill.
- El pensament ordenat/Opinió
- 61 comentaris
En Silve “borde” escriu a na Maite: un dia de Sant Joan de fa uns anys, fent el replec del capvespre, seguia la qualcada amb un amic…just davant la Catedral mentre sonaven les 5 (17 campanades) ell em va posar la mà a l’espatlla, em va aturar i em va dir: “Abans que ho sàpigues per altres et vull dir que som gay”. Jo el vaig mirar i, sense pensar qui devien ser “els altres” li vaig dir: “Mira, no ets el primer capellà homosexual, ni el primer amic homosexual, ni el primer homosexual de la història…i ara que m’ho has dit (jo, treient ferro) ets més feliç?” . La seva resposta fou: “Més feliç no ho sé, més segur sí…” tom, tom tirurit, vam sentir i llavors i ara encara, estic content d’haver ajudat al meu amic a tenir una mica més de seguretat…en Francesc, i no ho dubtis, t’agraïrà aquesta novel·la a mitges i aquesta entrada al bloc algun dia. Sigui com sigui, en Francesc agraïrà tenir una mare aprop que parli clarament amb ell i que li doni confiança… entre tots anem escrivint la “normalitat” d’aquest segle XXI. A que ja no som tan “borde”??
Jo també vaig repetir, a segon de primària exactament, i va ser una bona experiència. Salut!
Sobretot, sobretot donar-li la má sempre. Que es senti segur. Com tu dius estimat, que sigui feliç. Açò és el més important, perquè si se sent estimat serà feliç i si és feliç, d’una manera o d’altra, tirarà endevant.
Estic totalment d’acord amb en Silve. Aquesta claretat per explicar les coses ajuda molt. La meva família encara no s’ha fet a les meves “dificultats” i prefereixen dur-ho d’amagat (segons algun d’ells, he de deixar de fer “tonteries”). Tot i que no és agradable, explicar-ho i intentar-ho solucionar com un altre problema, dels tants que ens aniran vinguent, segurament serviria d’ajuda en alguns moments.
He d’admetre que he volgut tirar la tovallola més d’una vegada, però intent seguir endavant per molt difícil que sigui (que ho és) moltes vegades.
Enhorabona a n’en Francesc per tenir aquesta família, amics i professors, i enhorabona a na Maite per tenir aquesta joia a casa!
Silve ha comparado un trastorno de la lateralidad con la homosexualidad. Acaso cree Silve que la homosexualidad es un trastorno?
Estaría bien debatirlo.
Hola,
Maite estic seguríssima que es teu fill és una joia. Efectivament, com diu na Maria ajuda moltíssim que sa teva família s’informi, et recolzi… i de ben segur que açò ho té i molt més, així que no tenc cap dubte que portarà endavant els projectes que es proposi o us proposeu, com el de la novel·la a mitges, una idea genial! i una resposta per part seva encara més genial. M’encantaria poder llegir-la qualque dia…
De tota manera, pel que fa a na Maria, dir-li que encara que aquest recolzament familiar és àltament positiu no necessàriament és del tot imprescindible per seguir endavant, com sembla que has de fer, i que hi ha molta altra gent que et pot recolzar, ajudar, acompanyar… Si tens ganes de llegir algo, cerca informació sobre sa resilència, a jo em va fascinar i xerra de la capacitat, en entorns dàllò més difícils, de sortir endavant. Molts ànims.
Terry, és conya no?
M’he vist reflexada en aquest article. No som jo qui patesc lateralitat creuada, ni ningú pròxim a jo. El meu germà, emperò, pateix hiperactivitat, un transtorn que hi té coses a veure. Els fillets amb hiperactivitat també són despistats, es distreuen, han de repetir curs (en ocasions) i en molts casos són considerats “fillets que no en volen”.
Els mestres del meu germà el tractaven com un al·lot que no volia fer feina, fins que una mestra més viva que els altres (o més informada) va intuir que en X. era intel·ligent, però necessitava teràpia.
És dur per la família acceptar-ho. És dur per s’al·lot. Perquè tot i que existeixen tractaments mèdics, els efectes secundaris són difícils d’entendre i passar.
El que molta gent no sap és que aquests fillets (amb hiperactivitat) si no tinguessin aquest transtorn serien superdotats.
Estic contenta que una escriptora com tu, Maite, escrigui sobre aquest transtorn, perquè és la manera de què es conegui entre la societat i així els fillets que no saben encara que ho pateixen puguin ser tractats.
Molta sort en aquesta novel·la a duet -tot i que m’agrada més pensar que és un trio, ja que el teu fill també hi pren part.
Núria, no. No es coña.
Esper que ningú caigui a la trampa de Terry. Si vol rallar sobre homosexualitat, que se’n torni al seu hàbitat natural, al bloc d’un senyor molt “progressista”. I avís: esborraré, sense cap contemplació, qualsevol comentari homòfob, ni que sigui una simple insinuació.
I, ara, anem al que és important, els comentaris que heu deixat sobre el tema de l’entrada. M’han agradat molt tots. No és fàcil assumir les dificultats pròpies ni les dels fills, però, si volem ser feliços, no ens podem enganyar. A més, saber i acceptar és l’únic camí possible. Ningú no és perfecte i ja m’agradaria a mi saber muntar els “legos” a la velocitat que ho fa en Francesc. O tenir les seves sortides, sempre divertidíssimes. O…
Bueno, bueno, ya hemos descubierto uno de los temas tabú de este blog. Si el comentario sobre este tema no gusta a la jefa, será borrado sin piedad. Estamos avisados.
Habría que ver, en cualquier caso, que es un comentario homófobo para Maite Salord. Estaría bien poder definir homofobia, saber cuando un comentario es homófobo y cuando no lo es. Me parece que determinadas personas tienen la piel muy fina en este tema.
No entiendo, por otra parte, que no se quiera debatir sobre la homosexualidad. Esta decisión me transmite intolerancia y creer que se tiene la verdad absoluta sobre el tema, de forma que los que no piensen igual se borran sin contemplaciones. Tan democrático que es este blog y ni tan siquiera se puede debatir un tema que, por otra parte, desde un punto de vista médico y científico concita todavía sus discusiones.
Pues que se le va a hacer. No seré yo quien empiece el debate, aunque resultaría interesante, siempre que se hiciese desde el respeto y desde una vertiente médica.
O… “veu tots el carrers igual”. Si ens permets Maite, no veu igual : l’estels, les persones, els colors, els sentiments…
Tots tenim una persona amb dificultats a la nostra familia de la qual a la llarga aprenem molt, altra mirada de les coses. Tenim molt per apendre dels fiets, conviuen amb els “diferents” amb tota la naturalitat del mon.
I un altre diferent es en Terry, no ha segut capaç d’entendre el que significa viure amb dificultats com l’amic d’en Silve. Ara, la P amb la P se la sap de memoria.
Salut per aquest m´´on tan hetero……..
geni.
Per la resposta d’en Francesc, queda ben clar que les caça al vol, les mosques. Si aquest projecte de novel·la fructifica i algun dia surt al carrer, promet ser-ne un dels lectors. Jo posaria un 10 per als valents.
Terry per aquí… “¡esto se hunde!”
.
Em sap molt de greu pel teu bloc, Maite, açò de cada dia, per desgracia, es sembla més a ca’n Camps.
.
Perdona’m si jo qualque vegada he pogut donar peu a intervencions tan perverses.
Si vols, Maite, no tornaré entrar a ca teva.
.
Llàstima de plaça pública, …i paciència pels qui els podeu aguantar.
.
Adéu.
Molt interessant el teu article Maite. Estic ben segur que el teu fill, amb aquest trastorn que pateix, és un fillet ben feliç, amb els seus altibaixos, amb les seves alegries i amb les seves penes. I viu amb normalitat allò que li passa. I estic ben segur també, que aquest petit problema que té, fa que us hi aboqueu més amb ell, us uneix més a tots els que formau la família i, en definitiva, allò que objectivament podria ser una cosa dolenta, es transforma en una cosa bon i positiva pel conjunt familiar.
Llastima que molts dels que militau a l’esquerra estigueu a favor de l’avortament d’aquells fillets que han estat concebuts amb una deficiència.
Una llàstima molt grossa.
“I estic ben segur també, que (…)”
Diria que la coloma ha esdevingut un colom.
Joder, la Paloma ahora es un Palomo. Y después direis que no es importante hablar de según que trastornos…
La pitjor defici´´encia Coloma es la teva.
La teva maldat no te cura, encara no ha nascut un psic“oleg per arreglar lo teu. El teu di“agnostic est“a ben clar. El pron“ostic es greu, molt greu.
Maite, no censures ning`´´un comentari. Deixa que ells mateixos caiguin en la seva propia ignor“ancia.
Per cert, cada dia aprenc m´´es en aquesta plaça.
Salut!
Eugenia, només contestem una cosa, estàs a favor de l’avortament de fillets concebuts amb alguna tara? Jo hi estic absolutament en contra.
Si pensar així és ser un deficient, doncs som deficient. Si pensar així és no tenir cura, llavors no tenc cura.
Per cert, el meu nom és fals, supòs que ho sabieu, no?
Sí, Coloma, sí, que ho sabíem que el teu nom és fals. I jo mateixa et vaig dir que trobava una falta de respecte greu emprar el nom real d’una persona que va morir no fa gaire. No tens, però, cap tipus de dignitat. Emprar una entrada que vol posar en evidència que hi ha molts fillets -absolutament normals- que tenen problemes d’aprenentatge (dislèxia, hiperactivitat, dèficit d’atenció o lateralitat) per parlar d’avortament de deficients ja diu de les teves pròpies deficiències. Morals, evidentment, que són, al meu parer, les pitjors.
Gràcies Eugenia i Worsley pels vostres comentaris. Nom Necessari: no te’n vagis, no els donis el gust, per favor!
Coloma, estic TOTALMENT a favor de l’avortament amb tares y sense tares.
Estic a favor de les dones que pr“enen esa di´´ficil i trista decisi´´o.
Prou d’accents!
No he dit que siguis deficient. He dit que tens deficiencies.
Una d’elles es llegir el que et conve per a dir el que et conve, be, no es una deficiencia, es una obsessio. I el teu nom a mi tant se m’hen fot. Es a tu a qui l’ha de preocupar. De fet no se quants noms tens, ni m’interesa.
Coloma (o Colomí), no és el teu nom que és fals, ets tu. Vist el teu comentari no fas més que evidenciar el teu desvari. És tan anormal el teu comentari que frega la concepció d’un problema greu. No sé si els animals tenen dignitat, però el que sí sé es que no tenen humanitat. Fiques tot dins el mateix sac sense sentit ni argumentació. Què miserables els teus escrits. No tota la gent d’esquerra està a favor de l’avortament, com no tothom de la dreta o de l’Església està en contra de l’ús del preservatiu.
.
Les rates-sardes han sorit del fètid solar-corrupte i campen reclamant tolerància. Les acompanya qualque panera de deu o dotxe centímetres. Sí, d’aquelles que fan oi… Flita el blog! Maite. Parlen de drets i ells, que tant saben de propietat privada, pixen a ca d’altri i a més reclamen dret a opinar. Quin collons!!!.
.
Sa rata-sarda d’abulló o de clavaguera i de la fossa sèPPtica ens parla de la conveniència d’un debat sobre l’homosexualitat però “siempre que se hiciese desde el respeto y desde una vertiente médica”.
.
Vos heu fixat? Ja falta al respecte quan vol la vertent mèdica. Deu voler dir, si és un tema mèdic, que l’homosexualitat és una malatia. Vaja fatxa repugnant està fet. Ens durà ell el metge que ens parli de l’homosexualitat? I de pas pot dur el metge que ens parli també del color de pell i del coeficient intel•lectual de segons quines races humanes. I que no em véngui amb allò dels insults, intolerants i en xorrades d’aquest tipus. Mentre no mostri dignitat i respecte pels que escriuen aquí, em causarà repugnància.
.
Aquest debat ja va existir en aquesta plaça i si vol saber sobre les “malalties” que parli amb el Terry que és un expert, en el seu un blog en parla sovint i segur que allà s’hi gradua amb “deficiències genètiques”.
.
Avui mateix he començat a donar-hi un cop d’ull a tot això de la resilència. És prou interessant. Gràcies per el teu comentari, Núria.
Me sembla desproporcionada la reacció d’alguns comentaristes del blog i de la pròpia responsable del mateix. Me diu, fins i tot, que no tenc dignitat. O sigui que ara la senyora Maite Salord és l’encarregada de donar les distincions de dignitat i de, per tant, elegir qui en té i qui no.
Això us retrata i diu, ben a les clares, qui sou i com actuau.
Jo només he volgut treure el tema de l’avortament perquè em fa molta gràcia que els mateixos que matarien a un fillet amb sindrome de Down dins la panxa de la mare, ara s’enternesquin amb un fillet amb determinats problemes.
La posició de n’Eugenia és, des del meu punt de vista, repugnant. Qui és la mare per decidir sobre la vida de un altre, per molt fill que sigui d’ella?
Crec que aquest blog està ple de talibans amb una pàtina de pluralitat i diàleg, però que no consenten a qui no pensa com ells.
Aquest és l’autèntic PSM: radical i totalitari.
Coloma, Terry, Jorge i altres, un poc d’autocrítica tampoc estaria malament…
El que a alguns que ens agrada participar al blog ens costa entendre és que a qualsevol entrada, com aquesta, volgueu que hi hagi polèmica (per què és açò el que voleu entenc, o m’equivoc) Si bé hi ha entrades més polítiques o d’altres tipus on com bé deis la pluralitat d’idees, sempre des del respecte, és acceptable i positiva, hi ha altres entrades en què esgota aquest atac que feis a qui té el blog, na Maite, i a qui deis del PSM, no tots els que escriuen són del PSM.
Aquesta negativitat no ajuda gens a voler seguir participant, de fet desanima a qui ens agrada xerrar de tant en tant de llibres, de les nostres vides quotidianes… potser algú vol que no participem, no ho sé…hi ha altres coses més enllà de la política almenys en la meva vida i esper que també en la vostra, però bé…
Maria estic contenta que t’agradi el tema de la resilència a mi em va agradar molt. A la biblioteca de Ciutadella hi ha un llibre sobre el tema, clar que fal mal recomanar sense saber l’edat o el que t’agradi llegir, o la dificultat o no del mateix, però si te’l vols mirar la referència és:
Los patitos feos: una infanzia infeliz no determina la vida (159 CYR pat)
Per descomptat el títol no té res a veure en què ni tu ni qui el vulgui llegir tengui una infància infeliç simplament m’el van recomanar pel tema de la resilència (ho especific no sigui cosa que qualcú interpreti el contrari)
Maite, em fa com a cosa entrar al teu blog… hi ha comentaris molt verinosos amagats darrere pseudònims indecents. Hi ha aformacions dignes de persones molt indocumentades. Però no puc evitar explicar un parell de coses aquí. Jo no sé si tenc cap transtorn lateral, lateral o frontal… no ho sé, però sé que a ca les monges vaig repetir sisè de primària, i que una mestra va dir als meus pares que jo era poc més que un gerro a la classe, que em traguessin de l’escola i que em posessin a fer feina. Els meus pares van insistir, que repetís… Una afronta en aquell temps… uff, quin mal rotllo… Però repetir el curs em va permetre, entre altres coses, conèixer gent com tu i tants altres companys amb els quals van acabar la primària i vam fer el BUP i el COU, i després vam anar a estudiar a Barcelona, i vam fer una carrera, i vam trobar una feina, i…
I segona afirmació, la més important, al meu parer: en Francesc dibuixa unes “calaveretes” impressionants, i és un amfitrió de primera, que fa que l’estada a casa seua sigui una festa.
Perdona Núria, entenc que en aquest blog la gent pot opinar el que vulgui. No crec que sigui negativitat expressar allò que un sent. Per que hi hagi polèmica hi ha d’haver voluntat de polemitzar. Jo només exprés una opinió, sempre des del respecte. Si algú vol polemitzar és el seu problema.
Ara bé, si en alguna ocasió m’he excedit, deman perdó. Però me dóna la sensació que a alguns els hi faig nosa. De fet, no és una impressió, és el que diuen obertament alguns.
I és curiós, Núria, que recriminis a uns i, en canvi, quan els altres diuen que no som digne, que som una rata sarda, que els meus escrits són miserables, etc. no diguis res.
Me sembla que no ets justa en les teves apreciacions.
Efectivament Coloma jo mai diria que ets una rata sarda, perquè de fet no ho diria a ningú (menorquit moltes coses que dius m’agraden, però aquesta expressió jo personalment no l’empraria). Però en aquesta entrada trob que sí heu cercat polèmica (relacionar homosexaulitat amb medicina, és a dir amb malaltia, o dir que tots els que estan amb el PSM opinin una cosa o una altra sobre l’avortament…), almenys a mi m’ho ha semblat, potser no Coloma.
I si t’he semblat injusta, si no tens en compte entrades anteriors, realment ho sembla, ha estat perquè ja vaig comentar en altres intervencions que trobava que havien de moderar el seu to i la manera de parlar-vos. Però aquest cop trob que heu sortit del tot del tema de l’entrada, una entrada que trob que no s’ha de desvirtuar en tant es tracta d’aspectes molt personals.
De tota manera, tan sols és una apreciació personal. Res més faltaria que hagués de donar lliçons a ningú sobre com fer una o altra cosa, però si m’agradaria tornar a disfrutar d’entrades sense tensió.
Trolls, trolls, no son mes que trolls. Esper que tothom sàpiga a qui em refereixo, no cal ser molt llest. No tots el lectors d’aquest blog son del PSM, ni tots coincideixen amb els ideals de na Maite. Molts lectors d’aquest blog gaudeixen d’aquest blog per se com es, no per afinitats o co-militància política amb l’autora. No tot es política en aquest mon i hi ha tot un mon fora de la política, el nostre mon.
La viquipèdia ens explica que es un Troll: “Una nova accepció que ha sorgit és la relacionada amb Internet, on un troll és algú que es dedica a entrar en fòrums, pàgines wikis o grups de discussió per començar polèmiques absurdes i encendre els ànims.”
Si algun d’aquests trolls tingues un blog, quins serien els seus visitants?. Ni m’ho vull imaginar, no estic en contra de l’anonimat a internet. Tenc molts coneguts a internet dels que nomes se el seu nick, ni tant sols se el seu nom.
Les normes de conducta a forums, blogs, llistes de correu, usenet, etc, etc. Recomanen no sortir-se dels “topics”, o sigui respectar el titol i la temàtica del missatge/article en qüestió (on-topic) i no anar-se per les branques desviant el tema (off-topic), o duent la conversació en una direcció determinada per el seu propi profit. Si no els agrada aquest blog que no hi entrin, si troben que tenen la solució per arreglar aquest mon i la volen compartir que ho faixin. Nomes els hi vull recordar que tenen eines al seu abast per publicar el seu propi blog (probablement no en seria visitant habitual, qui sap?), en lloc de venir a embrutar aquesta plaça tant polida i apreciada per molts internautes.
A pesar dels intents dels polítics, de la LES, de ACTA, del canon de la SGAE, internet encara i esper que per molt de temps es lliure.
Aquelles “calaveretes” d’en Francesc, Esperança! M’ha agradat el teu comentari, el d’una repetidora, el d’una dona que ha acabat essent, a la vida, allò que volia. Qui no hagi hagut de lluitar contra dificultats, que llanci la primera pedra…
Trolls, els que tenim a la plaça, han intentat, a partir d’una entrada que he escrit amb l’ànima, desviar l’atenció cap a dos temes que sabien que durien polèmica: l’homosexualitat i l’avortament. Només vénen a destorbar. Com diu en Santi, volen dur la conversa cap allà on els convé: fer-me mal a mi i al PSM (som una radical i el meu partit un totalitari, s’atreveixen a dir). Quina pena de persones. Si volen atacar-me, a cara descoberta! Estará encantada de respondre, però vull saber de què i de qui m’he de defensar. Però no ho faran…
Només volia dir que amb una mare positiva, sensata i vital com la Maite, els trastorns i les dificultats ja no ho són tant
Santi m’ha agradat molt aquesta explicació de la nova accepció dels trolls ja que la desconeixia. Un sempre aprèn coses noves per aquí.
D’altra banda entrar a ca, encara que sigui per internet, algú del PSM per atacar al PSM i TOTS els que hi puguin ser afins no crec que es pugui considerar participar des del respecte.
Però bé… demà és dissabte i cap es teatre a riure de valent! Què ens caurà molt bé!
També m’ha agradat molt s’entrada de n’Esperança, hi tant que has de participar!
Toc, toc, … i tornant al tema de l’entrada, m’agradaria fer una pinzelladeta sobre els grups de familiars de persones que tenen diagnosticada un tipus específic de, digali malaltia, trastorn, patologia, etc.
A mi personalment me va ajudar molt assistir a un grup psicoeducatiu per a familiars de malalts que pateixen de TB (trastorn afectiu bipolar). Sé que no es tracta de la mateixa malaltia però, com que a mi me va ajudar en els moments més crítics, és per això que ho explic a sa Plaça.
Bé Xuric, que polid que puguis comentar açò amb tots nosaltres… i que valent… Una forta abraçada de molts ànims!
He rellegit tots els comentaris i sincerament, Nom necessari, podries fer un esforç i aquest adeu teu sigui nomes per aquests dies, unes petites vacances.
Dic aixo perque la gran majoria dels comentaris han estan escrits amb el cor i amb la necessitat de contar les seves experiencies. I ha hagut una resposta molt positiva i comprenssiva tambe per part de la gran majoria.
Jo em quedo amb moltes de les coses que he llegit pero resaltaria el que diu na Maite.
“No és fàcil assumir les dificultats pròpies ni les dels fills, però, si volem ser feliços, no ens podem enganyar. A més, saber i acceptar és l’únic camí possible.”
Salut!
Núria, gràcies per la informació. En quant pugui faré una passada per sa biblioteca.
Per una altra banda, és molt trist veure com sa gent dóna sa volta a ses coses per acabar xerrant de política.
Núria, no es una accepció tant nova es quasi be tant antiga com Internet. Una Internet, que sempre te permet aprendre coses noves encara que siguin petits detalls com aquest dels Trolls. El millor es no fer-lis cas, jo mateix he estat molt temps i llegit molts comentaris per aquí, abans de fer el meu, i m’ha costat molt fer-ho (no et pensis) per no donar-lis el gust.
Maria aquest es un dels problemes del grans partits, o estàs amb ells o estàs contra ells. No hi ha terme mig, no hi ha ni grisos, ni gradacions de colors, ni poden concebre que hi hagi mes opcions a part de les dues majoritàries. El pitjor que ens pot passar es posar les creences polítiques per davant les qualitats humanes. Dues opcions que ja fa molt de temps que intenten controlar Internet i no aconsegueixen fer-ho. A part es creuen, que la poden manejar com manegen altres mitjans i no ho entenen.
Maite, no voldria que aquests “personatges” et fessin perdre, la il·lusió, la feina que has fet i fas amb mantenir aquest blog, obert a tothom.
Benvolguda Núria:
Pel que sembla aquí, m’atribuiu coses que ha dit en Rodríguez o altres, que no sé qui són, com si fóssim tots un únic cos o un únic grup de gent que deim i pensam el mateix. No és així. Com jo tampoc t’atribuiria paraules que ha dit en Menorquit, per posar un exemple, no m’agrada que m’ajuntin amb altres, dels que no hi tenc res a veure.
Jo no n’he parlat d’homosexualitat. No n’he parlat perquè és un tema que desconec i, per tant, no voldria dir coses que no són certes.
He parlat d’avortament. I no he dit que tots els del PSM estiguin a favor de l’avortament, però sí que hi està el partit, com a tal i, en general, molta gent de l’esquerra també.
M’ha semblat graciós que aquells que haurien de ser més sensibles amb les mancances i deficiències dels més dèbils, en aquest cas, aquells que encara no han nascut (per altra banda, tots hem passat per un moment en que no havíem nascut, és una fase més del nostre desenvolupament), són els que els matarien sense contemplacions. N’Eugencia ja ho ha dit ben clar, els mataria a tots, tenguin síndrome de Down o no. Si, com diu n’Eugenia, la mare pot matar el seu fill (com si fos treure’s una dent), llavors estarà a favor de l’infanticidi i de l’assassinat en general. Estarà a favor de la pena de mort, etc. etc.
Coloma, el teu darrer paràgraf reflecteix que no entens res de res.
Bueno, bueno, como está el patio. Ahora me llaman troll. Por los comentarios que he leído, parece ser que aquí sólo pueden entrar los del PSM o afines. Dice Núria: “D’altra banda entrar a ca, encara que sigui per internet, algú del PSM per atacar al PSM i TOTS els que hi puguin ser afins no crec que es pugui considerar participar des del respecte”. O sea que, ahora, opinar distinto es atacar. Decir lo que uno piensa, distinto de la mayoría, es ser irrespetuoso. Eso sí, si alguien me llama rata sarda, persona indigna, etc. etc. esto es justificable porque lo ha hecho alguien del grupo.
Este blog es la monda. Te pueden insultar hasta la saciedad y después se hacen los ofendidos los que han insultado. Sin embargo, a pesar de los llamamientos a no hacerme caso, al final acabais contestando. Incluso el experto en internet, el Benejam, no se ha podido resistir.
En fin, pues nada yo seguiré, me llamen troll o rata sarda.
Coloma T., abans de pensar en els nonats, pensa en els vius, en els morts i en el seu nom, que tu ignorantment empres sense cap mirament.
No he avortat mai, no he matat a ning´´u, els meus comentaris no s´´on del PSM, cosa que has dit. No soc nacionalista, soc internacionalista com deia el esimad´´issim Labordeta.
I ara et dir´´e, en el meu nom, que tamb´´e estic a favor dels matrimonis gays, de que puguin adoptar, estic a favor de de l’eutanasia, estic a favor de la regularitzaci´´o de les drogues, estic a favor…
Ja tens unes quantes preguntes contestades.
I per l’amor de Deu, canv´´iat el nom, que el que empres era el d’una ve¨¨ina meva molt estimada per tots. L’unica Coloma Torres a Ciutadella.
¡¡¡Menuda joya la Eugenia!!! Estás muy bien en este blog. Por favor, no salgas.
No es tracta de resistir “Jorge Rodriguez”, gracies a tu o a na Coloma T, els dem“es tenim me´´s punts d’encontre dels que mai ens haverem imaginat. Tu si que tindr“as que resistir o na Coloma T quant ning´´ faci cas del vostres repetitius comentaris.
“Tu si que tindr“as que resistir o na Coloma T quant ning´´ faci cas del vostres repetitius comentaris”. Serán lo repetitivos que quieras, pero los sigues contestando. Sigues cayendo en el error.
En fin, después de tu confesión anterior, quiero puntualizar que yo opino todo lo contrario. Y si esto os ayuda, a los habitantes de la plaza, a tener más puntos de encuentro y hacer más piña, me importa un rábano.
Yo estoy aquí para dar mi opinión, aunque os parezca una tabarra.
Tu no estas aqui para dar tu opinion.
Estas aqui, para intentar desmoronar a un partido.
Se un poco listo, que el resultado te va a ser desfavorable, y no caigo en errores, contesto cuando tengo ganas a quien utiliza el nombre de Coloma Torres.
A mi no me pareces una tabarra, eres un plasta y poquito mas te voy a decir, hoy y mañana.
Adiossssssssssss
Buenas noches Eugenia. Lo necesitas, estás algo alterada.
Sin que sirva de precedente, te doy la razón en que lo de utilizar el nombre de Coloma Torres es algo inprocedente. Sin embargo, jamás prohibiría que se utilizase ningún nombre. Qué viva la libertad, aunque su ejercicio, en algunos casos, no nos guste.
Sin embargo, te equivocas cuando dices que estoy aquí para desmoronar a un partido. Si de algo puedo presumir, es que no he votado a ninguno de los que ahora están en el Ayuntamiento. Después del fiasco de unos y ahora de los otros, me alegro de no haberlos votado.
Por supuesto, no votaría nunca al PSM, pero me parece bien que haya gente que lo vote. Que cada uno haga lo que quiera. Yo opino y nada más. Aporto mis argumentos que, por lo que veo, no gustan, y no tengo otra pretensión.
Todo lo demás, son ilusiones y divagaciones de mentes calenturientas.
Deixau que en Jorge Negrete seguesqui cantant ranxeres.. Cucurrucucú… Palooooooomaaaaaa!
.
Colomí, t’hauries de vacunar! No esperis, podria ser greu.
.
Segons el DIEC;
AVORTAR:
v 1 intr MED/VETER 1 Expulsar el fetus quan encara no és viable.
.
Segons la RAE:
1. intr. Dicho de una hembra: Interrumpir, de forma natural o provocada, el desarrollo del feto durante el embarazo. U. menos c. tr.
.
Confondre la interrupció al desenvolupament del fetus amb un assassinat és no saber defensar amb criteri i argumentació unes idees (o creences, que respect) per la qual cosa n’has d’atacar d’altres. Explica’ns amb arguments i raonaments el NO a l’avortament, seràs respectada; però si per defensar les teves idees-creences anomenes assassí a qualcú, com vols convèncer?
.
Avortar és una cosa, matar és una altra i sacrificar és una altra. Açò darrer ho dic per la polèmica dels toros. A l’escorxador un animal se’l sacrifica, a la plaça de toros, se’l mata.
.
Per cert, per què no treis el tema dels toros? Aquest no ha sortit. Venga Jorge Rodríguez, “el ratonero”! Surt a la plaça amb “traje de luces” desplega la ‘verónica’ i fes-nos una bona ‘corrida’!!!
.
Ja que no has volgut retreure el tema de l’homosexualitat (tens por?). A mi la teva opinió m’importa un rave, però és que si fossis coherent, amb arguments… però és que ets molt avorrit. Fins i tot a Intereconomía són més xalestos.
Una curiositat, Menorquit: en Jorge Rodíguez no va dir res entre dijous a les 16,00h i dissabte a les 21,00h. Un parèntesi de dos dies. Que potser va muntar una festa, divendres, a ca seua, i no ens va convidar?
Estoy de acuerdo con Paloma o Palomo, que más da, en que el aborto es matar un ser humano. Nadie discute, salvo la ministra Aido, que lo que se está desarrollando en el seno materno es un ser humano. Porque si todo el mundo, incluso la ministra, está de acuerdo en que es un ser vivo, es evidente que sólo puede ser de la especie humana. No es un ratón, ni un gallo, ni un cocodrilo.
A eliminar la vida de un ser vivo, se le puede llamar como se quiera, sacrificar, matar, asesinar, abortar, etc., pero lo que es evidente es que cuando se “interrumpe” una vida, ésta ya no puede continuar y, por tanto, muere.
Que a algunos que os la dais de solidarios, de que quereis humanizar la sociedad, y tantas otras cosas, después esteis a favor de la muerte de un ser vivo de la especie humana dentro del seno materno, me parece una incoherencia como un piano. Allá vosotros.
Y estar en contra del aborto no es un tema de creencias religiosas, es una cuestión de biología y sentido común.
Creo que las administraciones deberían ayudar a que las madres con problemas económicos y/o sociales, siguieran adelante con sus embarazos, ya sea con ayudas económicas, con acompañamiento psicológico, etc. y no abocarlas al aborto.
Mientras haya gente que ve bien el aborto, la sociedad seguirá deshumanizándose. Una auténtica lástima.
Por cierto, Maite, como comprenderás, entro en este blog cuando tengo tiempo y ganas. Y además, me encanta sacaros de vuestras casillas. Ja, ja, ja…
I si la festa que va organitzar en Rodri no era a ca seva? Ens podria haver convidat igual, però. Segur que ens ho hauríem passat molt bé.
Bueno, lo confieso, estuve dos días seguidos en una fiesta rave, en un descampado. Con música electrónica, sexo y droga. ¡¡Una pasada!! Pero no creo que estas cosas os gusten. Sois tan aburridos!! Pero, en fin, la próxima os aviso.
No era rave, Jorge, la festa, era un poc més antigosa i no era, tampoc, en un descampat, tot i que hi havia camp… Va, per què no ens dius la veritat?
En serio… no sé de que me hablas.
Molt bo, el darrer comentari, Jorge. De fet, diria que és el millor que has deixat escrit en aquest bloc. Si més no, el més profund.
Pues, menudo sentido de la profundidad tienes!!
“Però la ironia persegueix que el receptor descobreixi i entengui la contradicció aparent entre l’enunciat i el sentit del missatge, encara que no hem de desdenyar totalment possibles ironies que detecta algun receptor però que són inconscients o involuntàries per part de l’emissor (aquesta possibilitat no la tractarem aquí). D’altra banda, la ironia comparteix amb la metàfora el perill de ser interpretada literalment durant el procés de traducció, és a dir, no de manera irònica o metafòrica, sinó superficial i literal, donant prioritat únicament al valor lexicosemàntic i lingüístic d’una expressió i deixant a un costat el seu valor textual, estilístic o pragmàtic.” Zabalbescoa
Maite, te repites más que el ajo. Eso ya me lo dijiste hace algunos posts. Siempre la misma monserga.
De ver… no sé de què em ralles.
http://www.instantsfun.es/trollolol
Maite, i diu que tu et repeteixes… jajajaja… Fa dos mesos que el torero ‘El ratonero” diu el mateix cada día. Amb una cosa té raó: ens treu de “casillas”
.
Trob Maite, pels teus comentaris, que el tens ben controlat, no? Va Jorge diguis a quina festa eres!!! Era a un solar?
En tu artículo “Bordell” ya me pusiste esta perorata de Zabalbescoa. Por eso te digo que te repites. Comprendo que tus recursos se vayan acabando.
Y sí, sí, Mosquito Menorquín, estoy controladísimo. Sobretodo cuando os veo insistir en lo de la fiesta. Ja, ja, ja… Sí que estais perdidos.
Jorge estimat, si he fet un “retalla i enganxa”, com no vols que sàpiga que he repetit un comentari! A veure si, així, et queda clara la lliçó de la “ironia”! Si no, no et preocupis, que te’l tornaré a repetir.
Maite, Maite, yo no he dicho que no supieras que me habías repetido el mismo comentario de Zabalbescoa en este post y en el del bordell. Yo lo que he dicho es que te repites. Y punto.
Y si haces copiar y pegar y me echas el mismo sermón, lógicamente es que te repites. Y esto no es bueno ni es malo. Simplemente es lo que es.
En fin, vaya ironía tienes, que nadie la entiende. No la entendió la Pons Capella y no la entiendo yo. Es que eres muy complicada, hija.